Canvi de cicle en el Banc Central Europeu (BCE)

El dijous 9 de juny de 2022 passarà a la història del Banc Central Europeu (BCE). És el dia que va decidir posar fi a l’estratègia monetària expansiva inaugurada per Mario Draghi, pujar el tipus d’interès de l’eurozona el pròxim 21 de juliol, que situarà el preu del diner en una primera fase en un 0,25%, i frenar la compra de deute.

Es tracta de la primera pujada des del llunyà 2011.

Al setembre d’enguany hi haurà una segona pujada, que podria ser de 50 punts, fins a arribar a un tipus d’interès del 0,75%. Després, segons com evolucioni la inflació -que ha tancat el mes de maig en un 8,1% – arribaran noves pujades “de manera gradual i sostinguda” en funció de l’evolució de la inflació, “fins a assegurar l’objectiu de situar-la entorn d’un 2%”, com marca el mandat del BCE.

Amb aquestes pujades, el Banc Central Europeu segueix el camí ja iniciat per altres bancs centrals  de tot el món.

Després de diverses pujades anteriors, el 15 de juny la Reserva Federal americana (Fed) ha llançat l’augment més gran en vint-i-vuit anys: ha apujat els tipus d’interès 0,75 punts. A partir de març, i amb tres reunions pel mig, el banc central dels Estats Units ha incrementat el preu del diner fins a 1,75%, després de romandre a zero o gairebé durant anys. Del maig al juny la inflació ha empitjorat als Estats Units, fins a arribar al màxim en quatre dècades (8,6%). La Fed justifica els canvis en tres factors: guerra d’Ucraïna, pandèmia i confinament de la Xina per la covid.

Els països “falcons” europeus (amb Alemanya, Àustria, Països Baixos i els tres països bàltics al capdavant) s’han imposat, amb moderació, als països del sud, entre ells Espanya, defensors d’una política monetària més acomodatícia. El Banc Central Europeu és el guardià de la inflació a la zona euro i, per tant, no es pot quedar impassible davant els forts augments que experimenten els preus. Però, alhora, ha de ser molt prudent per no endurir excessivament la política monetària fins a l’extrem d’ofegar la recuperació econòmica, que ens portaria a l’estagflació (stagflation), és a dir, estancament econòmic amb inflació, el pitjor dels escenaris.

El motiu del canvi de política econòmica és el desgavell actual dels preus, desbocats després de la pandèmia,  la invasió russa d’Ucraïna i la crisi energètica.

El shock d’inflació va començar fa un any amb el preu del gas i s’ha generalitzat a totes les primeres matèries. S’ha contagiat als bens industrials i comença a fer-ho als preus dels serveis, que és el component més estructural, ja que tenen normalment un grau menor de competència.

La causa del shock ha sigut principalment una recuperació de demanda post pandèmia més intensa del que les empreses i l’oferta podien esperar, especialment a la Xina i els Estats Units. Després,  la guerra d’Ucraïna ha aguditzat el fenomen. El BCE  preveu una inflació anual d’un 6,8% el 2022,  3,5% el 2023 i  2,1% el 2024. La presidenta del BCE, la francesa Christine Lagarde, ha declarat que “l’elevada inflació és el principal desafiament per a tots nosaltres, i  continuarà indesitjablement elevada durant un  temps“. El BCE havia dit  que la inflació era un fenomen temporal, però ara ja accepta que és aquí i que s’ha quedat per a una bona temporada. També considera que per a retornar la inflació a taxes pròximes al 2% s’haurà d’acabar la guerra d’Ucraïna.  

La inflació interanual de maig ha estat del 8,7%, en la que els preus dels aliments s’han disparat un 11%, percentatge que no es veia des de fa vint-i-vuit anys. S’hi sumen els carburants, amb un augment de la gasolina d’un 33,9% i del gas-oil, d’un 23,5%. La inflació ha reprès de manera clara una línia ascendent després del breu respir d’abril, que va baixar 1,5 punts per situar-se al 8,3%. El límit es va assolir el març, quan va vorejar el 10%, la taxa més elevada en trenta-set anys. La inflació subjacent -la que no té en compte ni l’energia ni els aliments no elaborats- ha augmentat fins a un 4,9%, el seu nivell més elevat des de 1995.

