No crec en l’eficàcia dels incentius fiscals, entre d’altres raons, perquè considero que no incideixen en la veritable presa de decisions. M’explico; ningú contracta un treballador per l’incentiu, sinó per la necessitat “objectiva” de més recursos humans. Una qüestió diferent és que, decidida la seva contractació, s’opti per una o altra modalitat contractual segons existeixi o no un determinat incentiu. Sigui com sigui, no hi ha estudis oficials que permetin valorar la seva eficàcia i retorn i que, donat el seu important efecte negatiu en la recaptació, serien d’enorme utilitat.
No crec tampoc en l’ingent elenc d’exempcions, reduccions, bonificacions i privilegis fiscals perquè no hi ha tampoc estudis que justifiquin la seva idoneïtat en termes d’equitat i perquè redueixen notablement la capacitat recaptatòria del nostre sistema fiscal.
Sí que crec, però, que la fiscalitat és un instrument útil per incentivar el compromís i responsabilitat dels ciutadans amb l’Estat Social premiant la seva lliure contribució i esforç a una societat més justa. Es tracta, en definitiva, de promoure la col·laboració privada a fi del bé comú. No en va, l’Estat del Benestar significa, entre altres coses, compromís; compromís del qual emergeix el denominat “contracte social”, és a dir, el conjunt de drets i obligacions que tàcitament assumim com a ciutadans. Però malauradament, l’habitual és que oblidem les nostres obligacions i reclamem tan sols els nostres drets. D’aquí, precisament, la necessitat de promoure el compliment d’aquelles.
Si partim de la idea que, per garantir el benestar de les persones, l’Estat ha de promoure el marc jurídic, econòmic i social necessari que permeti el seu lliure desenvolupament en igualtat de condicions i oportunitats, una iniciativa a valorar és promoure el compromís i responsabilitat de tots per tal d’aconseguir aquest objectiu.
En aquest context, suggereixo incentivar aquelles conductes que coadjuven al compliment de drets bàsics de justícia social, per exemple, “premiar” als que a igual treball retribueixen per igual sense perjudici que el seu perceptor sigui d’un o altre sexe, als que apliquin polítiques d’igualtat de gènere entre els seus treballadors, als que contribueixin a reduir la bretxa salarial mitjançant l’establiment de límits màxims salarials, als que contribueixin al medi ambient, als que col·laborin en eradicar la precarietat laboral, etc. Es tracta, doncs, de premiar els que des de la llibertat i el compromís contribueixen a una societat més justa; a reduir les desigualtats de tot tipus; a promoure una vida més digna i, en definitiva, el benestar. En aquesta mateixa línia, cal també estudiar incentius per contribuir amb tot tipus de polítiques socials, per exemple, la promoció de la cultura, premiant, per exemple, l’establiment de preus socials per part dels operadors privats.
Doncs bé, per què no incentivar fiscalment a aquests ciutadans o empreses mitjançant una reducció d’impostos? Es tractaria, en definitiva, de regular un estatut fiscal del contribuent socialment responsable que discrimini positivament a qui compleixi amb determinats requisits i dissuadeixi i motivi a qui no els compleixi. Però des de la llibertat i no des de la imposició. Es tracta de promoure conductes; no d’imposar-les. D’aquesta forma no només discriminaríem positivament als que contribueixin a fer efectives determinades polítiques socials, sinó que promouríem polítiques predistributives.
El mateix cal dir des de la perspectiva del contribuent no empresari en nom, per exemple, de garantir el dret a un habitatge digne. Es tractaria, per exemple, d’incentivar als que lloguin habitatges a preus socials, és a dir, a preus que cada Administració fixi en el seu àmbit de competència. Un cop més, es tracta d’incentivar conductes socials en lloc de imposar-les. No es tracta de limitar els preus del lloguer, sinó d’incentivar l’esforç d’aquells contribuents que renuncien a una part d’aquest en fixar un preu social; incentiu que és molt més redistributiu que incentivar que el propietari d’habitatges desocupats els arrendi i, en definitiva, incentivar sense més el lloguer, i molt millor també que imposar límits legals al seu import. L’efecte induït d’aquesta mesura és una presumible contenció dels preus del lloguer, el seu efecte dòmino, i una menor necessitat d’estoc d’habitatges públics.
Es tracta, en definitiva, de promoure la col·laboració privada incentivant el compromís i la responsabilitat social dels ciutadans i la seva participació en aquelles polítiques públiques que són prioritàries en pro del bé comú. Es tracta, en definitiva, de promoure una fiscalitat social basada en el lliure compromís i participació del ciutadà en la consolidació i sosteniment de la societat del benestar.
