Barcelona: Ada Colau contra la igualtat

Aquest estiu del 2022 s’ha iniciat una transformació que, si es consuma, produirà un trauma històric, un dany irreparable a la ciutat de Barcelona: la destrucció del Pla Cerdà de l’Eixample.

Des de principis del segle XX, la naturalesa de la capital de Catalunya, i la segona ciutat d’Espanya, està indefectiblement unida a aquella estructura, que és a més model per a altres eixamples a Catalunya, Espanya i altres llocs del món.

Per què forma part de manera tan inextricable de la ciutat? Per què és essència i signe d’una manera determinada d’entendre-la i d’entendre l’urbanisme? Encara més, per què ha funcionat tan bé des de fa més d’un segle i mig, malgrat els canvis radicals viscuts? Quan Cerdà va dissenyar l’Eixample, ni tan sols existia l’automòbil com a mitjà de transport, ni el telèfon com a instrument de comunicació.

La resposta és molt precisa i és el que destruirà Colau: perquè és el disseny que expressa més bé la igualtat en l’espai urbà. És una de les millors traduccions materials de la idea de fer una ciutat  més igualitària. En això rau la seva importància extraordinària, la seva essència, perquè  la xarxa viària és l’expressió primera del fet urbà.

I aquesta igualtat és precisament la que destruirà el desmelenat projecte de la “Superilla” de l’Eixample, d’Ada Colau  i els seus dos col·laboradors necessaris, ERC i el partit socialista.

El Pla Cerdà

Cerdà, concep el seu Projecte de Reforma i Eixample de la ciutat de Barcelona, ​​aprovat per la Reial ordre del 7 de juny de 1859, sota una orientació  igualitària i higienista. El que vol és evitar que la diferència de classes socials es tradueixi en una divisió social de l’espai que reforci la desigualtat. Concep la nova ciutat de manera que no hi hagi carrers de primera o de segona categoria, ni zones que concentrin la població de menor renda. Tots es barregen a cada edifici i a cada carrer i, en tot cas, la diferència, que òbviament existeix, es desenvolupa en la verticalitat del propi immoble. Cerdà concep l’urbs perquè pal·liï la desigualtat social -com altres intenten fer-ho amb l’escola- en lloc de multiplicar-la.

El principi bàsic de l’Eixample de Cerdà és oferir una mateixa amplada de carrer de 20 metres per a tota la xarxa viària, amb excepció d’unes poques vies transcendentals de 50 metres. Així no s’afavoria més uns propietaris, uns veïns que uns altres. La mateixa amplitud de voreres, de calçades, l’assoleig igual per a tots, fins i tot l’orientació garantia que tots els edificis rebessin el sol en algun moment del dia; fins i tot idèntica disponibilitat d’arbres cada 20 metres.

“Superilla Colau” o la construcció de la desigualtat

Exactament tot el contrari de la superilla de Colau, que  crea un terç dels carrers privilegiats, sense trànsit i amb simulacres de verd, i descarrega tota la contaminació i la circulació sobre els dos terços de carrers restants. Les obres, que ara han començat en pocs punts, són el preludi del mal. Però, en una ciutat on més de 1.000 persones viuen al carrer i el descontrol nocturn és el pa de cada dia, no poden existir carrers de primera, i aquestes vies tunejades de verd seran poblades pels sensesostre per al seu refugi nocturn i pastura de botellons i festes de matinada. No hi ha vida bona a l’imperi de Colau, només cutreriu.

Si Colau volia superilles, el mateix  Pla Cerdà ens ofereix criteris i tipus  per establir-les, sense alterar-ne el sistema. Hi ha la possibilitat de l’agrupació de dues, tres, quatre o sis illes i també formar altres grans espais singulars, pensant en l’escala del conjunt de la ciutat, relacionats amb les grans places públiques, Glòries, Catalunya, Tetuan, Espanya… però res d’això no s’ha abordat.

Però la superilla de Colau no només destrueix la ciutat de Barcelona, ​​sinó que a més resulta un projecte desgavellat. La raó és evident: no es pot suprimir sense més ni més -que és el que pretenen fer- un terç de la superfície viària de l’Eixample, sense disposar prèviament d’un nou i radicalment diferent model de mobilitat, que no existeix. Sense això, la supressió de carrers només condueix al col·lapse, la contaminació i la pèrdua de centralitat de Barcelona en relació amb el territori. De fet, ja passa a causa de l’urbanisme tàctic aplicat, que no és res en relació amb allò que pretenen destruir.

I, per si no n’hi hagués prou, hi ha una escandalosa burla a la democràcia. Qui s’ha omplert la boca de participació, es nega a ratificar la superilla en una consulta. Pitjor encara, perquè es tramita sense garanties, com si es tractés de reformar una vorera, quan és la ruptura del model de ciutat amb repercussions metropolitanes. Tot i això, la  Comissió d’Urbanisme de la Generalitat, un altre col·laborador necessari de la maldat, manté impassible el posat. ¿L’oposició a la superilla significa assumir la primacia del cotxe i la contaminació, com pretén argumentar el poder municipal? És clar que no. Del que es tracta precisament és d’aprofundir en la pròpia lògica del Pla de Cerdà per donar resposta a les amenaces i als desafiaments d’avui. Es tracta de l’alternativa des de Cerdà. Serà en quinze dies.

Article publicat a La Vanguardia

 Loading ...