Un treball recent de Marc Aragonès, elaborat a partir de dades del Centre d’Estudis d’Opinió, ofereix una radiografia precisa del poder polític actual a Catalunya. No és un estudi ideològic ni un pamflet: és una taula de dades. I, tanmateix, poques coses resulten avui més subversives que les dades quan qüestionen els relats establerts.
La conclusió central és clara i difícilment refutable: el PSC guanya a Catalunya gràcies al vot de persones nascudes fora de Catalunya —tant a la resta d’Espanya com a l’estranger— i gràcies als immigrants amb dret a vot. Sense aquesta base electoral, el seu paper polític quedaria severament limitat, probablement lluny de l’hegemonia que avui exhibeix.
Les xifres són eloqüents. Entre els nascuts a Catalunya amb el català com a llengua materna, el PSC obté només un 13% del vot. Entre els nascuts a Catalunya amb el castellà com a llengua inicial, la xifra puja fins al 36%. Però el veritable punt d’inflexió apareix quan mirem més enllà: 50% de suport entre els nascuts a la resta d’Espanya i 45,5% entre els nascuts a l’estranger. És aquí on el partit fa realment forat.
Aquesta realitat demogràfica i electoral no és neutra. Condiciona, pressiona i orienta la pràctica política. No per mala fe necessàriament, sinó per pura lògica de supervivència democràtica. Cap partit actua de manera sostinguda contra els interessos —o les preferències culturals— de la seva base electoral. Pretendre el contrari és ingenuïtat o autoengany.
D’aquí se’n deriven preguntes inevitables. Quin interès real pot tenir un partit per l’extensió de la llengua i la cultura catalanes si una part substancial del seu electorat procedeix de vectors socials i culturals que no només no les comparteixen, sinó que sovint hi són indiferents o fins i tot refractaris? Com pot afrontar amb mirada crítica l’impacte de la immigració sobre la cohesió social, lingüística i cultural del país un partit que depèn electoralment d’aquest mateix flux?
No es tracta d’assenyalar individus ni col·lectius. Es tracta d’entendre com la sociologia del vot redefineix els límits del possible. La llengua catalana, la cultura pròpia i l’autogovern —els pilars històrics del catalanisme— es troben avui en una situació delicada no només per factors externs o decisions estatals, sinó també perquè una part creixent de les elits dirigents i de la població ha deixat de percebre’ls com a centrals. Ja no són vistos com a béns a protegir, sinó com a elements opcionals, prescindibles o, en el millor dels casos, ornamentals.
Aquesta és, potser, la novetat més inquietant del moment present: per primera vegada, la catalanitat no només està amenaçada des de fora, sinó relativitzada des de dins. I això no passa perquè hagi perdut valor intrínsec, sinó perquè ha perdut centralitat política. La política, al capdavall, és una economia de prioritats.
El panorama esdevé encara més preocupant quan observem l’altra banda de l’equació.
Els partits que, en teoria, podrien articular una resposta més alineada amb les necessitats objectives del país —llengua, cohesió, autogovern, continuïtat cultural— apareixen fragmentats, enfrontats i atrapats en càlculs a curt termini. Les lluites internes, els interessos de sigla i la incapacitat de construir un projecte compartit han convertit aquests espais en actors políticament entotsolats, incapaços de disputar l’hegemonia real.
Així, Catalunya es troba en una situació paradoxal: els qui governen no tenen incentius estructurals per defensar amb convicció la catalanitat, i els qui podrien fer-ho no aconsegueixen governar ni condicionar de manera efectiva el rumb del país. El resultat és una inèrcia suau però persistent cap a la dilució cultural, presentada sovint amb el llenguatge amable de la convivència, però mancada de projecte de continuïtat.
Les dades del CEO, llegides amb honestedat intel·lectual, no condemnen ningú. Però obliguen a abandonar la comoditat del relat. Si la base electoral canvia, la política canvia. I si la política canvia, també ho fa —lentament però inexorablement— la fesomia d’un país.
La pregunta decisiva no és si aquest procés és legítim —ho és, en termes democràtics—, sinó si és conscient. Perquè només allò que es fa conscientment pot ser discutit, corregit o assumit col·lectivament. El que avança sense nom, sense debat i sense conflicte aparent sol acabar sent irreversible.
Si la base electoral canvia, la política canvia. I si la política canvia, també ho fa —lentament però inexorablement— la fesomia d’un país. Share on X
