Cap a un nou ordre mundial

Factors clau que poden determinar l’aparició d’un nou ordre mundial són alguns com els següents.

Primer

El declivi relatiu de la potència hegemònica (Estats Units), especialment a partir de l’any 2001 (atemptats del terrorisme islamista en sòl americà), després d’haver arribat a un pick de domini mundial, després d’assolir Occident la victòria a la Guerra Freda mantinguda amb els soviètics des del final de la Segona Guerra Mundial, que va durar fins a la caiguda del mur de Berlín (1989) i la implosió de l’URSS (1991).

Els Estats Units ja havia establert des de 1944 les bases d’un nou ordre mundial de caràcter liberal, amb la creació de les anomenades “institucions de Bretton Woods“(Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, etc.). Aquella gran victòria occidental del 1989/1991 va arribar a ser celebrada com “la fi de la història”, però evidentment no ho ha estat.  Aquest post es refereix particularment a l’estat actual de la baixa relativa dels Estats Units i les seves causes.

Segon

L’extraordinari ascens de la Xina a partir del canvi de model econòmic el 1978, quan va passar del sistema comunista a l’economia de mercat i de lliure empresa.

És més correcte qualificar la Xina de “potència reemergent” que simplement de “potència emergent”, ja que es tracta d’un estat-civilització, un imperi, que torna per tornar a ocupar el lloc central que ha ocupat tradicionalment al món des del seu aparició a la història, fa més de cinc mil·lennis.

La paraula “Xina” significa precisament “imperi del centre”. La Xina té una visió revisionista de l’ordre mundial unipolar creat posteriorment al 1989/1991 i del liberal creat a partir del 1944 sota la batuta dels Estats Units. És una visió compartida amb la Rússia de Putin . Les dues potències revisionistes acusen els Estats Units d’unilateralisme i hegemonisme injustificats i col·laboren activament en la creació d’un nou ordre mundial de caràcter multipolar.

Tercer

El perill que les relacions entre els Estats Units i la Xina es deteriorin i desemboquin en allò que els especialistes en geopolítica anomenen “trampa de Tucídides”, és a dir, en una guerra oberta entre les dues úniques superpotències. Tucídides és un historiador grec del segle cinquè a. de C., autor de l’obra “La guerra Peloponès”, en què es descriu la guerra entre la potència grega hegemònica del moment, Esparta, i la potència emergent, Atenes, que va acabar amb la victòria de la primera.

Quart

Rússia i la UE juguen un paper de comparses a l’escenari mundial actual de gran rivalitat existent entre els Estats Units i la Xina. La UE i Rússia són potències-comparsa per raons diferenciades.

Són de caràcter econòmic en el cas rus, ja que Rússia té un PIB molt inferior a la de les dues grans superpotències, té una economia de la mida de la italiana. Tot això malgrat els seus enormes recursos naturals i de ser el país més gran del món per territori. I són de caràcter polític en el cas de la UE, en no haver estat encara capaç d’assolir la seva unió política, després de setanta anys d’integració regional, cosa que significa l’absència de polítiques comunes en matèria d’assumptes exteriors i de defensa.

Cinquè

La progressiva consolidació de tres grans regions geopolítiques al planeta : Oest Global o Occident, denominat Occident Col·lectiu per Putin, Aquest Global i Sud Global, aquest últim compost per més d’un centenar de països en vies de desenvolupament.

La primera regió, l’occidental -amb un PIB encara superior a la meitat del PIB mundial- està liderada per Washington, la segona per Pequín i la tercera regió se la disputen un Occident en clara pèrdua d’influència i un Est Global que exerceix sobre el Sud Global una influència creixent, sobretot a causa de la política xinesa anomenada “la nova ruta de la seda”, en competència amb l’Índia, que juga hàbilment les seves cartes entre les dues superpotències i altres potències regionals.   

Entre la desaparició progressiva d’un ordre mundial i el naixement d’un altre sorgeixen monstres, tal com va escriure Gramsci. Dos “monstres” són, per exemple, la guerra d’Ucraïna i la guerra de Gaza.

Destacats analistes es pregunten si els factors que van provocar la implosió de l’URSS el 1991, poc després de la caiguda del mur de Berlín el 1989, són els mateixos o semblants als que viu actualment els Estats Units i la seva societat. Estimen que tots els imperis acaben enfonsant-se i els Estats Units podria ser el següent. 

Com hem vist, els Estats Units i Occident en general van viure temps d’eufòria el 1989/1991. L’URSS també va tenir el moment d’auge. El seu model de planificació centralitzada va ser adoptat com a guia per al desenvolupament a diferents països. Els soviètics tenien l’exèrcit més gran del món i el arsenal nuclear més gran. Les neveres i els cotxes eren lamentables, però les metralletes i els mòduls espacials van ser els millors. La qüestió és que el seu imperi va durar poc.

