Les institucions internacionals visqueren una època daurada amb la fi de la Guerra Freda, quan nombroses organitzacions que estaven vinculades amb Occident obtingueren un abast veritablement global.
D’altres, com les Nacions Unides, aconseguiren sortir de situacions de bloqueig al qual els vetos de les superpotències les havien relegat durant dècades. Els anys 90 foren per exemple d’intensa activitat al Consell de Seguretat de l’ONU.
No obstant això, aquest període de glòria sembla cada cop més propi del passat a mesura que les divisions econòmiques i geopolítiques tornen a manifestar-se amb intensitat.
El cas de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) és especialment representatiu.
En la seva forma actual, aquesta institució es va fundar el 1994 a Marràqueix. En plena postguerra Freda, l’OMC apareixia com un símbol del capitalisme triomfant i del seu nou abast planetari.
Malgrat això, la llavor de la nova entitat es remunta a l’Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT, acrònim de General Agreement on Tariffs and Trade), promogut per l’ONU el 1947 i que comptà amb 23 països signataris amb l’objectiu de regular i reduir les barreres al comerç internacional. El 1994, després de diverses rondes de negociacions per expandir les seves regles, tenia 128 membres.
La participació a l’OMC es basa en principis que són molt representatius de l’essència d’una organització internacional: comerç sense discriminació, reciprocitat i reducció dels aranzels i barreres comercials. De fet, la seva pedra angular és el principi de no-discriminació sobre la base de la “clàusula de la nació més afavorida”, que estipula que els beneficis que un membre concedeix a un altre s’han d’aplicar també als altres.
Dit d’altra forma, l’èxit de l’OMC depèn de què els seus membres actuïn de fona fe (bona fides) envers els seus principis bàsics.
Exactament, el contrari del que ha estat fent la Xina des de la seva entrada a l’OMC el 2001, llavors amb patrocini nord-americà.
De fet, l’any passat la mateixa organització declarà que hi havia una “falta de transparència general” en les subvencions del govern xinès envers la seva indústria.
Pequín també ha imposat relacions comercials desequilibrades, forçant per exemple les empreses estrangeres a unir-se amb socis xinesos i obligant-los a efectuar transferències de tecnologia per a concloure acords. A més, ha desvirtuat la competència lleial mitjançant la promoció d’empreses controlades o participades pel govern xinès, que han esdevingut omnipresents a la Xina i un símbol del seu capitalisme estatal.
Al llarg del darrer quart de segle, la Xina s’ha estat astutament servint de la seva pertinença a l’OMC per tal d’expandir la seva influència internacional rere una façana de participació activa a la vida de la institució.
Ara, nombrosos experts assenyalen que l’OMC ha esdevingut captiva de la situació i que cal refundar-la des de zero.
La feblesa del secretariat de l’OMC a l’hora d’assenyalar la hipocresia xinesa és part essencial del problema. Una situació que trobem repetida en altres institucions, com per exemple l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la seva inexplicable benevolència envers la Xina durant la pandèmia de Covid-19.
Era doncs qüestió de temps que els Estats Units es revoltessin amb Donald Trump contra el tractament asimètric que reben en instàncies internacionals com l’OMC o l’OMS.
El multilateralisme només és possible si es compleix la condició de la bona fides, cosa que ha tradicionalment brillat per la seva absència en l’escenari internacional. Els darrers trenta anys han estat una excepció històrica.
Loading ...
