El primer treball d’economia urbana que vaig dirigir estudiava les conseqüències del trasllat el 1971 del mercat central de fruites i verdures, una activitat econòmica de base exportadora, del Born a l’emplaçament actual a Mercabarna. Les seves conclusions confirmaven que la pèrdua d’aquell gran centre comercial produiria la degradació de l’entorn, el barri de la Ribera, i fins i tot més enllà. Només l’arribada del turisme massiu, molts anys després, en va propiciar la recuperació.
Cal que precisi el sentit del concepte exportador en aquest context.
Tota ciutat, ho explica molt bé aquest clàssic que és Muerte y vida de las grandes ciudades, depèn de l’evolució de la seva base econòmica, que té quatre components. Dos són demogràfics: el volum de la població i el seu creixement. Els altres dos són econòmics: la renda generada i la base econòmica exportadora, constituïda per aquelles activitats que serveixen a una demanda que no rau només en la ciutat. Ginebra és una urbs de tot just 200.000 habitants, però és potent a causa dels seus centres financers internacionals. El fet de ser seu de grans empreses és una manera d’exportar.
El turisme ha estat un component principal de la base exportadora de Barcelona. La seva caiguda significa reduir la dimensió de la ciutat, empobrint-la, i ocasionant la degradació d’una part del teixit urbà, com va passar amb la Ribera i el Born, però a una escala molt més gran. La idea reiterada que Barcelona necessita grans esdeveniments per prosperar assenyala en la mateixa direcció: la generació d’una demanda a la ciutat per part de no residents.
Ara Barcelona va molt malament. Si ens guiem per les dades de les transaccions de les targetes de crèdit, és la pitjor entre les grans ciutats espanyoles. La seva activitat a finals d’agost era del 55% de la de l’any passat, pel 68% de Madrid, el 84% de València, més del 100% de Saragossa i el 78% de Sevilla.
Per això, sense turisme, és vital atreure la població de l’àrea metropolitana i de tot Catalunya de manera regular, i per això resulta tan contraproduent el que està fent Colau amb el trànsit. Millorar la qualitat de l’aire no té res a veure amb aixecar barricades contra els automòbils com fa l’alcaldessa. És un error greu, com ho és no facilitar la localització ràpida de l’ Hermitage.
Tant o més greu resulta no utilitzar totes les competències municipals extraordinàries de què disposa Barcelona per contribuir al control de la Covid-19.
Perquè avui els dos principis fonamentals de la política municipal han de ser el control de la pandèmia i la reconstrucció de la base econòmica exportadora. O si es vol en termes pujolians, “Sant Pancraç, salut i feina”. Totes les altres coses ens seran donades per afegiment, o bé formen part dels discursos buits.
La celebració del Mobile World Congress és decisiva. Si es produeix, pot ser l’inici de la recuperació. Si se suspèn, la caiguda serà brutal amb certesa. Es disposa de mig any per fer de Barcelona una ciutat segura, i el govern municipal té competències decisives per aconseguir-ho.
Depèn del que faci el Govern espanyol, cert, i el de la Generalitat, obvi, i tots dos són força perillosos en això de delimitar la pandèmia, però Barcelona posseeix unes atribucions que ningú més no té. Les lleis de 22/1998 de 30 d’octubre sobre la Carta Municipal, i la de 13 de març de Règim Especial, li confereixen competències úniques i extraordinàries en salut pública, mobilitat i policia, que no s’han aplicat.
Per l’article 88 de la Carta Municipal, participa necessàriament en la gestió de les competències en matèria de policia sanitària i mobilitat, que són titularitat de la Generalitat. L’article 103 assenyala que correspon a l’Ajuntament l’adopció de mesures urgents i el requeriment de les col·laboracions necessàries en els supòsits de crisi o emergències que afectin la salut, el control sanitari d’edificis i llocs de convivència humana, inclosos els turístics, les activitats esportives i d’esbarjo, la informació sanitària, la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia. Li correspon participar en la planificació, la gestió i l’avaluació de centres, serveis i establiments instal·lats a la ciutat que depenen del Servei Català de la Salut. Per aquesta raó, disposa del Consorci Sanitari de Barcelona constituït per la Generalitat i l’Ajuntament. I per si això no fos prou, de l’esmentat Consorci Sanitari depèn l’òrgan executiu que és l’ Agència de Salut Pública i Mediambiental de Barcelona, que exerceix les competències de l’esmentat article 103. En aquest òrgan executor, l’Ajuntament té una majoria de les tres cinquenes parts i el presideix, amb una exquisida invisibilitat, precisament Ada Colau.
Si amb tot això a les mans, la seva resposta és la queixa i la protesta, com ha fet fins ara, una cosa greu falla en la seva concepció del que és governar Barcelona, i la ciutat està en perill.
Publicat a La Vanguardia, el 2 de setembre de 2020
Sense turisme, és vital atreure la població de l’àrea metropolitana i de tot Catalunya de manera regular Share on X
Loading ...
