En moments difícils és quan s’aprecia la capacitat real d’aquells que governen les institucions. La principal perjudicada del conflicte postsentència és la ciutat de Barcelona. Malgrat aquest fet, tant l’alcaldessa, Ada Colau, líder dels Comuns, i Jaume Collboni, representant del PSC, partit que forma part del grup socialista i que dóna suport incondicional a Sánchez, no han assumit les seves responsabilitats.
Colau, en la seva línia habitual de donar consells als altres, només ha sabut referir-se a la seva disconformitat amb la sentència. Però, no és per això que cobra el seu sou d’alcaldessa. El seu paper ara és parlar i dirigir-se a la ciutat per demanar com s’ha d’actuar per sortir d’aquesta situació en que Barcelona ha passat una primera nit en flames. Ha d’abordar el problema de l’ordre públic i de la convivència de la ciutat, i ho ha de fer en termes efectius. Del contrari mostrarà, una vegada més, que davant dels problemes concrets i importants s’amaga darrera la niciesa.
Per altra banda, Collboni no pot continuar donant suport incondicional a les actituds dels Comuns a la ciutat de Barcelona, amb el seu silenci, i combinar aquesta actitud amb el paper del socialisme governamental. La seva aspiració d’ocupar un càrrec de govern, la dels membres del seu partit a Barcelona, no justifiquen mantenir una aliança que fins ara i per part dels Comuns, per l’única cosa que serveix és per actuar contra les decisions del Tribunal Suprem i els intents de la policia de mantenir l’ordre públic.
El prestigi del socialisme català està en joc. No es pot posar una espelma a Déu i una altra al dimoni.
