Bases per al consens català. Temps d’oportunitat

En mig d’onades electorals, val la pena dedicar-hi un moment a seguir reflexionant sobre Catalunya i el seu entramat polític particular.  Els propers mesos, segons sigui la estratègia política del govern de Sánchez, l’actitud del Congrés dels Diputats respecte a aquesta i, en particular, el tarannà dels nous diputats de VOX i els ja coneguts del PP i Ciutadans, les solucions plantejades per Catalunya aniran trobant resposta o no. Amb la reforma del Senat, també tindrem una oportunitat per endreçar la càmera territorial amb una orientació veritablement transformadora i eficaç. En política no hi ha solucions màgiques i aquesta serà una tasca de calat i necessàriament de consens que pot impulsar la millora de la càmera territorial. Una oportunitat com aquesta no la hem tingut en molt de temps i és molt important que des de Catalunya li donem el suport necessari per a que sigui possible.

Però no tot ho podem fiar al context i a la oportunitat. La política actual ha dedicat massa temps a la conjuntura i el tactisme i ha perdut, sovint, la seva essència mateixa que no és altra que la de fer servir la paraula per comprendre la posició de l’altre i explicar la pròpia; tenir l’habilitat d’arribar a identificar punts en comú que permetin avançar; definir consensos per al bé de la majoria social i saber explicar, a propis i aliens, les raons, les lògiques i les conseqüències de dits acords. Més enllà d’entendre la política com a pedagogia, cal fer circular la veritat com a eina bàsica de comunicació i oferir explicacions com a part de la tasca política.

Després de la post-guerra es va iniciar un cicle de treball, benestar i garantia de drets per als europeus i europees que, amb la crisi de 2008, ha vist trontollar els paradigmes de l’Europa benestant. Ara i aquí, ens trobem en un canvi de cicle, motivat per diverses variables: polítiques, amb el retorn de populismes de dretes; socioeconòmiques i demogràfiques, relacionades amb factors socials i amb l’augment de la esperança de vida; sociològiques i culturals, amb un canvi progressiu de paradigma de valors que, més que cercar noves fórmules per a la convivència i el respecte mutu, fa esforços per desmantellar el sistema de valors del segle XX, que tant ha fet pel progrés de la nostra societat.  Com entomem aquest canvi de cicle és fonamental per poder orientar un futur de millora i no deixar-nos portar per una sinèrgia destructiva.

Entraré avui amb més detall en aquest darrer factor sociològic per entomar un aspecte clau, de gran rellevància, per tal de trobar un escenari i uns agents propicis a la dinàmica del consens a Catalunya. En primer lloc, voldria posar en consideració el fet que tot pensament és producte de la seva època i que la capacitat humana per conèixer i reconèixer de forma àmplia el seu moment històric és molt variable. La tendència a valorar molt el present, l’immediat i proper, i desmerèixer el que hem sigut o ens ha passat, a banda d’injusta, és clarament limitadora del pensament. Les generacions que vivim a l’actualitat, amb més o menys consciència, som hereus d’un període de pau i prosperitat a partir dels anys seixanta, que va significar la extensió de les classes mitjanes i la construcció dels Estats de Benestar, amb més o menys dilació als diferents països europeus. Per això hem sigut tots molt conscients de la importància de la defensa de la pau i la llibertat política, que només es pot consolidar des del pluralisme ideològic, la creació d’institucions que distribueixen el poder i son garants de drets, i especialment, de la pràctica del consens per tal d’anar establint acords i prenent decisions en una dinàmica contínua i efectiva entre el canvi i l’equilibri. Les generacions de menys de 40 anys no són tant conscients d’aquesta memòria col·lectiva, perquè no l’han viscut en carn pròpia i perquè les bones condicions en les que han crescut (educació, sanitat, oci…) els impedeixen reconèixer perills i regressions que valoren inviables. Els més joves, damnificats per la crisi de 2008, tenen altres problemes i disfuncions socials que els fan, com a mínim, desconfiar del sistema de valors dominant i en alguns casos, anar-hi clarament en contra.  Aquesta dimensió intergeneracional, de molta importància per entomar la convivència i futur de la societat catalana, requereix un endinsament específic, que ara no puc tractar amb detall.

