Canviar el món (1)

Fa uns anys, un adolescent que vaig conèixer en el moment en què havia de triar carrera va pensar demanar l’ingrés en la Infanteria de Marina dels EUA, els marines. L’insòlit de la idea va aconsellar buscar informació al web del cos. Alguna cosa cridava l’atenció al llegir els molts testimonis de joves que havien sol·licitat l’ingrés, perquè a la pregunta de què esperaven d’una carrera en els marines, totes les respostes tenien dos elements en comú: tots demanaven disciplina –potser perquè molts dels sol·licitants procedien de famílies en dificultats– i tots desitjaven, sobretot, satisfer l’anhel de pertànyer a una comunitat, de participar en un projecte que transcendís la seva individualitat: tots volien “formar part d’alguna cosa més gran”. Una estampa als antípodes del tòpic de l’adolescent entotsolat, escèptic i antagònic a aquella cultura de l’esforç de la qual tant parla la generació anterior.

L’anhel de pertinença i de transcendència ha de ser una cosa molt profunda en l’home per ser tan universal. Indica que la persona sempre pertany a una comunitat. En les societats antigues un era membre de la seva família, després de la polis o la civitas, que li conferien la seva identitat i li assignaven una funció per exercir. Cada persona considerava aquesta pertinença com una cosa tan essencial, que la sanció més greu que podia ser-li imposada era l’exili, perquè l’exiliat ja no sabia qui era. És cert que des de l’època de la Il·lustració s’ha anat dient que la societat és el fruit de la lliure associació d’individus autònoms, dictada per motius de conveniència; però aquesta és una idea que, com altres de la mateixa època, no passa de ser un experiment mental: en la història les coses no han succeït mai així. L’anècdota anterior sembla indicar que l’anhel de pertinença –sorgeix de la recerca d’un sentit a la ­mateixa existència– ha sobreviscut a les modes. De les moltes formes en què es materialitza aquest anhel –la família, el clan, la raça–, la nació és la que ens resulta més familiar.

L’anterior suggereix que el sentiment de pertinença a una nació no ha de ser erradicat com una malaltia, una superstició o un residu de temps foscos; tampoc com l’anunci infal·lible del feixisme. Pensar així és voler llançar el nen amb l’aigua de la banyera. Al contrari, és natural que el sentiment nacional formi una part important de la identitat de molts, i cal admetre que molts que no es reconeixen en cap nació experimenten una certa sensació d’orfandat, com els qui no van conèixer els seus veritables pares.

Aquests últims anys ens ensenyen que és perdre el temps intentar que canviï d’opinió un nacionalista obstinat posant en evidència les incoherències de la seva argumentació, les seves inexactituds de fet, la seva interpretació de la història; les discussions amb un independentista de carn i ossos ens revelen que les seves conviccions –igual que les del bàndol oposat– són invulnerables. Com pot ser, es pregunta un, quan es tracta de vegades de persones d’una intel·ligència, cultura i fins i tot honestedat intel·lectual perfectament respectables? No hi ha més remei que concloure que aquestes discussions en aparença estèrils que enterboleixen la convivència resulten de posar el carro abans que els bous: els ar­guments del contrari no són el resultat d’un raonament, sinó al contrari, són una premissa sobre la qual la raó edifica els seus arguments; perquè tot raonament parteix d’un punt de suport, tot teorema descansa sobre axiomes que no es dis­cuteixen.

Independentistes i constitucionalistes parteixen de premisses diferents i intenten, no aprendre, sinó resistir. Esclar que reflexió i experiència, prudència i sa­viesa modifiquen aquestes premisses, però aquests canvis solen ser el resultat d’una crisi, d’una intuïció, d’una sobtada il·luminació, del cèlebre eureka! Pot poc per si sol un atac frontal amb l’artilleria de la lògica o la infanteria dels fets. A la pràctica, el que cal fer amb tot nacionalisme és canalitzar-lo, recuperant la seva essència, que és el desig de pertànyer a una comunitat que dona sentit a l’existència individual, i despos­seir-lo d’adherències com l’afany de poder. De com podem fer-ho en parlarem un altre dia. Mentrestant, pensem que el motor del conflicte actual pot ser, en el fons, la por de veure’ns obligats a canviar el que, potser només per inèrcia, prenem per la nostra identitat; a revisar aquelles premisses que considerem immutables. El fruit inevitable d’aquesta por és l’agressivitat, que agreja els nostres debats per molt que prediquem el ­diàleg. La solució demana que ens atrevim a mirar de cara els nostres fantasmes per veure com s’es­vaeixen, comprovar que el nostre anhel és, en realitat, el mateix, i deixar que ens uneixi en lloc d’enfrontar-nos.

Si ho aconseguim no farà falta que demanem l’ingrés en els marines per assolir el que volia el nostre adolescent, ser una persona adulta.

Publicat a La Vanguardia el 02/07/2019

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.