Èxit o miratge? El balanç real dels set anys del Govern Sánchez

En tancar un llarg septenni de govern de Pedro Sánchez, la pregunta ressona més incòmoda que mai: vivim millor? La resposta, lluny dels eslògans i els balanços oficials, exigeix una anàlisi que no es deixi seduir pels focs d’artifici de la dada fàcil, i sobretot de l’ús abusiu d’unes quantes dades, com el creixement del PIB i l’ocupació, sense més profunditat.

Pedro Sánchez, fidel al seu instint de supervivent, va triar l’economia com a taula de salvació en el balanç de mandat que va fer ahir. Xifres de PIB i ocupació, índexs que enlluernen, però no il·luminen, ocupen el centre del seu discurs. Tot i això, qui furga en les profunditats de les dades descobreix una altra història: la d’una Espanya que suma, però no reparteix, que engreixa les estadístiques a costa de fer més petits els trossos del pastís que correspon a cadascú.

És cert que el producte interior brut ha experimentat un creixement gran. És cert que l’ocupació ha seguit el mateix compàs. Però la vida real de les persones no es mesura en aquests agregats, sinó en la renda que arriba a cada llar, en els salaris que permeten omplir la nevera, la capacitat d’emancipació dels joves, el cost de l’habitatge. Aquí és on la narrativa oficial ensopega.

Sánchez afirma que la renda disponible real de les llars espanyoles ha crescut un 9,45% des del 2018, descomptada la inflació. Però el que omet és que, quan aquesta renda es reparteix entre els membres de cada família, l’avenç és raquític: només un 4,9% des del 2007. En aquest mateix període, l’OCDE ha crescut un 27,5%; Portugal, un 22%; França, un 14%. Espanya, una altra vegada, a la cua.

Per què aquesta distància entre la brillantor del PIB i l’ombra a la renda per càpita? El secret està en l’“anomalia espanyola”: un creixement basat en l’arribada massiva d’immigrants, que engrosseixen el factor treball, però, la majoria, s’incorporen a feines de baixa productivitat. El pastís creix, sí, però creixen encara més els comensals. I quan arriba l’hora de repartir, les porcions són insuficients per saciar.

El govern presumeix de rècords d’ocupació, però l’estadística està trucada: el fenomen dels fixos discontinus —empleats que apareixen com a ocupats, encara que en molts períodes de l’any cobrin de l’atur— distorsiona la realitat i maquilla les xifres de desocupació. No s’ha aclarit mai quants són realment, ni com impacten en les dades d’atur i ocupació. La transparència és, aquí, una altra promesa pendent.

En examinar la composició del creixement de la renda, el panorama no millora. El que ha pujat de debò són les pensions (un 5,3%), els ingressos del lloguer (11,3%) i les rendes de capital mobiliari (6%). El salari mitjà privat, en canvi, ha caigut un 2,5%. El salari públic, un 0,8%. Així, el modest avenç en el conjunt de les llars s’explica, sobretot, per la nòmina més gran de pensionistes, molts dels quals depenen d’un Estat que en finança la generositat a base de deute públic. No és una estructura sostenible, ni de bon tros exemplar.

El cercle es tanca quan s‟observa que bona part de les prestacions socials que han permès maquillar les dades dels ingressos provenen d‟un pressupost crònicament deficitari. El dèficit és, en realitat, la gran sustentació de la millora aparent, i el deute públic la hipoteca que deixa aquest model per a les generacions futures.

En resum: el relat triomfalista del Govern es desfà quan es posa a prova amb les dades que importen de debò. El miracle econòmic és, en el fons, un miratge: més persones treballant, però amb sous estancats; més renda per a les llars, però repartida entre més membres i sostinguda pel deute. I un greu problema de productivitat que la immigració massiva, lluny de resoldre, agreuja.

Un president responsable hauria reconegut els èxits i els dèficits, el progrés i les assignatures pendents. Hauria explicat la veritat, sense paranys ni eufemismes. Però això, a l’Espanya de Sánchez, continua sent molt demanar.

 Loading ...