La campanya electoral és temps de promeses i estem acostumats al fet que aquestes no es compleixin. Però aquest costum no ha de fer acceptar que les ofertes electorals es transformin en paranys per a babaus. Que un partit minoritari assumeixi grans compromisos està malament, però tots sabem, també els seus votants, que no té cap possibilitat d’arribar al poder i molt poques d’incidir en les polítiques públiques.
Però quan les propostes venen en la persona de l’actual president en funcions, i del PSOE, aleshores l’exigència de probitat ha de ser molt més elevada. En la perspectiva d’una contracció econòmica, Sánchez està fent promeses d’una més gran despesa pública sense explicar com ho pensa finançar. Concretament, es compromet a mantenir el poder adquisitiu d’unes pensions que estan en fallida o de fer efectiva l’obligació de pagar el 50% dels costos de la dependència que avui, malament que bé, es veuen obligades a assumir les CCAA.
Aquell regal de l’època Zapatero, que va qualificar de quart pilar del sistema públic de benestar, la llei de la dependència, s’ha traduït en una trampa que absorbeix una bona part de despesa de les mal finançades CCAA sense que l’estat afronti la seva part. Per tant, és lògic que això s’esmeni. Però, Sánchez està obligat a explicar com farà quadrar els números, més quan afirma amb rotunditat que reduirà el 75% de les llistes d’espera, que són competència de les autonomies. Més, quan en la seva campanya omet un problema greu i específic d’Espanya: el del dèficit primari, és a dir, aquell que existeix un cop descomptats els pagaments del cost de l’endeutament públic.
Països que han estat tan malparats com Grècia, Portugal, o molt endeutats com Itàlia, no tenen aquesta xacra que assenyala que l’estructura d’ingressos i despeses està clarament desequilibrada.
Juntament amb aquests compromisos, tres grans temes estan absents, al menys fins ara, del discurs de Sánchez: es tracta del problema de la baixa natalitat i la manca de suport a la família, la necessitat i urgència de reformar el sistema de finançament autonòmic que fa anys que va amb retard, i la solució política que planteja per a una de les crisis més greus que pateix Espanya com és la del conflicte català. Ha passat del Pacte de Pedralbes a amenaçar amb el 155. Entre aquests dos punts, no té res intermedi per oferir?
