Canviar el món (2)

A l’article anterior, publicat el 2 de juliol, suggeria que l’arrel del nacionalisme es troba en l’anhel, perfectament legítim, de pertànyer a una comunitat que, sense transcendir a la persona, pot donar sentit a la seva vida, i que constitueix un dels eixos entorn dels quals descobrim –o construïm, si es prefereix– la nostra identitat. I que, per tant, la confrontació entre Catalunya i la resta d’ Espanya podria tenir el seu origen en el temor d’uns i altres de veure’s privats de la seva identitat. Un temor tan arrelat com ho és l’instint de conservació, i resistent, per això, als arguments de la raó. Prometia llavors abusar de la paciència de l’hipotètic lector indicant com, al meu entendre, podia canalitzar-se aquest temor per recuperar la seva essència, el desig de pertinença.

En una magnífica conferència pronun­ciada fa uns mesos (“¿Quién teme a una nación de naciones?”, A ctualidad Jurídica Uría y Menéndez, juny del 2019), el professor Joseph H.H. Weiler ofereix un diagnòstic precís: uns, diu, temen una NACIÓ de nacions; altres, una nació de NACIONS. Aquí ja sabem qui és uns i d’altres. Aquesta representació gràfica mostra que només renunciant a la distinció entre majúscules i minúscules serà possible transcendir el conflicte actual. D’aquí la proposta de Weiler: apostar pel model d’una nació de na­cions. Weiler proposa que l’article 1 de la nostra Constitució defineixi Espanya com “una monarquia parlamentària, un Estat indivisible, membre de la Unió Europea, compost per una nació de nacions”. No ens ­duem encara les mans al cap: aturem-nos una mica i –deixant de banda aspectes jurídics– pensem en els avantatges que el model de nació de nacions en un Estat indivisible podria reportar.

Des de l’inici d’aquesta última fase del procés, totes les propostes de solució que semblen viables tracen un camí idèntic: un acord negociat entre les forces polítiques que sigui sotmès a consulta. Comencem per recordar que, dels elements per negociar, n’hi ha un que figura en totes les llistes: el reconeixement de Catalunya com a nació. Una proposta que no inclogui aquest element té escasses possibilitats de prosperar, llevat que es pensi recórrer a la força per imposar-la, la qual cosa no faria sinó enverinar el problema.

El model de nació de nacions que proposa el professor s’ajusta a la realitat del que és ­Es­panya avui i del que ha estat des dels inicis de l’edat moderna, quan es par­lava i escrivia de “les Espanyes”. Les na­cions són més ­antigues que els estats (Dant parlava d’ Itàlia gairebé cinc segles abans que naixés l’ Estat italià). Algunes nacions es van convertir en estats, sempre per la força, i no sempre amb èxit. Sigui com sigui, és en la nació, no en l’ Estat, on té la seva arrel el ­sentiment de pertinença, la qual contribueix a configurar la nostra identitat. No és per ­casualitat que el separatisme contraposa sempre Cata­lunya a l’ Estat espanyol, i no a Espanya, com si aquesta no existís. Diguem de passada que el projecte d’“ampliar les ­bases” del ­separatisme amb un sol ins­trument, el ­descrèdit de l’ Estat espanyol, té els seus ­límits: sempre hi haurà ciutadans de Ca­talunya que se sentin espanyols.

En el moment actual són els estats, no les nacions, els actors en l’escena mundial: una nació necessita un Estat que la protegeixi. En el nostre cas, és l’ Estat espanyol, ens agradi o no, el que és indivisible. Podrà dir-se, amb raó, que és un Estat millorable, com tots, i segurament menys que alguns; a l’independentisme podrà semblar-li una broma de mal gust la protecció que l’ Estat espanyol ofereix a Catalunya; però no s’ha d’oblidar que Europa –mai molt indulgent amb les nostres deficiències– ha rebutjat l’argumentació separatista i es nega a reconèixer en l’ Estat espanyol un opressor de les llibertats nacionals.

És possible que en el futur la protecció dels estats-nació resulti insuficient per preservar la cultura europea de les amenaces que avui planen sobre ella, i que sigui necessari anar a una forma d’organització no superior, sinó diferent de l’actual: fa molt que algun historiador ens adverteix que Europa és més que la suma dels seus estats, que busca la seva forma política i que potser mai no la trobi. L’èxit d’una nació de nacions com Espanya serviria, indica Weiler, de model per a Europa: “La llum dels pobles”, diu. No és aquest un projecte més digne de la col·laboració de tots que les sòrdides lluites de poder en les quals estem ficats, disfressades de combats per la llibertat d’un costat, i per la unitat de l’altre? Un projecte per ajudar a canviar el món?

El model de nació de nacions que proposa Weiler s’ajusta a la realitat del que és Espanya avui

Weiler assenyala que la seva proposta ha estat acollida “amb un menyspreu gairebé universal”. Naturalment, es tracta d’una proposta que no pot satisfer cap dels bàndols avui a la palestra, però això mateix és el que la fa atractiva. En un pròxim article ens ocuparem d’alguns dels motius d’aquest menyspreu generalitzat.

Publicat a La Vanguardia, 16 de juliol 2019

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.