Hi ha moments en la història en què els imperis no cauen: s’esllavissen. No hi ha un estrèpit únic, ni un dia concret en què tot s’ensorra. Hi ha, en canvi, un degoteig. Un cansament acumulat. Una transformació lenta que, quan es vol diagnosticar, ja és irreversible. Així va morir l’Occident romà. I així —es pregunten alguns— podria estar mutant Europa.
La caiguda de l’Imperi Romà d’Occident no va ser una explosió sobtada, sinó un procés llarg, de segles, en què factors demogràfics, fiscals, militars i culturals es van entrellaçar. Entre aquests, la variable demogràfica destaca com un corrent subterrani que ho impregna tot.
A partir del segle II, amb la pesta antonina i les crisis recurrents, la població imperial va començar a disminuir. Les elits senatorials, preocupades per no fragmentar patrimonis i per preservar estatus, limitaven la descendència. Les lleis d’August intentaren estimular la natalitat, sense èxit durador. Els esclaus, desarrelats i sotmesos, no constituïen una base reproductiva estable. I una part significativa dels homes en edat fèrtil passava vint o vint-i-cinc anys a les legions. El resultat no fou immediat, però sí persistent: menys petits propietaris, menys contribuents, menys soldats autòctons.
Roma va respondre com responen els sistemes sofisticats quan els falla una peça: substituint-la. Primer, amb esclaus provinents dels pobles derrotats. Després, amb colons vinculats als latifundis. Finalment, amb els foederati germànics incorporats a l’exèrcit. El procés no va ser, d’entrada, violent. Va ser funcional. Necessari. Pragmàtic.
Durant generacions, els anomenats “bàrbars” no van voler destruir Roma; van voler formar-ne part. Adoptaren el llatí, el dret romà, el cristianisme. Però alhora preservaren xarxes pròpies de lleialtat. Quan figures com Estilicó —d’origen vàndal— o, més tard, Odoacre, arribaren al cim del poder militar, el procés feia temps que s’havia incubat. L’exèrcit romà combatia enemics que sovint compartien origen amb els seus propis comandaments.
La substitució, per tant, no va començar sent militar. Va ser laboral i social abans que política. Només quan l’Estat va perdre capacitat fiscal —incapaç de recaptar prou impostos per sostenir les legions— la integració es transformà en autonomia i, finalment, en fragmentació.
Aquí és on el paral·lelisme amb la Unió Europea esdevé suggeridor.
Europa viu un hivern demogràfic sostingut. Les taxes de fertilitat es mantenen per sota del reemplaçament. La població envelleix acceleradament. Els sistemes de pensions i salut depenen d’una base contributiva que s’estreny. Per sostenir sectors essencials —agricultura, construcció, cures, logística— es recorre creixentment a la immigració.
La substitució, avui, és laboral i social. Encara no és militar. Però tampoc no ho fou inicialment a Roma.
La crítica habitual a aquest paral·lelisme és doble. Primera: Roma no va caure per manca de romans, sinó per col·lapse institucional i fiscal. Segona: el context tecnològic actual —automatització, digitalització, IA— permet compensar parcialment la baixa natalitat.
Ambdues objeccions, tanmateix, poden integrar-se a la tesi en lloc de desactivar-la.
En el cas romà, la crisi fiscal estava íntimament vinculada a la demografia: menys contribuents, més evasió per part d’elits patrimonialment concentrades, més pressió sobre una base productiva minvant. Avui, Europa afronta tensions similars: sistemes de benestar extensos amb una piràmide invertida. La tecnologia pot millorar la productivitat, però no substitueix completament la necessitat de cohesió social ni de legitimitat fiscal.
L’altra diferència estructural és que Europa no és un imperi centralitzat amb un únic exèrcit, sinó una constel·lació d’estats coordinats. Però també Roma, en el seu tram final, era més una federació de poders regionals que un centre omnipotent.
Quan l’administració de Donald Trump va publicar la seva National Security Strategy, el llenguatge era explícitament realista: sobirania, fronteres, competència entre potències, suma zero. Sense citar Gibbon ni Spengler, la premissa era clara: un sistema que no controla la seva base demogràfica i productiva perd autonomia estratègica.
Això significa que Europa està condemnada a repetir Roma? No necessàriament.
Hi ha una diferència fonamental: Roma era una economia preindustrial de subsistència. Sense braços, no hi havia collita. Europa és una economia d’alta tecnologia amb capacitat d’innovació i absorció cultural extraordinària. A més, la integració contemporània es produeix en marcs jurídics consolidats, no en pactes militars fràgils.
Però el paral·lelisme no apunta a una identitat exacta de processos, sinó a una lògica sistèmica: quan una societat redueix voluntàriament la seva reproducció, externalitza funcions essencials i dilueix el seu contracte social, entra en una fase de transformació profunda. El resultat pot ser renovació o fragmentació.
Roma no va ser conquerida en un sol dia. Va ser gestionada progressivament per aquells que inicialment havien estat integrats per necessitat. El lliscament va precedir l’assalt.
La pregunta, doncs, no és si Europa caurà com Roma, sinó si sap distingir entre integració i dependència estructural. Entre transformació i dissolució. Entre adaptació i substitució.
La història no es repeteix; rima. I les rimes, quan s’escolten amb atenció, no són profecies. Són advertiments.
Roma no va caure en un dia; es va anar buidant per dins. Europa està en el mateix llindar? #Roma #UE #Demografia Share on X
Loading ...