La inflació als Estats Units ha arribat al rècord del 8,6%. Quan els mercats encara païen el discurs de Lagarde, la dada de la inflació americana va provocar el pànic. Els mercats varen entendre que el banc central dels Estats Units no tindria més remei que ser molt contundent. Tot això s’ha reflectit a les borses, amb caigudes a plom, sobretot, al mercat de bons.

Per altra banda, Lagarde ha donat per liquidat el programa extraordinari de compra de bons a finals del mes de juny, com pas previ a la pujada dels tipus d’interès. El mes d’abril el Banc Central Europeu va comprar actius per valor de 40.000 milions d’euros, mentre que el maig passaren a ser 30.000 i està previst que el juny el volum es redueixi a 20.000 milions. A diferència de la Reserva Federal dels Estats Units, el BCE continuarà acudint a adquirir els venciments dels bons fins a almenys 2024.

En total, el BCE té deute espanyol per valor de 500.000 milions d’euros d’un total d’1,45 milions (118% del PIB) segons dades del mes de març

Des del 2014, el BCE ha adquirit un terç del deute públic de l’eurozona (prop de cinc bilions d’euros), permetent costos financers molt baixos als països endeutats del sud, com Espanya. El balanç del BCE equival aproximadament a un 60% del PIB de l’eurozona. El Programa de Compra d’Actius (APP) del BCE, començat el 2014, ha suposat en el cas d’Espanya l’adquisició per part del banc emissor de 315.000 milions de deute. A la iniciativa APP es va afegir el mes de març de 2020 el Programa de Compra d’Emergència per la pandèmia (PEPP), en la que el BCE ha invertit 190.000 milions en deute espanyol. En total, el BCE té deute espanyol per valor de 500.000 milions d’euros d’un total d’1,45 milions (118% del PIB) segons dades del mes de març proppassat. El BCE és el més gran inversor en bons espanyols amb aproximadament un 30%, igual que passa amb altres països europeus. Aquest comprador fixo durant anys, ha permès els tipus baixos d’interès dels bons de l’eurozona, incloent-hi la paradoxa dels tipus negatius.

El bo espanyol a deu anys ha pujat al 2,8% (la relació entre el preu d’un bo i els tipus d’interès és inversa), amb un diferencial amb Alemanya de 128 punts (prima de risc). El tipus interbancari a dotze mesos ha pujat al 0,6%, accelerant el seu ral·li que va començar el març des del 0,4% per entrar en positiu el mes d’abril per primera vegada en sis anys.

Les primeres reaccions negatives davant de l’anunci del BCE de liquidar la compra de bons -deutes italià, espanyol i portuguès disparats, borses a la baixa- han provocat l’alarma.

El Consell de Govern del Banc Central Europeu s’ha reunit en sessió extraordinària el 15 de juny. La seva declaració després de la reunió diu així: “El Consell de Govern ha decidit que aplicarà la flexibilitat en la gestió del programa de restricció de la compra de bons“.  El missatge ha calat. Amb només l’anunci d’aquesta reunió, la rendibilitat del deute d’Itàlia, que havia arribat a un 4,3%, ha caigut en picat, fins a un 3,8%. En el cas d’Espanya ha retrocedit des d’un 3,2% a un 2,9%. Les borses, per la seva part, ho han celebrat amb una pujada. La gran pregunta és si n’hi ha hagut prou amb aquesta reunió d’urgència del Consell de Govern del BCE o  si tornaran imparables els temps dramàtics de fa una dècada.

El panorama és molt complicat. Tipus d’interès a l’alça, inflació desbocada, encariment de pràcticament tots els components de l’IPC, augment dels costos de finançament per a Estats hiperendeutats, pressions a l’Estat per a equilibrar els comptes que podria conduir a apujar impostos i a menys transferències de rendes, creixement feble. Pugen les hipoteques, però no pas l’interès dels dipòsits. Es té menys accés al crèdit al consum. Les famílies afronten un cop sense precedents a les seves finances personals, perquè el crèdit s’encareix i l’estalvi conservador perd poder adquisitiu. S’inicia un cicle en el qual la inflació i els tipus colpegen la renda de les llars.

