Cada persona un vot

L’any 1979 vam entrar a l’Ajuntament en les primeres eleccions democràtiques als ens locals. Detestàvem la dictadura franquista i els seus executors, però no teníem ni idea del que representava estar al pont de comandament. Van ser quatre anys d’aprenentatge i de fer quatre coses per dibuixar els fonaments d’un país nou. En acabar la legislatura sentia més ganes de tancar-me a casa i concentrar-me en la vida professional, que seguir al peu del canó. De cap canó.

Aleshores teníem només una filla que anava a preescolar a l’escola del poble i el meu sentit de la responsabilitat no em permetia no assistir a les assemblees de pares. Però aquesta vegada, i en contra d’un principi sagrat que és no arribar tard a les cites o convocatòries, vaig fer de manera que quan arribés, l’assemblea ja s’hagués acabat.

L’experiència em feia ser temorós perquè massa vegades m’havia tocat, sense proposar-m’ho estar a primera fila. Vaig arribar discretament procurant entrar a les darreres files, però no ho vaig aconseguir. ”Josep Maria passa cap aquí, ets el nou president de l’APA (Associació de Pares d’Alumnes)”.

Malgrat haver pecat per absència, em tocava estar al capdavant d’una entitat que desconeixia, en un moment que no en tenia gens de ganes i no vaig poder dir no! No sabia dir NO! La meva primera reacció va ser íntima, molt íntima i molt inadequada per reproduir-la en aquest escrit.

Vaig demanar a algunes de les persones que continuaven, que en pensaven del que feia l’APA a l’escola i si canviarien alguna cosa. Aquesta ronda de converses em va servir per posar-me al corrent i adquirir un coneixement que no tenia.

Però la conversa que vull destacar aquí és la que vaig tenir amb el president sortint, que atesa la seva brevetat i concreció puc traslladar en la seva literalitat. “Josep Maria no pateixis, no t’has de preocupar de res, tranquil, tot ho fa la Pepi” (una senyora anticatalans i que li agradava manar molt. Però ell, de senyera i domàs el dia de Sant Jordi i l’11 de setembre).

En la primera reunió de l’APA, el vicepresident no va aparèixer, el dia de l’assemblea tampoc. Algú va dir que no venia mai a les reunions, ni de l’APA ni de l’associació de veïns, ni del club de futbol, de les que també n’era el vicepresident. Va durar poc malgrat la defensa que en va fer la companya Mari: “A aquest home no me’l toqueu eh, el pobret està a tot arreu”.

Tres persones que creuen de bona fe que alguna cosa han de fer per servir a la comunitat.

El darrer cas és el següent. Egipte va fer un encàrrec de camions Pegaso per dotar el seu exèrcit i després aquella operació no va arribar a bon terme i els camions es van quedar aparcats sense destí. Algú va tenir una brillant idea de cedir-los a Diputacions, Ajuntaments, Protecció Civil, etc. amb la condició que fossin reconvertits en vehicles de serveis, prevenció i extinció d’incendis forestals i tasques similars.

Nosaltres en vam aconseguir un i vam crear un cos de bombers voluntaris. La presentació d’aquest vehicle va ser objecte de festa grossa amb remullada per a gaudi de petits i grans (no tots). Aquest camió va significar una injecció d’empoderament per a la gent de Santa Coloma de Cervelló.

Atenent la demanda dels joves vam fer els primers gegants de Santa Coloma, En Roc i la Coloma. La seva presentació va ser una altra festassa. El regidor de cultura i jo mateix vam portar-los des de la parròquia on van ser “batejats” fins a l’Ajuntament d’aquella època a uns escassos cent cinquanta metres. Els gegants van ser entregats a la tendra colla de geganters de Santa Coloma de Cervelló que els portaren i segueixen portant com els dignes ambaixadors del nostre poble, arreu.

Un d’aquests nois que va entrar al poble a cavall del flamant camió de bombers i que era dels joves feliços que portaven els gegants amunt i avall, va crear juntament amb un altre company i les seves mullers, una empresa que mentre elles portaven la floristeria, ells feien i mantenien jardins. L’empresa va durar quatre dies dels quals uns quants van treballar a casa nostre intentant convertir allò en un jardí i em sembla recordar que aquella va ser la seva primera factura.

L’ambient de cordialitat i complicitat amb bona part del poble era molt satisfactòria. A les eleccions del 1991, però, vam perdre i aquest noi, que va entrar pletòric per presentar el camió de bombers, que va poder ser geganter dels gegants del seu poble i que va tenir la primera feina de la seva empresa a casa meva, en saber-se els resultats de l’escrutini va anar a la seu de la candidatura guanyadora gesticulant amb el braç i cridant, “hem guanyat”. Un regidor del meu equip que passava moltes estones amb aquest jovent li va protestar l’actitud i la resposta va ser, “nosaltres hem d’estar amb els guanyadors” i “això és la política”.

Les tres primeres persones descrites són de les que estan compromeses amb la seva societat i entenen que quan els toca, han de servir. (?)

Aquesta quarta, demostra una manca de principis propis?, una amoralitat? I aquesta capacitat que té tanta gent de definir la política com els convé i mai l’entendran com un acte de servei al país i la seva gent.

Cada persona un vot i tots els vots tenen el mateix valor. Això no és veritat, és fals.

Amb el país que tenim ara i amb la gent que ocupa els llocs de responsabilitat i la gent que dedica tota la seva energia a treure de les seves cadires als que hi són per posar-se ells en el seu lloc, quines possibilitats té de canviar?

Qui està disposat a canviar les regles del joc perquè aquest país esdevingui, aquesta vegada sí, en un país creïble, on es pugui creure en la justícia i el respecte a la diversitat, en l’eficiència i l’honorabilitat dels seus gestors i representants?

D’on ve aquesta mediocritat tan escandalosa que s’ha instal·lat al poder, a tots els racons del país? Serà que el sistema procura que la seva gent no tingui el més petit sentit crític i ignori el que implica ser responsable del que passa a casa seva?

Com deia aquella dona, “los niños españoles solo tienen que saber que España existe desde hace 3.000 años y nada más”

Gràcies per llegir-me.