La reacció nord-americana als atacs terroristes islàmics del 2001 va ser absolutament desproporcionada i va suposar vint anys consecutius de guerra a països com l’Iraq, Síria, Líbia o l’Afganistan, prolífics d’abusos i mentides (inexistència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq), intents fra imposar la democràcia des de dalt per la força i, al final, una despesa militar superior als vuit bilions de dòlars.

Aquells vint anys de guerres van acabar amb la retirada vergonyosa dels Estats Units i de l’OTAN de l’Afganistan – país liquidador d’imperis, com el britànic al segle XIX o el soviètic al XX – el mes d’agost del 2021.

Tot això passava mentre la Xina continuava amb el seu gran auge econòmic iniciat el 1978, impulsat especialment a partir de la seva entrada a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) el 2001, tot permès per Occident creient que el desenvolupament econòmic acabaria generant la democràcia tipus occidental a La Xina, com havia passat anteriorment en altres països. Evidentment, no ha estat així.

El prestigiós historiador britànic, Neill Ferguson, format a Oxford i amb càtedra a Harvard, ha escrit que, “més enllà de les enormes i òbvies i fonamentals diferències entre els dos sistemes, hi ha raons per les quals els Estats Units recorden l’URSS dels anys setanta i vuitanta, quan el seu imperi era a punt d’implosionar”.

hi ha raons per les quals els Estats Units puguin recordar l’URSS dels anys setanta i vuitanta del segle passat

Ferguson, cristià i liberal declarat, no és gens sospitós de desitjar cap mal al seu país adoptiu. Es pot afirmar que, més enllà de les enormes diferències, òbvies i fonamentals entre els dos sistemes, un totalitari i d’economia planificada, i un altre democràtic i capitalista, hi ha raons per les quals els Estats Units puguin recordar l’URSS dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Entre altres, un dèficit pressupostari aparentment descontrolat, un exèrcit massiu que no guanya guerres, sinó que més aviat les perd, un lideratge gerontocràtic i una infraestructura antiquada. Els serveis públics són també impropis de la seva economia i hi ha una desconfiança sense precedents cap a les principals institucions nacionals.

S’ha escrit que “l’elit que en general es gradua a les universitats de la Ivy League, es menja gairebé tot el pastís econòmic i és molt lluny de les sensibilitats de milions dels seus compatriotes”.

Segons Ferguson, perquè un imperi continuï sent-ho, la seva despesa en el pagament del deute nacional no pot superar la despesa en defensa. “En el moment que això passa, aquest imperi pot començar a dir adéu a la seva influència. Això va ser veritat amb l’Espanya dels Habsburg, l’antic règim de França, l’Imperi Otomà i l’Imperi Britànic.

Afegeix que els Estats Units s’estan endinsant en aquest mateix territori. El pagament dels interessos del deute nacional, que ja supera els 34 bilions ( trillions nord-americans) de dòlars, es duplicarà previsiblement per al 2041, cosa que pot obligar els Estats Units a reduir la despesa en defensa de l’actual 2,9% al 2,3%. I això en una època de conflictes creixents a tot el món, començant per Ucraïna, Orient Mitjà i l’escalada militar i tecnològica de la Xina al Pacífic Sud.

Els interessos que paga Washington pel deute públic ja costen més que l’aparell militar en conjunt. És una aberració que no s’acabarà simplement reduint impostos sinó liquidant deute.

En documents oficials es pot llegir el següent (informe del senador republicà Robert Wicker): “L’Exèrcit dels Estats Units té escassetat d’equipaments moderns, penúria d’entrenament i de finançament per al manteniment i un endarreriment massiu a les infraestructures. Està massa “sobreestès” i pobrament equipat per afrontar totes les missions que se li assignen amb un nivell raonable de risc. Els nostres adversaris ho reconeixen i això els fa més agressius i aventurers”.

El text del Senador Wicker es refereix a les Forces Armades americanes de 2024 , però també podria referir-se a aquelles Forces Armades soviètiques que, amb més de 3,6 milions de soldats actius, no van poder vèncer a Afganistan després de 10 anys de conflicte.

La comparació amb les eternes i estèrils guerres dels Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan és temptadora. A l’agost de 2021, les Forces Armades dels Estats Units i de l’OTAN van abandonar Kabul en una operació que recordava la retirada francesa d’Indoxina després de la batalla de Dien Bien Phu (1954) o la retirada americana de Saigon (1973) que va suposar la derrota dels Estats Units a la guerra del Vietnam.

La manca de confiança en les institucions sol ser considerada com el légamo primordial del qual emergeixen tots els problemes interns.  L’enfonsament institucional a l’URSS va ser total, Gorbatxov no ho va poder evitar amb les seves propostes de glasnost i perestroika.

