Malgrat que el seu període com a papa no va ser extraordinàriament llarg, va ser elegit el 2005 i va renunciar el 2013, el seu llegat guanyarà en importància i consideració amb el pas del temps. Va ser el primer papa elegit del segle XXI, i abans havia estat 23 anys com a prefecte de la congregació de la doctrina de la fe, el dicasteri encarregat de vetllar per la fidelitat del conjunt de l’Església a la fe catòlica. En aquest sentit, podríem dir que, en termes seculars, va formar equip amb Joan Pau II i l’obra d’un és paral·lela a la de l’altre.
Ha estat, amb independència del seu papat, un dels grans teòlegs del segle XX i una peça clau del Vaticà II, on va tenir com a assessor una incidència més que notable. La seva renúncia, que va sorprendre tothom, ha esdevingut finalment considerada com un fet valorat com a positiu per a uns i celebrada com un gest profètic per a altres, malgrat que en el moment que es va produir, pel seu caràcter absolutament nou (era el primer papa que renunciava en 600 anys), no va ser del tot assumida. La seva retirada ha estat exemplar. En cap moment ha significat la més mínima ombra sobre el nou papa i ha viscut centrat en la pregària, la meditació i la lectura en un petit recinte en el si dels jardins del Vaticà. Tot intent per fer-li trencar el silenci ha estat en va. I aquest silenci és ara una de les fortaleses del seu llegat.
Va haver de fer front a un moment difícil de la Santa Seu. Els problemes derivats del mal ús dels recursos econòmics, del blanqueig de diners, els quals va afrontar sense arribar a resoldre. Però, sobretot, el que va carregar més el seu pontificat van ser els casos de pederàstia. Aquest és un dels més violents atacs que l’Església ha enregistrat i que dura més de 30 anys.
Evidentment, la pederàstia ha estat un problema. Hi ha hagut sacerdots que han comès abusos sexuals, sobretot amb nois, però s’ha situat el focus només en l’Església i aquesta ho ha assumit sense plantejar que la pederàstia és un dels mals més estesos a la nostra societat i que ha afectat membres de les pròpies organitzacions catòliques que són, en proporció del conjunt de delictes, una expressió marginal. En certa manera, i això és ben evident en el cas d’Espanya, per exemple, reiterar durant 3 dècades la qüestió de la pederàstia a l’Església ha evitat que s’abordés la seva presència en la vida quotidiana del nostre temps i en la pràctica de moltes institucions, des de Nacions Unides, als serveis públics que tutelen menors passant per l’escola i la família. En la referència espanyola que citàvem, com a molt un 0,4 dels delictes són atribuïbles a membres relacionats amb l’Església. La xifra ja ho diu tot.
Benet XVI va ser elegit com a garantia de la continuïtat de l’obra de Joan Pau II i així va ser, si bé en un estil diferent el que separa a l’home d’acció, característica del papa polonès, condició que combinava amb ser un reconegut filòsof personalista, amb la condició d’un extraordinari intel·lectual i teòleg que era la senya d’identitat del papa alemany.
Es diu que malgrat haver estat un reformador durant el període conciliar, el Maig del 68 i les conseqüències de la seva cultura el van portar a defensar actituds conservadores. En aquesta idea s’oblida que en una naturalesa equilibrada la reforma, el progrés està al servei de la conservació. Al final de la seva vida ha estat una proclamació de fe fins i tot en les seves últimes paraules “Senyor t’estimo”. També el seu llegat intel·lectual, el testament espiritual, és una afirmació de la capacitat de la fe per aportar respostes al món, i en ell fa referència que al llarg de la seva vida ha vist com va anar caient tesis que semblaven guanyadores, des de la generació liberal, passant pels influents protestants reformadors fins a la generació marxista.
Totes aquestes idees s’han demostrat incapaces de suportar el pas del temps, mentre que la fe ha demostrat la seva solidesa. Com ensenya la Constitució Dogmàtica sobre la Revelació Divina del Vaticà II Dei Verbum, en la qual va tenir una notable incidència, “la revelació de Déu a la humanitat es va completar en Jesucrist. Ell porta el compliment, l’autorevelació de qui és Déu i del que vol per a la humanitat”. I aquesta ha estat la seva posició doctrinal al llarg del temps, sense atendre a les continuades temptacions d’abandonar aquesta interpretació que assenyala la primacia de la fe.
Benet XVI ha escrit 3 encícliques Deus Caritas Est (Déu és amor), Spe Salvi (Salvats per l’esperança) i Caritas in Veritate (L’amor en la veritat). Les tres assenyalen dimensions importants del que l’Església presenta als creients i al món, però sobretot la tercera del 2009, que forma part del cos del què s’anomena Doctrina Social de l’Església, és una aportació socioeconòmica i política que ha de tenir recorregut en el nostre temps. Encara hi ha una quarta encíclica feta conjuntament amb el papa Francesc, si bé el seu contingut obeeix majoritàriament a la mà de Benet XVI.
Aquest papa va exercir amb un estil humil que no contradeia la idea d’home sever inherent a la seva missió davant la congregació de la doctrina de la fe i va ser baluard contra tot intent de diluir el llegat de l’Evangeli llegit a la llum del magisteri de la tradició de l’Església. Mai es va deixar endur per les idees dominants i va exercir com a pensador crític del nostre temps. Segurament la millor biografia per conèixer-lo més a fons és la que va escriure Peter Seewald “Benedicto XVI. Una vida”.
Loading ...
