Collboni arrossega un pecat original que el temps no ha esmenat sinó que l’ha fet més visible: un dèficit democràtic de naixement que impregna tot el seu mandat.
Va perdre les eleccions, però va ser elegit alcalde gràcies a un vot insòlit del PP. Governa amb només 10 regidors d’un total de 41, sense cap pacte de govern estable amb cap de les forces que li donen suport puntual. Aquest és el punt de partida: una minoria que actua com si tingués majoria absoluta i un Ajuntament atrapat en una arquitectura institucional que impedeix qualsevol alternativa.
El resultat: Collboni pot governar amb un 25% del plenari com si disposés d’un mandat clar i robust.
El problema no és només d’aritmètica. És de legitimitat i de qualitat democràtica. El sistema municipal, hereu de la Transició, va ser pensat per garantir estabilitat quan els partits eren febles. Avui es converteix en un mur contra el relleu: la moció de censura és, en la pràctica, inexistent, perquè no permet destituir un alcalde que ha perdut la confiança, sinó que obliga a trobar un substitut amb majoria absoluta. A Barcelona això és, senzillament, impossible. El resultat: Collboni pot governar amb un 25% del plenari com si disposés d’un mandat clar i robust.
Aquesta distorsió es torna especialment obscena en el camp dels pressupostos municipals. L’alcalde no és capaç d’aconseguir prou suport per aprovar-los, però se’n surt recorrent a la qüestió de confiança: sap que no hi haurà un candidat alternatiu capaç d’agrupar una majoria, i, per tant, automàticament, es manté en el càrrec i els comptes queden aprovats. És un mecanisme legal, però el resultat és una caricatura democràtica: uns pressupostos que no han convençut ningú esdevenen vigents per la simple inèrcia del sistema.
Després, ens preguntem per què la gent es mira la política amb una desconfiança creixent. La resposta és aquí: un alcalde que governa sense majoria, uns pressupostos que s’imposen per art de procediment i una oposició fragmentada que, malgrat les crítiques, no és capaç de generar una alternativa.
Un mandat sense projecte de ciutat
Tot això encara seria, en part, suportable si al darrere hi hagués un gran projecte de ciutat per encarar la primera meitat del segle XXI. Però aquest és el segon gran dèficit de Collboni: no té model de Barcelona. El seu mandat no va més enllà d’una suma de projectes puntuals de reurbanització –Via Laietana, Rambles i altres actuacions sobre el teixit consolidat– executats sovint amb deficiències, retards i molèsties enormes per a veïns i comerciants.
El veí pateix avui la factura d’un urbanisme que viu al dia.
Barcelona pateix un calendari infernal d’obres, moltes d’elles heretades i programades amb anterioritat, que l’Ajuntament ha assumit com un receptor passiu més que no pas com un planificador responsable. No hi ha una visió de conjunt sobre mobilitat, activitat econòmica, vida de barri i cohesió social; hi ha un mosaic desordenat d’obres que col·lapsen carrers, destrueixen la continuïtat comercial i converteixen la ciutat en un circuit d’obstacles. El veí pateix avui la factura d’un urbanisme que viu al dia.
Habitatge: crisi coneguda, respostes insuficients
En matèria d’habitatge, el balanç és devastador. Barcelona arrossega una crisi que fa anys que s’anuncia i que el mandat de Collboni no ha fet sinó agreujar. El parc d’habitatge social municipal amb prou feines frega l’1%, quan les necessitats reals situarien l’objectiu entre el 25% i el 30%. No hi ha un salt quantitatiu en la promoció pública, ni un canvi qualitatiu en les polítiques de regulació.
El Registre Únic de Sol·licitants es percep com una màquina burocràtica, no com una via real d’accés a un pis digne. Les normatives de lloguer arriben tard i malament, i la protecció dels col·lectius vulnerables és clarament insuficient. Mentrestant, desnonaments, lloguers inassumibles i expulsió de joves i famílies dibuixen una ciutat que es buida de la seva gent.
Turisme, Copa Amèrica i ciutat parc temàtic
El model turístic és l’altra gran ombra. La Copa Amèrica havia de ser un revulsiu econòmic; avui el balanç que en fan molts barris del litoral és el d’una operació elitista, amb privatització de facto d’espais i encariment de la vida quotidiana. La “pluja de milions” no ha arribat a la majoria de veïns, però sí la pressió sobre l’habitatge, sobre el comerç de proximitat i sobre l’espai públic.
Malgrat els grans titulars sobre la futura eliminació dels pisos turístics, la realitat és que la massificació present continua intacta. El centre es converteix progressivament en un parc temàtic per a visitants, mentre Collboni manté una relació còmoda amb el Gremi de Restauració i el sector hoteler. No hi ha un pla integral que defineixi quin turisme pot suportar Barcelona sense trencar-se per dins.
El projecte de multiplicar el Palauet que acollia a l’antic Cinema Comèdia a la cruïlla entre passeig de Gràcia i Gran Via és un altre exemple de polítiques al marge del que sent la ciutat i l’excés turístic. Augmentar anòmalament l’edificabilitat en aquest punt estratègic per acollir el Museu Carmen Thyssen és una manifestació contrària a alleugerir la pressió turística i una demostració de com determinats grups tenen barra lliure a la ciutat.
Pla Endreça, seguretat i sensació de desordre
El famós Pla Endreça havia de ser el gran segell del mandat: posar ordre, millorar la neteja, recuperar la seguretat. En la pràctica, s’ha convertit en una arma de doble tall. Des de l’esquerra se l’acusa de repressió de la pobresa i d’urbanisme hostil: més multes, més pressió sobre venedors ambulants i persones vulnerables, sense abordar les causes estructurals. Des de la dreta i Junts, s’afirma que el pla és més màrqueting que realitat, perquè la brutícia i la sensació d’inseguretat persisteixen als barris més fràgils.
Les dades mostren un increment de l’activitat policial, però els furts continuen sent el gran llast i la multireincidència converteix l’esforç policial en una cinta de córrer: es deté molt, però no disminueix la percepció d’impunitat. Barcelona no és una ciutat especialment violenta en termes d’homicidis, però el ciutadà que pateix robatoris, agressions puntuals i convivència degradada no es guia per estadístiques comparades: es guia pel que veu al carrer. I sobretot resulta escandalós el creixement de la violència sexual que continua sense remei en la ciutat governada per aquells que es reclamen feministes.
Mobilitat, medi ambient i la “descolauització” a mig fer
En mobilitat i medi ambient, l’alcalde ha intentat desmarcar-se de l’era Colau sense oferir una alternativa clara. La frenada o revisió de superilles, descontentant els sectors ecologistes, que el veuen com un dirigent que cedeix davant el lobby del motor, però tampoc ha generat una eufòria entre els partidaris d’una ciutat més orientada al cotxe. Resultat: ni uns ni altres tenen la sensació que Barcelona avanci amb un rumb definit.
El que falta no és una suma de projectes, sinó una idea coherent de ciutat: quin paper ha de tenir el cotxe, com es reparteix l’espai públic, com es connecten els barris, com es vinculen mobilitat, activitat econòmica i qualitat de vida. El mandat Collboni, fins ara, respon amb pedaços.
Barcelona necessita el contrari: més democràcia real, més projecte i menys pirotècnia. De moment, aquest examen, Collboni el suspèn.
Barcelona, en mans d’una minoria: balanç crític del mandat de Jaume Collboni #AjuntamentBCN Share on X
Loading ...
