Des de la conferència de Khartum del 1967, quan els països àrabs varen fixar l’estratègia dels tres “no” a Israel (no a la pau amb Israel, no al reconeixement d’Israel, no a negociació amb Israel), el país hebreu ha millorat molt les relaciones amb els seus veïns.
Tot i que Israel segueix ocupant Cisjordània, l’obstinada diplomàcia jueva ha aconseguit acords de pau amb l’Egipte, Jordània, Sudan, Marroc, els Emirats Àrabs Units i Bahrain. S’espera a més que la pròpia Aràbia Saudita reconegui Israel oficialment un cop el príncep heure Mohammed Bin Salman (més conegut com “MBS”) succeeixi oficialment el seu pare en el regne wahabita.
Els serveis d’intel·ligència israelians mantenen excel·lents relacions de treball amb moltes de les organitzacions equivalents dels països musulmans
Una de les peces claus que Israel ha fet servir aquestes darreres dècades per guanyar-se el reconeixement dels països àrabs ha estat la cooperació en aspectes de seguretat. Els serveis d’intel·ligència israelians mantenen excel·lents relacions de treball amb moltes de les organitzacions equivalents dels països musulmans.
Dins d’aquest camp, un dels aspectes que més fascina als àrabs és la capacitat tecnològica d’Israel en matèria militar i d’espionatge. En aquests àmbits, Israel tan sols té com a punt de comparació els Estats Units.
Però posant a disposició de molts serveis secrets àrabs tecnologia israeliana, el Mossad ha aconseguit no exactament amics, sinó més aviat deutors.
el Mossad ha aconseguit no exactament amics, sinó més aviat deutors
Avui en dia, cap país d’Orient Mitjà pot competir en els terrenys militars i d’intel·ligència amb Israel. Els països àrabs ho saben i intenten extreure profit de la voluntat d’Israel de compartir amb ells part de les seves capacitats.
L’empresa israeliana NSO Technologies, responsable del programa Pegasus que ha provocat un recent escàndol mediàtic, està formada en bona part per ex-membres de la unitat de ciberdefensa de les forces armades israelianes. De fet, NSO només pot exportar els seus productes després d’haver obtingut el vist-i-plau del ministeri de defensa.
S’han trobat traces de Pegasus en els serveis secrets d’Aràbia Saudita i del Marroc (en aquest darrer cas, per espiar un telèfon del president francès Emmanuel Macron). També és conegut que el programari s’ha venut al govern de Rwanda, a l’Àfrica.
Hom sap que Israel manté estretes relacions de seguretat amb nombrosos països d’Orient Mitjà i d’Àfrica que no són exactament democràtics. Per tant, l’escàndol de NSO no pot sorprendre cap familiar del món dels serveis secrets.
Per a Israel, les conseqüències en termes de reputació internacional podrien acabar sent greus.
Per a Israel, però, les conseqüències en termes de reputació internacional podrien acabar sent greus. Aquest és el gran risc de l’estratègia d’Israel per mantenir bones relacions amb els països que més problemes li podrien suposar.
L’estratègia d’Israel amb els països d’Orient Mitjà passa no per guanyar amics, sinó per generar deutors entre els serveis d’intel·ligència respectius. Escàndols com el recent de NSO i el programari d’espionatge Pegasus són els seus riscos més evidents, però no els únics: què passarà per exemple si un dels règims “amics” d’Israel cau un dia en mans de l’oposició islamista?
