Catalans, no escandalitzar-vos…

Catalans, no escandalitzar-vos. O si voleu, escandalitzeu-vos una mica, però sense exagerar, que sempre queda lleig. Perquè, al capdavall, sembla que hem oblidat el principi més elemental de tots: els diners que gasten els governs —tots, des del consistori més petit fins al palau madrileny més il·luminat— surten de les nostres butxaques. De les butxaques que s’omplen lentament i es buiden de pressa. De les butxaques que s’omplen treballant i es buiden pagant.

Perquè el fisc no espera. La vida, tampoc.

I, com si no n’hi hagués prou, tenim aquesta inflació persistent, que és com aquell convidat indesitjable que arriba tard al sopar i es queda a dormir. Ens diuen: “Anem bé, només un 3%!”. Ah, sí? Un 3% que s’afegeix al 2,5% de l’any passat, i al 4% del d’abans, i al 5% del post-Covid. L’aritmètica és tova per als poetes, però és duríssima per a la gent normal. El resultat és una pèrdua de capacitat de compra colossal. Gastem el mateix, obtenim menys. Matemàticament impecable; vitalment ruïnós.

Per acabar d’adobar-ho, arriben impostos i taxes, que pugen al ritme de la inflació, és a dir, pugen sols, sense que ningú hagi de donar explicacions. És la màgia del recaptador modern: tot increment és discret, silenciós, i perfectament justificable… fins que t’adones que pagues més per viure pitjor.

Fa anys que economistes de tots colors demanen deflactar els impostos: ajustar-los a la inflació, és a dir, que l’Estat no es faci ric artificialment. Però ni el govern Illa ni el govern Sánchez estan per la feina. L’objectiu és molt més noble, només faltaria: disposar del màxim de diners possibles per redistribuir-los… com millor els sembli.

Recordem-ho: el poder serveix, sobretot, als qui el tenen.

I si, almenys, els nostres governants gastessin amb discreció, disciplina i sentit comú, encara faríem un esforç per somriure. Però no és el cas.

La barra lliure institucional

Fixeu-vos un moment en la premsa, la ràdio, els portals digitals. Publicitat institucional a dojo. Una pluja fina de campanyes públiques que no busquen informar, sinó decorar. Anuncis de la Generalitat, del Govern d’Espanya, de l’Ajuntament, i de la Diputació… tots amb el mateix objectiu: explicar-nos com de ben governats estem.

Dissortadament per a ells, alguns encara sabem llegir.

Ara mateix, per exemple, portem dies de campanya feminista. Quan es tracta d’estendre la bandera ideològica, hi ha barra lliure, i la caixa és gran. Sempre és gran quan els diners són dels altres.

I ja que parlem de diners, no ens oblidem del govern Sánchez, que ha pactat amb els funcionaris un increment salarial de més de l’11% en quatre anys, cosa que no deixa de sorprendre si tenim en compte que els salaris públics ja superen en més del 50% els del sector privat. El poder crea el seu propi ecosistema: els qui en depenen prosperen; els qui el paguen —tots nosaltres— fan mans i mànigues per arribar a final de mes.

El món meravellós de les subvencions públiques

Hi ha grups que són rendistes del pressupost. Per ideologia, per proximitat, per fidelitat. Estan connectats a la màquina pública com un smartphone al carregador.

Mireu el cas —del tot exemplar— de la Cooperació Internacional de la Generalitat, que ha regalat més de 38 milions d’euros en projectes tan necessaris com:

• 700.000 € per a una cosa que es diu Noves mirades per l’acció.
• 700.000 € més en resistències globals.
• 852.000 € per resistències en xarxa (una altra resistència, però més moderna).
• 1.000.000 € per una altra ”resistència” la del feminisme a l’Àfrica Occidental.

I així anem fent. Mireu la taula adjunta

Tot molt edificant, molt solidari, i sobretot molt lluny. L’inconvenient és que aquests milions surten d’aquí, de les nostres factures, i no pas dels moneders dels qui signen les resolucions.

Els mitjans: la boca que no mossega la mà

I, és clar, hi ha l’altre gran pilar del sistema: els mitjans de comunicació subvencionats, els quals, per una estranya casualitat, acaben essent molt amables amb aquells que els paguen.

Algunes dades sobre  l’últim increment anual

• RAC1: +265% de subvenció en un any.
• La Vanguardia: +54% en un any.
• El Punt Avui: +47%.
• Diari Ara: +47%.

Després algú s’estranya que el “relat” flueixi amb suavitat, que la crítica sigui tèbia, que els errors del govern quedin esmorteïts, o que la crisi de la pesta porcina africana —per manca de control dels porcs  senglars— no tingui ara responsable.

Una democràcia sense control de caixa

Ens han venut que un pressupost aprovat és sinònim de bon govern. Però el problema no és únicament aprovar-lo dins el termini i en la forma escaient, cosa cada vegada més infreqüent: és executar-lo amb control, rigor i honestedat.

Aquí és on la democràcia catalana —i l’espanyola— fa aigües. El control pressupostari real no existeix: Tot és un exercici d’acompanyament polític, no de fiscalització.

I després s’escandalitzen perquè el populisme creix. Com si fos un bolet. Però no és un bolet: és el resultat natural d’una ciutadania que veu com una minoria privilegiada viu dels diners públics, dels subsidis, de les portes giratòries i del carnet del partit. I la resta es dedica a treballar i pagar.

Catalans, no escandalitzar-vos. Indigneu-vos, que és molt més saludable.

 Loading ...