Les sempre pròximes eleccions al Parlament de Catalunya semblen cada vegada més llunyanes. Ara els vents assenyalen que no seran a la tardor, tal com s’anava preveient, i és possible que fins i tot siguin a l’inici de l’any vinent. La raó formal és la pandèmia; la real és que el partit de Puigdemont no està ben bé a punt per competir amb força a les eleccions. És el cost de la resistència que ofereix el PDeCAT a dissoldre’s. Hi ha hagut traspassos d’aquesta formació cap a JxCat, la força política ara sota la direcció de Puigdemont, però no han estat tan nombrosos com s’esperava, no s’han produït desercions massives, i a més molts mantenen la doble militància malgrat que estigui prohibida pel partit dels postconvergents. Aquest fet genera un punt d’incertesa de quina seria l’opció veritable si al final el PDeCAT competís electoralment per separat.
En aquest escenari no seria Torra qui convocaria les eleccions perquè previsiblement la seva inhabilitació serà abans. Aleshores el vicepresident, Pere Aragonès, assumiria la presidència en funcions i es procediria a convocar el Parlament perquè aquest procedís a elegir un nou president que previsiblement no tindria un resultat positiu, produint-se aleshores la seva dissolució i la convocatòria automàtica d’eleccions. Aquesta hipòtesi que plana en l’actualitat tindria l’avantatge d’introduir un element addicional de conflicte amb l’estat, que és l’estratègia única de Puigdemont. Seria el xoc de Torra que es negaria a obeir la sentència, generant així una nova i simbòlica topada entre la presidència de la institució catalana i la justícia espanyola que alimentaria les brases del “conflicte intel·ligent” anunciat per Puigdemont. No tindria, evidentment, cap efecte pràctic, però això fa temps que importa poc a l’independentisme que viu exclusivament de la metafísica política.
El nou horitzó fa que no existeixi excusa pels nous partits catalanistes per passar de ser equips de quadres a una organització política amb centenars i milers d’afiliats. No es pot continuar mantenint la idea que tot es redueix a una etiqueta política i a una candidatura, sense un treball previ d’haver sembrat i recollit afiliats arreu de Catalunya. Aquesta és l’única manera real de fer política i si en el passat recent ha pogut existir la justificació de les presses, ara, de fet fa temps, que aquesta excusa ha quedat superada pels fets.
generant així una nova i simbòlica topada entre la presidència de la institució catalana i la justícia espanyola que alimentaria les brases del conflicte intel·ligent anunciat per Puigdemont Share on X
Loading ...