Als Estats Units, avui dia, la confiança en les institucions és gairebé inexistent. Un sondeig de Gallup diu que només el 17% dels americans confia en el sistema penal, un 14% als mitjans de comunicació i un 8% al Congrés. Hi ha un profund descontentament estructural que explica en bona mesura l?ascens de Donald Trump.

L’aspecte més a flor de pell del declivi americà és la degradació dels estàndards bàsics de benestar.

Després de diversos anys de caiguda d’esperança de vida, revertits lleugerament els últims mesos, el nord-americà mig viu 76,4 anys, quatre menys que la mitjana dels països de l’OCDE i set menys que un espanyol. Si mirem només les dades dels homes, la diferència s’eixampla. L’índex de mortalitat de l’home americà d’entre 40 i 69 anys ja és més gran que l’índex de mortalitat de l’home rus de la mateixa edat.

De totes les raons que poden explicar aquest augment de la mortalitat entre la població masculina de mitjana edat, la més important són les anomenades “morts per desesperació”, una categoria que engloba els suïcidis, les morts relacionades amb l’alcoholisme i, sobretot, les morts per sobredosi, que s’han quadruplicat entre el 2002 i el 2022.

Si a l’URSS hi havia (i encara hi ha) un problema d’alcoholisme aterridor, sobretot homes, als Estats Units hi ha una epidèmia devastadora d’addicció als opioides, responsables de prop del 80 % de les més de 107.000 morts per sobredosi registrades el 2022 . Si sumem, com fa Ferguson, els 1,3 milions de morts de l’alcoholisme entre el 1990 i el 2017, els gairebé 600.000 suïcidis, l’obesitat i la diabetis, es pot entendre la caiguda de l’esperança de vida i possiblement l’estancament de la productivitat des del 2007.

Les dades anteriors tenen el seu context.

Els Estats Units són un país on la despesa sanitària per habitant, en relació amb els seus ingressos, és molt superior a la de qualsevol de les seves contraparts europees i on tenir una assegurança mèdica solvent és gairebé un luxe. Les seves proporcions de solitud també són més grans. La mortalitat infantil entre les mares solteres de les regions pobres és a nivells tercermundistes.

A la cúspide de tots aquests factors hi hauria la imatge de Joe Biden, molt semblant a la del líder soviètic Leonid Brezhnev. Així ho comenten els qui van viure aquella època de “l’estancament”.

Com a contrast, si bé la Xina té els seus problemes, la seva puixança tecnològica i científica és inqüestionable, la seva inversió en capacitats navals i nuclears avança el galop i té la voluntat d’explotar els buits que va deixant Washington en la seva cada cop més dubitativa política exterior.

La gran incògnita dels propers 15 o 20 anys és com es desenvoluparà la rivalitat entre els Estats Units i la Xina. El 1991 l’URSS va desaparèixer de forma semi-pacífica, com si, cansada de lluitar, hagués optat per l’eutanàsia. Cal veure si els Estats Units són capaços de renovar-se una vegada més.

L’Administració Obama va decidir el 2012 adoptar una nova política, la va anomenar Pivot to Àsia , és a dir, preferència a Àsia. Evidentment, aquella política no va ser ben rebuda a Europa.

El 2009, Henry Kissinger ja havia advertit que “el centre de gravetat dels assumptes internacionals està virant des de l’Atlàntic al Pacífic i als Oceans Índics”.

El 2011, la secretària d’Estat Hillary Clinton va declarar que “els Estats Units havien de virar la seva atenció cap a Àsia després d’haver dedicat massa recursos a altres àrees del món, particularment Afganistan i Orient Mitjà”.

El 2022, Joe Biden ha dit que “el futur de l’economia del segle vint-i-un serà preferentment escrit a la regió Indo-Pacífic”.

La pregunta que avui es formula Washington és si el pivot to Àsia ha estat suficient per contrarestar els avenços de la Xina que semblen imparables.

A l’edició juliol/agost de la revista nord-americana Foreign Affairs hi figura un article que porta aquest títol: “The Pivot That Wasn’t. Did America Wait Too Long to Counter Xina? “. Allí es pot llegir el següent:

“Els Estats Units han continuat dedicant més recursos militars a l’Orient Mitjà i Europa; malgrat els seus intents d’implicar-se més a Àsia, els Estats Units no han respost de manera coherent al repte de la Xina durant la segona dècada del segle vint ; potser estem davant de la decisió més important i transcendent de la política exterior americana des del 1945”.

“Per contrarestar la Xina cal més que un pivot , Washington ha de mobilitzar de manera ferma els seus recursos militars i estrènyer relacions amb els veïns de la Xina. A Washington ja es parla obertament de la segona dècada del segle XXI com una dècada perduda i que ha arribat l’hora de reaccionar. Les eleccions presidencials del novembre seran decisives“.

 Loading ...