A Eslovàquia han atemptat contra la vida del primer ministre. Europa està commocionada perquè Robert Fico, que per tercera vegada encapçalava el govern d’aquest país, està ingressat molt greu i la seva vida corre perill. Ell mateix fa uns dies va acusar l’oposició liberal i progressista de crear un clima d’hostilitat contra el govern i va advertir que “no es pot descartar que en algun moment es produeixi un acte de violència amb un clima així”. Segurament no pensava en la seva persona, però el resultat final ha estat aquest.
Fico té una posició política contrària a l’establishment de Brussel·les i a la progressia de la Unió. Aliat amb Urban a Hongria i adversari de les polítiques de doctrina de gènere destaca sobretot per ser també un aliat de Rússia, fins a l’extrem d’haver tallat l’ajut militar a Ucraïna tot mantenint l’humanitari.
L’autor de l’atemptat és un home de 71 anys, un escriptor conegut, Juraj Cintula, que pertany a l’associació d’escriptors eslovacs, però que sobretot destaca perquè pertany a l’esquerra radical “Eslovènia Progressista”. És un actiu bloguer polític i acarnissat enemic de Fico. Ara, aquesta enemistat ha culminat d’aquesta manera.
És simptomàtic que molts mitjans a l’hora de donar compte d’aquest fet i de la commoció que ha generat, expliquin al mateix temps amb termes molt crítics la reforma que està duent a terme el seu govern amb la televisió pública, de manera que hi hagués un consell directiu de 9 membres nomenats 4 pel govern i 5 pel parlament.
Aquest fet que ha despertat crítiques extraordinàries vist des dels ulls del nostre país, resulta que té moltes semblances amb TVE o TV3. Però vist des de la perspectiva d’Eslovènia és, amb raó, molt crítica, però els mateixos en aplicar aquesta mirada al nostre país, el que allí és dolent aquí ho veuen de bons ulls perquè manen els seus.
És necessari fer el petit exercici d’imaginació de considerar què s’estaria dient en aquest moment en molts dels governs i a Europa, i en els mitjans de comunicació si la víctima en lloc de tenir el perfil que té, hagués estat un representant de la progressia o del liberalisme, i si l’agressor, en lloc de ser un intel·lectual d’esquerres hagués estat un militant de dretes. El cel ja hauria caigut sobre la terra i s’hauria aprofitat per demonitzar tot allò que no fos progressisme, acusant-lo de ser focus de violència.
I això és així perquè hi ha una forma de mesurar la realitat diferent en funció del color polític. Només cal fixar-se cap a quina banda cauen les línies vermelles i les exclusions. Sempre cap a la dreta, mai cap a l’esquerra. A Vox se’l deixa sempre fora del joc democràtic mentre se situa Bildu en el bell mig. Està bé integrar Bildu, però està molt malament expulsar Vox. I és que hi ha una supremacia moral que ha estat comprada per tothom, de manera que és intrínsecament bo ser progre i, per la mateixa lògica, sospitós o perjudicial ser de dretes, conservador o culturalment cristià.
Cal acabar amb aquesta lògica del nostre sistema polític perquè tots podem pensar que tenim la veritat, però per participar en el sistema democràtic hem d’assumir que aquella és una mena de mirall trencat del qual cadascú té un tros, i que només ajuntant les peces podem arribar a determinar-la.
Però, és que hi ha encara més raons per posar fi a aquesta mirada estràbica que condemnaria de manera diferent l’atemptat de Fico, en funció del color polític de la víctima i l’agressor. Es tracta de raons empíriques que els estudis posen en relleu i que manifesten que els valors, virtuts i estils de vida que aquells generen són molt més positius per als mateixos protagonistes i la societat quan estan forjats per marcs de referència conservadors o, per ser més exactes, de cultura cristiana.
Per exemple, és així en el cas de la família, ja que els estudis demostren fins a l’avorriment que el model format per un matrimoni amb fills i dotat d’estabilitat garanteix pels seus membres millors condicions de vida de tota mena, des de l’habitatge als ingressos, passant per la salut, inclosa la psicològica, la seguretat, la felicitat subjectiva, etc., que totes les altres formes de convivència. O l’estudi recent als EUA, que demostra com majoritàriament els joves que s’identifiquen com a trans, que no vol dir que realment ho siguin, tendeixen a ser d’esquerres i pateixen molts més trastorns psicològics que els joves conservadors. O també, per citar-ne altre de recent, el fet que la violència de gènere entre els joves és molt més menor entre aquells que estan educats sota paràmetres conservadors i cristians que els que ho han estat en criteris propis de la cultura progressista liberal.
Loading ...
