Va molt enllà en la memòria, però el 1957 es va enregistrar d’una forma palesa la pèrdua de pes internacional d’Europa en benefici dels EUA. Recordem-ho: França i el Regne Unit, amb la col·laboració d’Israel, van intervenir militarment al canal de Suez que poc temps abans el general Nasser, que governava Egipte, havia nacionalitzat. Aquella intervenció es va veure sobtadament aturada per la ferma advertència dels EUA exigint, com així va ser, la retirada de les forces francobritàniques, que van marxar cap a casa amb la cua entre les cames. Acabava de consagrar-se l’ascendent dels EUA sobre el que havien estat les principals potències colonials abans de la Segona Guerra Mundial.
Ara molts especialistes situen el pacte entre el Regne Unit, Austràlia i els EUA (Aukus), de caràcter sobretot militar, com un fet d’una potència equivalent perquè ha tingut un fort impacte sobre França en cancel·lar Austràlia la petició de submarins francesos convencionals que havia contractat i la seva substitució per submarins nuclears, una de les armes estratègiques més importants dels EUA.
La conseqüència ha estat tan important que França ha retirat l’ambaixador de Washington i Canberra, gest que revela la importància de la crisi. Al mateix temps també ha cancel·lat la reunió de defensa entre el ministre francès i el britànic. Per si no fos prou, la reacció d’altres països europeus ha estat a favor de França, si bé hi ha prevista una reunió a Nova York dels responsables d’afers exteriors de la Unió Europea aprofitant l’Assemblea General de les Nacions Unides.
El que està clar és que Aukus, el nou pacte, assenyala l’eix i la nova orientació mundial. S’ha configurat l’anglosaxònia, que és més que una aliança d’interessos objectius. Hi ha un substrat cultural comú que té un precedent poderós i massa oblidat: la comunitat d’intel·ligència, que fa anys que existeix, formada per aquells tres països més el Canadà, i que significa l’existència d’una xarxa d’informació, un “gran germà” a escala global, que els EUA mai ha compartit ni amb Europa ni tan sols amb l’OTAN.
Ara es veu clar que no era Trump qui dirigia Europa. De fet Obama ja la mirava des d’una gran distància i ara Biden ha consumat d’una manera ben visible quins són els aliats i els interessos que en primer terme situa EUA; l’anglosaxònia. I és que hi ha un corrent cada vegada més poderós a l’altra banda de l’Atlàntic que percep la decadència europea a llarg termini, i que en alguns casos ni tan sols veu amb claredat la seva continuïtat. De fet mirada des de lluny Europa no passa de ser un apèndix de la gran massa terrestre russoasiàtica i un petit territori separat per dos dits de mar del gran continent africà, on la població creix sense parar i la yihad es troba a les portes d’aquell mar.
Mentrestant, la Unió Europea continua entossudida amb les seves ficcions. Hi va haver una època que aquestes eren relativament innòcues perquè el seu màxim horitzó era el de la cotització del preu de la llet. Ara ha agafat un altre perfil i Brussel·les està convençuda que la Unió Europea posseeix una concepció moral unitària que a la pràctica no existeix i que la mesura d’aquesta moralitat és l’acceptació de les tesis de l’homosexualisme polític, aquell que predica que cal transformar institucions i lleis perquè s’adaptin a les seves preferències sexuals, convertint aquesta dimensió personal en qüestió política, alhora que presenten les persones homosexuals com un tot homogeni portador d’una identitat comuna, com si es tractés d’un fet nacional més, fins i tot dotat de bandera. Aquesta actitud és rotundament rebutjada per determinats països, com Hongria i Polònia, i vista amb reserves en el si d’una part no petita de la societat de la Unió Europea. Però això, que és el pensament principal a la Comissió, no importa. Un recent article de Carles Casajuana “Polònia, Hongria i els valors europeus”, constitueix una excel·lent síntesi d’aquest punt de vista que considera que si bé l’abandonament per part d’aquests dos països de la Unió Europea seria un cop seriós després del Brexit, és molt millor aquesta solució que la continuïtat de Polònia i Hongria dins la Unió Europea.
Mentre el món es configura i Europa va quedant endarrerida, els seus dirigents es dediquen a discussions d’aquesta mena. Es declara una democràcia liberal, però en realitat és una democràcia amb ideologia i, per tant, molt allunyada del que es pressuposa que és el liberalisme, en el qual l’estat no té altra doctrina pròpia que els acords procedimentals.
La feblesa europea és cada vegada més gran i mentre vol imposar una unitat inexistent, amb temes com els de les identitats sexuals, continua mostrant la seva incapacitat per tenir una política internacional, migratòria i militar conjunta.
Brussel·les està convençuda que la Unió Europea posseeix una concepció moral unitària que a la pràctica no existeix Share on X
Loading ...
