Seria difícil trobar, en la vida política democràtica de Barcelona, un govern municipal que governés amb menys vots per part de qui ostenta l’alcaldia i rebés més crítiques per part de la ciutadania. Malgrat aquest fet, l’oposició municipal és inexistent.
Ara mateix, Ernest Maragall ha pactat els nous pressupostos amb Colau i Collboni. És un fet insòlit que el primer partit de l’oposició, es a dir, l’alternativa i que a més va guanyar les eleccions, no posi sobre la taula i contrasti el seu pressupost alternatiu, perquè el que defineix aquest instrument econòmic és el model polític de ciutat que es pretén. Amb aquesta actuació Maragall i ERC diuen ben a les clares que no són un model alternatiu al d’Ada Colau. I això és el que resulta absolutament insòlit. Els que acostumen a pactar a canvi de determinades transaccions concretes són els partits més petits, els que no aspiren a tenir una resposta de ciutat, sinó que representen determinats estaments de la mateixa. Però la pretesa alternativa de govern mai en tota la història de l’ajuntament democràtic de Barcelona ha pactat el pressupost i ha deixat buida l’oportunitat de definir com ho faria ell si governés.
De fet, aquest pacte dibuixa “l’estat profund” de la qüestió de cara al govern de Catalunya, que no és altra que un acord entre els tres protagonistes municipals, si bé que amb rols canviats, per governar des de la Generalitat. Ara, a l’Ajuntament porta el timó Ada Colau, que té com a subaltern a Collboni. Mentre que Maragall aporta el necessari suport extern.
En el cas del parlament de Catalunya, i en funció dels resultats finals, si són els que donen les enquestes, Aragonès faria el paper de Colau, Albiach el de Collboni i Iceta el de Maragall. Però el repartiment del pastís continuaria sent a tres parts.
Per si no fos prou, apareix, com quasi sempre en ments d’aquesta mena, l’inefable Valls, del que cada vegada s’entén més perquè el PSF el va foragitar escales avall. Ara ha resorgit per donar suport al Pressupost municipal. No cal, perquè no necessiten els seus vots, però ho fa i obté el seu minut de glòria. El seu raonament és el de sempre. El mateix que va fer servir per lliurar-li l’alcaldia a Colau: “estem en un moment excepcional”.
Valls viu d’excepció en excepció, la resta del temps no apareix i la seva activitat municipal és perfectament desconeguda. Realment tots aquells que es pensaven que era un home que aportaria una nova visió i pràctica de la política pel fet d’haver estat primer ministre a França, s’han endut una gran decepció.