Sense una cultura del consens, per tant, la democràcia es queda nua davant els interessos creuats, les contradiccions humanes i socials, i la utilització de les institucions amb fins particulars i no col·lectius. En la construcció del «consens» hi ha diverses etapes i condicions, però una que el defineix com a essencial és el de compromís, que és un valor cultural i social amb el qual cal tenir una relació temporal perquè estableix les bases per les quals l’objecte de consens segueix sent o no vàlid. Però, tenint en compte l’exposat en l’anterior paràgraf, estem segurs de sobre quins valors hem de construir els consensos?  Quins són els agents que han de formar part del tauler de joc? A banda de la utilització interessada d’alguns moviments polítics d’aquesta «disrupció social», aquesta ja en si mateixa, ens obliga a pensar en base a quins paràmetres sociològics i psicològics hem de basar el consens.

Tot i tenint en compte aquest rerefons, és urgent però trobar els elements que a dia d’avui ens permetin construir una dinàmica de consens a Catalunya que ens faci evolucionar com a societat i país. Destacaria alguns aspectes:  en la construcció del consens ha de parlar el mateix llenguatge, codi semàntic i cultura de negociació. Amb la seva Teoria de la comunicació humana, Paul Watzlawick (1986, ¿Es real la realidad?) queda palesa la importància del codi verbal i no verbal per a una comunicació efectiva:

« El contingut fa referència al que es diu i l’aspecte relacional és el que dóna sentit al que es diu. L’aspecte relacional qualifica el contingut. La idea és que el contingut és determinat per la interacció que s’estableix entre els interlocutors. En aquesta interrelació s’estableix quina és la intenció comunicativa del missatge, és a dir, s’estableix quina n’és la interpretació correcta»

Per tant, l’actitud dels participants és cabdal per iniciar amb bon peu el diàleg, i això ens porta a la segona característica del procés de gestació del consens: la confiança. L’excés de tactisme que hem viscut els darrers anys ens ha portat a la desconfiança mútua i a la lògica del benefici zero: jo guanyo el que tu perds.  Hobbes ja ens avisa amb el seu Leviathan de la tendència de l’ésser humà al desig de poder per sobre d’altres pulsions. Però també recordem Plató que reivindicava la «politeia» o la capacitat d’una pluralitat social per cohesionar-se harmònicament en benefici de la majoria dels seus membres. Les estructures mentals dels participants i la coherència en accions són fonamentals per crear confiança. No es tracta de que només hi participin en la creació de consens persones que ja es coneixen, sinó que aquells que actuen de forma representativa d’interessos diversos reconeguin en l’altre aquesta actitud, amb paraules i fets.

Tot procés de diàleg i consens es desenvolupa en un moment concret i durant un temps determinat. A l’inici és molt rellevant explicitar el punt de partida dels participants en quan a: diagnòstic de la situació, variables que són rellevants i també expectatives respecte el consens a assolir. Claredat i netedat. Habermas (1979, Toward a rational society) ens planteja dos elements en la construcció del consens: el comunicatiu i simbòlic, que posa les bases de la interacció i que ja hem esmentat, i el racional, que s’estructura entorn als processos de treball sobre finalitats i continguts concrets.

D’acord amb l’autor, el consens és un procés de significació, que dona rellevància a les conclusions a les quals arriba per ser les oportunes, útils i adequades a la problemàtica, però també perquè els participants són capaços de pensar, parlar i actuar no només en base al seu coneixement propi, sinó també en quan a la seva capacitat de representar un col·lectiu o, almenys, d’incloure les seves necessitats i expectatives.  I aquesta significació no és producte de la suma de les parts. Com la teoria de grups ens ensenya, el tot és més que la suma de les parts i tota elaboració de propostes generada a partir d’un procés de consens, ha estat basada en una dinàmica interactiva que s’orienta cap a tres eixos claus: l’anàlisi més objectiu possible, deliberació sobre les solucions i acord respecte a les mesures. Aquest acord ha d’estar ponderat en relació a variables externes, com el context polític del moment, valoració del clima social i sistema de creences dominants en els grups que han d’assolir la implementació del consens. Si alguna cosa ens ha ensenyat el constructivisme, és que la realitat pot ser creada i interpretada a partir d’elements subjectius, no només individuals sinó també de forma col·lectiva i social. (Berger, 2003, La construcció social de la realitat) El sentit d’aquesta creació – positiu o negatiu – per al bé comú és el que es determina per a la intenció moral.

Fins i tot Tocqueville hi estaria d’acord: el consens cultural reflecteix l’humus d’un país, els seus mites i les seves ficcions, els seus valors i les seves virtuts.

I ara, a Catalunya, ens cal identificar els agents adequats per al consens, fixar l’objectiu i encetar una dinàmica àmplia, honesta i eficient que ofereixi noves i sòlides confiances per a un relat compartit.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.