espiritual

Brots verds de renaixement espiritual

“El cristià del futur o serà un místic o no serà cristià”. Aquesta rotunda predicció correspon a Karl Rahner, un dels grans teòlegs del segle XX. Una frase semblant (“El segle XXI serà espiritual o no serà”) s’atribueix, de forma menys pacífica, a André Malraux. Rahner no era precisament un teòleg conservador. I Malraux, era un esperit lliure que va lluitar al costat de la república espanyola i després va ser vàries vegades ministre de Charles de Gaulle. La profecia d’ambdós s’està confirmant com a certa en el nostre segle XXI.

Rahner ho justificava així: «Caldria dir que el cristià del futur o serà un místic, és a dir, una persona que ha experimentat alguna cosa o no serà cristià. Perquè l’espiritualitat del futur ja no es recolzarà en una convicció unànime, evident i pública, ni en un ambient religiós generalitzat, previs a l’experiència i la decisió personals».

Malgrat ser Rahner un teòleg de referència del catolicisme autoanomenat “més obert i avançat”, sovint els sectors “progressistes” de l’església han menystingut una vivència més mística o espiritual de la fe cristiana. Podríem parlar del molt que va costar en algunes diòcesis catalanes que la jerarquia eclesiàstica acceptés els moviments laïcals, que sí tenen una forta dimensió espiritual, en contrast amb la sequedat amb que avui es viu la fe a la gran majoria de les parròquies. O de com encara avui l’adoració eucarística és observada amb recel o directament menystinguda pels sacerdots “més oberts i avançats”.

alguns cristians, amb desig de créixer en vida interior han acabat buscant succedanis fora del cristianisme

En un temps de saturació materialista i consumista, de decepció política i escepticisme ideològic, augmenta la set d’espiritualitat. A la tradició catòlica hi ha tresors d’espiritualitat per a tots els gustos i tendències. Però fa moltes dècades que aquest tresors, per deixadesa o intencionadament, s’han ocultat als fidels. I alguns cristians, amb desig de créixer en vida interior han acabat buscant succedanis fora del cristianisme. Els hi ha passat com a aquell captaire que s’havia passat la vida pidolant a la vora d’un camí assentat a sobre un cofre tancat, que mai havia obert. Fins que un dia un vianant el va ajudar a obrir-lo i se’n va adonar que a dins estava ple d’or i pedres precioses.

La pregaria és el cor de la l’espiritualitat cristiana. Fa anys un capellà gran, amic meu, un home d’una gran finesa i profunditat teològica, em va dir que tot es va començar a esguerrar quan els sacerdots van substituir les seves pregàries del vespre per la televisió. Ningú pot transmetre allò que no viu. El gran Blaise Pascal a mitjans del segle XVII afirmava en els seus “Pensaments”: “he descobert que tota la desgràcia dels home ve d’una sola cosa, que és no saber romandre en repòs en una habitació”. Avui diria que la nostra desgràcia és no saber romandre una hora seguida sense mirar una pantalla.

una de les coses més importants que avui pot fer l’Església pels cristians és ensenyar-nos a resar

En temps de recollida de propostes pel Sínode, crec que una de les coses més importants que avui pot fer l’Església pels cristians és ensenyar-nos a resar. La nostra actual manera de viure, permanentment ocupats i distrets amb coses sovint banals, no hi convida gens. El cardenal Robert Sarah, a la seva magnífica obra “Dieu ou rien” afirma que “en realitat l’oració consisteix en callar per escoltar Déu que ens parla i oir l’Esperit Sant que parla en nosaltres” (Rm 8, 16-26).

Sarah afegeix: “Només hi ha fecunditat espiritual en un silenci virginal que no està barrejat amb massa paraules i soroll interior. (…) La veritable oració porta a quelcom semblant a la desaparició del nostre caos personal.” I recorda que resar així no es fàcil, mai ho ha estat. I que també els grans sants, com Teresa de Lisieux, han dubtat de la seva pròpia vida d’oració. Sarah afegeix que fa temps que creu que l’oració només pot prendre cos de nit. Així ho feia Crist, que passava nits senceres pregant (Lc 6, 12). És molt necessari que bisbats i parròquies promoguin activitats i espais on infants, adolescents i joves cristians es trobin i se’ls ajudi a descobrir el valor del silenci i com aquest els pot conduir a la veritable escolta i diàleg amb Jesucrist.

Malgrat tot, hi comencen a haver brots verds de renaixement espiritual. Un parell d’exemples a la ciutat de Girona: la pregària que els joves del Moviment de Schoenstatt organitzen un cop al mes els divendres a les 8 del vespre a la parròquia de Sant Salvador d’Horta. O el grup de Hakuna, joves i grans que es reuneixen cada dilluns al vespre a l’església del Sagrat Cor a fer una hora d’adoració eucarística, silenci i cants.

Quan Sant Joan Maria Vianney li va preguntar a un humil pagès què hi feia passant cada dia una estona quiet davant el sagrari de l’església d’Ars, li va contestar: “Jo el miro i Ell em mira”. Així de difícil i així de senzill. La Quaresma que acabem de començar es una bona oportunitat per fer abstinència de mòbil i experimentar estones en silenci per escoltar a dins nostre “els gemecs inefables de l’Esperit” (Rm 8, 27).

Publicat al Diari de Girona, el 7 de març de 2022

Alguns cristians, amb desig de créixer en vida interior han acabat buscant succedanis fora del cristianisme Click To Tweet

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.