Quin escàndol. Si resulta ser cert el que s’està coneixent, podríem estar davant d’una revelació explosiva: que el Ministeri d’Hisenda, durant el mandat de Cristóbal Montoro, elaborava lleis a demanda i oferia tractes de favor a determinades empreses… a canvi de diners.
El cas segons el sumari
L’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro està formalment imputat amb altres alts càrrecs i empresaris per una presumpta xarxa de corrupció durant els governs del Partit Popular, principalment entre el 2011 i el 2018. El cas gira al voltant del despatx Equip Econòmic (abans Montoro i Associats), fundat pel mateix Montoro abans de regressar. El nucli de la investigació és el presumpte ús d’influències polítiques per aprovar reformes legals a mida d’empreses gasistes a canvi de comissions milionàries canalitzades a través del despatx.
Empreses del sector gasístic pagaven al despatx, els socis i exsocis del qual ocupaven alts càrrecs al Ministeri d’Hisenda, per “informes” o “assessories” que, a la pràctica, servien per canalitzar suborns. A canvi, es modificaven lleis o regulacions fiscals en benefici directe dels clients.
Els delictes imputats inclouen suborn, frau contra l’administració, prevaricació, tràfic d’influències, negociacions prohibides, corrupció als negocis i falsedat documental.
S’han investigat 28 persones físiques, inclòs Montoro i diversos secretaris i subsecretaris clau d’Hisenda. També hi ha sis empreses jurídicament imputades, entre elles reconegudes companyies gasistes com Air Liquide, Abelló, Messer, Praxair/Nippon Gases y Carburos Metálicos.
Els mecanismes de la trama
Segons la investigació, documents, correus interns i testimonis assenyalen que les empreses encarregaven reformes o rebaixes fiscals al despatx a canvi de pagaments. Un exemple: la reducció del 85% a l’impost especial sobre l’electricitat.
Entre el 2011 i el 2019, els pagaments al despatx van superar els 780.000 euros en encàrrecs directes. S’hauria utilitzat una xarxa d’empreses pantalla, i part dels fons es van desviar a paradisos fiscals o a comptes d’empreses sense empleats ni activitat a fins a 12 països, dificultant així la traçabilitat dels diners i ocultant el destí final de les comissions.
La Guàrdia Civil i els Mossos han incorporat a la causa desenes de documents i correus electrònics que permeten reconstruir l’enllaç directe entre les demandes empresarials, el pagament de comissions i l’expedició de reformes a mida des d’Hisenda.
La causa va estar sota secret fins al juliol del 2025. Ara han estat citats els principals implicats i s’ha sol·licitat la creació d’una comissió parlamentària d’investigació.
Corrupció o lobby legítim?
El cas Montoro implica una suposada xarxa de trànsit d’influències i corrupció orquestrada des del Ministeri d’Hisenda i un despatx privat fundat pel mateix exministre, en benefici d’empreses energètiques a canvi de pagaments milionaris. Si es confirmés, seria un escàndol de proporcions similars al cas dels ERO a Andalusia, amb l’afegit de l’escàndol de l’absolució posterior per part del Tribunal Constitucional del nucli dirigent dels condemnats, inclosos els dos expresidents de la Junta.
Però una cosa és el relat periodístic i una altra, la realitat judicial. Serà difícil demostrar que Montoro és culpable si no es prova de manera clara que ell —o part del seu equip— va rebre ingressos a canvi de favors.
El que està en joc aquí és traçar la fina línia que separa el lobby legítim de la corrupció.
El que està en joc aquí és traçar la fina línia que separa el lobby legítim de la corrupció. Que les empreses contacten amb despatxos especialitzats en gestió legislativa no és il·legal. Que aquests despatxos preparin informes i propostes que traslladen a l’administració és una pràctica habitual. Que tinguin accés fluid a alts càrrecs del ministeri forma part del valor que ofereixen. A Brussel·les, sense anar més lluny, hi ha desenes de despatxos que treballen exclusivament en aquest terreny: esmorzen, dinen i sopen amb funcionaris per convèncer-los d’adoptar determinades polítiques.
Tot això, en principi, és part del joc democràtic, i fins a cert punt pot ser útil. El problema comença quan l’administració assumeix propostes no pel valor, sinó a canvi de favors o diners. O quan s’incorre en allò que la legislació espanyola defineix com a negociació prohibida.
Aquest delicte, recollit a l’article 439 del Codi Penal, consisteix que una autoritat o funcionari, aprofitant-ne el càrrec, participa directament o indirectament en activitats o contractes en què ha d’intervenir, vulnerant el seu deure d’imparcialitat, encara que no hi hagi lucre personal.
Al fons d’aquesta causa hi ha una pregunta clau: hi va haver contrapartides econòmiques il·legítimes?
Que hi hagi missatges o reunions no és delicte. Que Montoro fundés el despatx tampoc, llevat que es demostri que mai no va deixar realment de controlar-lo. Que es portés part del seu equip a Hisenda és normal en política. Que el despatx cobrés tarifes més altes que altres tampoc no demostra res: com en qualsevol professió, els honoraris depenen del prestigi i dels resultats que s’esperen.
L’acusació haurà de provar que tot aquell lobby va ser, en realitat, corrupció.
L’acusació haurà de provar que tot aquell lobby va ser, en realitat, corrupció. I no ho tindrà fàcil: les dues grans rebaixes fiscals objecte de recerca continuen vigents. No han estat derogades. I una va ser fins i tot defensada per Pedro Sánchez el 2013.
Estem davant d’un delicte o davant d’una eficaç tasca de lobby? A la justícia li tocarà decidir-ho. Però convé recordar que, en aquest país, no tot el que fa mala olor és delicte… i no tot delicte deixa rastre.
On s'acaba el lobby i comença la corrupció? El sumari contra Montoro reobre el debat. #Lobby #CorrupcióPolítica #EquipEconòmic Share on X
Loading ...
