Els caps de llista per Catalunya de Ciutadans, Inés Arrimadas, del PP, Cayetana Álvarez, de VOX, Ignacio Garriga, aposten decididament per una proposta molt específica i delimitada: aplicar el 155 d’una manera dura i de llarga durada. La unanimitat entre els tres és absoluta.
La pregunta és quina és la dimensió numèrica d’aquest electorat català, que considera que tot, o quasi, passa per aquesta mesura? Qui pensa que aquesta és la solució del conflicte? La resposta és que no gaires, per això es poden trobar amb la sorpresa que dos dels tres candidats es quedin fora, el que seria un fracàs espectacular per al PP i en particular per Casado, pare d’aquesta línia política i padrí de la candidata Álvarez. Tampoc salvaria els mobles, però almenys no els cremaria, si l’electa fos només ella.
S’explica que VOX, una força extraparlamentària, jugui electoralment a ser cap de ratolí i intenti captar un electorat irritat i punitiu, perquè amb una petita porció dels vots totals pot assolir un diputat a Barcelona, una circumscripció de comportament pràcticament proporcional. En la seva intervenció al míting de Barcelona del passat dissabte dia 30, al Passeig de l’Exposició, que aplegà unes 5000 persones segons la Guàrdia Urbana, va reclamar la dissolució de TV-3 i dels Mossos d’Esquadra, que precisament en aquells moments s’empraven a fons en el veí carrer Tarragona, en les proximitats de Les Arenes, per dissoldre una manifestació d’unes 200 persones violentes portades per Arran, l’organització juvenil de les CUP, i els CDR. La topada, ben expeditiva per part dels Mossos es va acabar amb 7 detinguts i 5 ferits lleus, i el míting de VOX es va realitzar sense problemes.
L’espai escollit, molt gran, no es va omplir ni de lluny, però no és tan clar que aplegar 5000 persones avui en un míting electoral sigui un fracàs, sobretot quan l’organització afirma tenir 500 militants. S’obre aquí un interrogant sobre si aconseguiria presentació parlamentària, cosa que semblava impossible, i si desplaçarà el PP.
Però, si el plantejament radical de VOX té una lògica electoral, l’afegit de C’s i PP no deixa de ser desconcertant. Ambdós semblen parlar més a la resta d’electors de tota Espanya des de Catalunya, que esforçar-se a captar vot català de centredreta.
Arrimadas manté el seu discurs monocolor des de fa mesos: 155, Torra i llaços grocs, sense cap proposta específica per a Catalunya. És ben estrany perquè ve a dir que no tenen cap projecte específic, no ja per al conflicte polític, sinó senzillament per al bon funcionament de l’economia i la societat catalana, que pesa massa a Espanya i és massa específica per tenir el no-res com a resposta. De fe C’s es comporta com un partit identitari -de la identitat espanyola a Catalunya- més que com un partit de govern espanyol. Aquesta feblesa de projecte no és però res nou. S’ha fet palesa des de les últimes eleccions autonòmiques, en manifestar-se incapaç de portar cap proposta d’entitat al Parlament, malgrat ser el primer partit de Catalunya, i Arrimadas la cap de l’oposició. Sembla com si no tinguessin res per construir o oferir a Catalunya. Cap referència a les grans infraestructures com l’Eix Mediterrani, o al paper del govern de l’Estat en la promoció de la cultura catalana, o per citar-ne una d’actualitat, a la “Catalunya buida” en el marc del debat sobre “l’Espanya buida”.
I el PP, amb Cayetana Álvarez, es balla entotsolat en la mateixa rajola, i no ofereix més opcions que la punitiva i un gran menystenint, a la cerca també de l’elector espanyol-espanyol molt irritat. Com explicar sinó exhibir com un atribut electoral el seu desconeixement del català, la qual cosa constitueix una formulació contrària a l’Estatut, que exigeix el coneixement de les dues llengües i per extensió de la Constitució? Com pot representar una circumscripció oficialment bilingüe qui mostra com a mèrit aquesta ignorància? Va molt més enllà de l’Aznar governant que parlava català en la intimitat. Qualificar, com fa, de xenòfobs als votants independentistes és un despropòsit, hi hauran, certament, però en cap cas aquesta és la característica comuna. És una forma d’atiar la política de la desqualificació, impròpia de qui vol tenir la responsabilitat de governar. Contrària a la normalització lingüística, la seva campanya a Catalunya tampoc té res a aportar més enllà de la baralla. I aquesta és una característica ben negativa per al partit que representa i que aspira a encapçalar el govern espanyol.
