La base de la Catalunya moderna i contemporània es troba en el catalanisme polític, sorgit alhora del catalanisme cultural. Aquest es basava en la recuperació reimaginada del passat, amb l’objectiu de dotar de continuïtat històrica un poble definit per la seva llengua, cultura i un sistema jurídic propi.
Aquest sistema incloïa no només un dret civil, sinó també públic, com expressaven les Constitucions Catalanes, que no eren simples excepcions a unes normes generals com és el fur, sinó el marc normatiu que regia Catalunya fins al 1714, quan el Decret de Nova Planta, impulsat per Felip V, de la nova dinastia borbònica, va substituir les institucions tradicionals lligades als Habsburg.
El catalanisme polític es va desenvolupar fins a assolir tal maduresa que va aconseguir convertir-se, tant des de la dreta com des de l’esquerra, en la força hegemònica de la política catalana. La Lliga catalana d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, així com Esquerra Republicana de Catalunya de Francesc Macià i Lluís Companys, van representar aquesta evolució del catalanisme cultural cap a l’acció política. Va ser, sobretot, la Lliga qui, a través de la Mancomunitat de Catalunya, va traduir aquest pensament en realitzacions polítiques concretes.
El catalanisme era l’arrel comuna d’aquestes formacions i l’eix determinant de la política catalana. Fins i tot el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), alineat amb el comunisme, es va mantenir dins d’aquesta òrbita política, malgrat les tensions amb el Partit Comunista d’Espanya (PCE).
Durant el franquisme i la clandestinitat, aquesta orientació política va persistir gairebé des de l’inici, malgrat la dura repressió que va durar fins a principis dels anys 60. Posteriorment, encara que la persecució judicial i policial va continuar, va ser menys severa. Això va permetre que, en els preludis de la Transició, reapareguessin públicament les principals corrents polítiques: el PSUC, el Moviment Socialista de Catalunya (que després es va integrar com a federació del PSOE en el PSC) i Unió Democràtica de Catalunya, membre de la Internacional Demòcrata Cristiana, així com Jordi Pujol i la seva força cívico-política.
Aquestes forces compartien un denominador comú: el catalanisme polític, fonamentat en una interpretació del catalanisme cultural segons diferents orientacions ideològiques. Això va permetre que, malgrat les transformacions socials i culturals derivades de les migracions després de la Guerra Civil, Catalunya aconseguís una integració progressiva dels nous ciutadans. Malgrat la prohibició del català i la seva relegació a àmbits limitats, es va forjar un imaginari col·lectiu que va incorporar aquests nous catalans. Francesc Candel va descriure aquest fenomen en la seva obra Els altres catalans.
No obstant això, el context actual és diferent. Al segle XXI, no ha sorgit un equivalent a l’obra de Candel per a les noves onades migratòries, cosa que reflecteix la incapacitat de l’independentisme liderat per Junts per Catalunya i Esquerra Republicana per generar cohesió social. Aquest independentisme no només va ignorar els fonaments històrics del catalanisme, sinó que va construir un projecte artificial, mancat d’anàlisi social i econòmic, que va desatendre les necessitats reals del país. Va ser una il·lusió que, encara que fulgurant, mancava de bases sòlides, com evidencia el seu ràpid declivi.
L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha reconegut en el seu últim document que la independència no és vista com un objectiu a curt termini per la població, sense aclarir què entén per curt. No obstant això, aquesta reflexió arriba tard i omet una autocrítica sobre la inviabilitat del projecte independentista tal com es va plantejar, basat en el suport d’una part de la població i depenent del suport logístic i polític dels partits independentistes.
El problema actual de Catalunya no és la independència, sinó la seva subsistència. A diferència dels anys 50 del segle passat, quan les famílies catalanes mantenien viva la llengua i la cultura en la intimitat de la llar, avui no existeix aquesta força en una mesura suficient, perquè la cultura de la progressia ha eliminat aquesta dimensió familiar. No existeix un horitzó comú que articuli tradició, costums i cultura. Encara que Catalunya disposa d’autogovern, aquest no ha servit per reconstruir el país ni sota el mandat d’Esquerra, marcat per un sectarisme ideològic, ni amb l’actual govern del PSC, massa alineat amb les directrius de Madrid.
És urgent recuperar els fonaments que van fer de Catalunya una societat cohesionada i exitosa, no per rememorar un passat impossible, sinó per construir un futur basat en les seves tradicions adaptades a les condicions del present. El segle XXI ha estat, fins ara, un període de declivi continuat per a Catalunya. És el moment de construir el consens democràtic per Catalunya, que revitalitzi les bases culturals, socials i econòmiques del país, i tradueixi l’esforç en termes polítics i el prepari per afrontar els reptes del nostre temps.
Loading ...