El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, pràcticament s’ha quedat sol en sol·licitar un pacte de rendes  que reparteixi els sacrificis

El Govern espanyol  no vol ni sentir parlar del risc d’una estagflació si no es fa el correcte,  és a dir, demanar a la societat que comenci a assumir  sacrificis. Per això, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, pràcticament s’ha quedat sol en sol·licitar un pacte de rendes  que reparteixi els sacrificis. Si amb la pandèmia el governador defensava una política expansiva, amb la guerra d’Ucraïna ha canviat radicalment de parer i postula una política fiscal austera en la despesa que implica pujades de tipus d’interès  i un programa de reducció del dèficit estructural per a la pròxima dècada.

La Comissió Europea i el BCE cada vegada veuen amb més preocupació que Espanya s’instal·li en un dèficit estructural (no relacionat amb factors cíclics) d’un 5%. El BCE està llançant un missatge rotund  per evitar que la inflació es converteixi en estructural, ni les rendes ni les despeses de l’Estat no poden pujar el mateix que els preus.

Del darrer informe (Economic Outlook) de l’OCDE  es desprèn que Espanya pateix la segona pèrdua de poder adquisitiu més gran dels membres de l’organització, després de Grècia. Els salaris reals a Espanya han caigut prop d’un 5% els últims dotze mesos. Per contenir el fenomen de l’empobriment dels treballadors, l’organisme  coincideix amb la posició del governador del Banc d’Espanya  i demana  compartir els costos entre tots (pacte de rendes). Constata que a Espanya “la proporció dels convenis salarials amb clàusules d’indexació continua sent moderada, però està augmentant, cosa que posa de manifest la importància d’un acord dels interlocutors socials per repartir la càrrega i evitar una espiral de preus salarials“.

L’OCDE preveu que aquest any la inflació subjacent arribarà a Espanya al 4,6%. Això significa que les tensions actuals en els preus es mantindran la resta de l’any.

La presidenta de l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), Cristina Herrero, ha fet una dura advertència. Els pròxims cinc trimestres el deute i el dèficit públic baixaran gràcies a la inflació, que permeten a la Seguretat Social i a Hisenda augmentar la recaptació a costa dels contribuents. Però quan els preus s’estabilitzin i baixi la marea, es veurà que el “rei va nu“. D’acord amb les previsions de l’Airef, a mitjans de segle el deute superarà el 190% del PIB. Una situació que, si no s’arregla, significa la ruïna per a qualsevol estat.   “El Govern actual està hipotecant el futur del país“.

“l’important per al nostre Govern central sembla que és que la màquina no pari abans del desembre del 2023, data de les pròximes eleccions generals”

Les dades són esgarrifoses. El 2007 el deute per càpita era de 8.423 euros i ara és de 30.157 euros. El dèficit estructural ha pujat un 26% des que va esclatar la pandèmia. I cada vegada més intens: per ajudar Ucraïna, per a Defensa, per a la sanitat, per a les pensions o per a l’augment de la factura energètica i els interessos del deute. Però “l’important per al nostre Govern central sembla que és que la màquina no pari abans del desembre del 2023, data de les pròximes eleccions generals”.

Per més gran que sigui el paraigua que posi el Banc Central Europeu, el que és evident és que tard o d’hora Espanya haurà d’afrontar la seva realitat. Espanya és un país que gasta més del que produeix. La política social del Govern central s’ha pagat en bona part amb deute en lloc d’haver-ho fet amb un augment de la productivitat.  Des que ha arribat Pedro Sánchez a la Moncloa, el deute públic s’ha incrementat en 300.000 milions d’euros,  i continua creixent.  Espanya ha esgotat el crèdit per a diverses generacions. En economia hi ha un principi fonamental:  “res no és de franc“. Sempre hi ha algú que acaba pagant-ho. I ara ho estem veient amb una gran pujada de la inflació, que està fent més pobres als ciutadans. Estem pagant el deute que hem acumulat a través de l’increment de preus.  Els inversors cada vegada ens cobraran més diners per deixar-nos diners. Sense posar ordre en els comptes públics i augmentar la nostra productivitat, no ens en sortirem.

 Loading ...