A la passada diada de Sant Jordi la tradicional missa que se celebra a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat va quedar fora del programa de festes. De fet, va ser pràcticament una missa clandestina. D’aquesta manera es tornava a trencar una tradició secular, que es va recuperar amb la reinstauració de la Generalitat durant la transició. També es va suprimir un altre acte tradicional, en el qual l’arquebisbe de Barcelona beneïa les parades de roses que s’instal·len dins del Palau. Era una manifestació més de la poca estimació que Aragonès té per les tradicions quan aquestes tenen una impromta cristiana. I com pràcticament totes les de Catalunya tenen aquesta característica, és evident que la identitat del país pel que fa a la seva tradició queda absolutament esmicolada amb l’actual presidència de la Generalitat.
Però el contrast més gran, la paradoxa que converteix aragonès en germà bessó ideològic d’Ada Colau, és el tracte que en contrapartida atorga a l’islam, que és d’un relleu inusitat. En el breu vídeo adjunt es pot constatar com el president de la Generalitat s’adreça a la representació islàmica en el transcurs d’una celebració (per cert mai ha acudit a una celebració catòlica) afirmant que ells no necessiten integrar-se a Catalunya perquè ja són Catalunya.
És un fet realment sorprenent que posa en relleu quina ideologia governa avui a ERC que poc té a veure amb la nació catalana. És evident que una persona vinguda d’una altra cultura, ja no diguem tota una comunitat, sí que necessita integrar-se al nostre país. Ho necessita començant per la llengua. La immensa majoria de musulmans no tenen gens d’interès pel català i aquest és un fet que agreuja la situació lingüística del país perquè es constitueixen noves famílies que difícilment tindran el català ni tan sols com a segona llengua.
Però, és que a més, necessiten integrar-se en una nova cultura i un marc de drets que és absolutament diferent del dels seus països d’origen. Quina gran contradicció, afirmar que la comunitat islàmica no s’ha d’integrar a Catalunya i alhora reclamar-se com un govern feminista i tenir un departament dedicat a aquesta qüestió! Cal recordar la situació de la dona a la comunitat islàmica d’avui? Com és possible compaginar el marc cultural i jurídic del nostre país amb, per exemple, el matrimoni islàmic en el qual un home legalment pot formar famílies amb dones diferents? Com és possible compaginar la defensa i protecció dels animals amb el sacrifici halal que comporta la mort per dessagnament de l’animal sacrificat? I així podríem continuar indefinidament.
Però el més greu de tot plegat segurament és, per una banda, el “repelús” que li causa tota característica espanyola al president de la Generalitat, començant per la llengua i passant per la seva cultura, i la facilitat amb què atorga drets de naturalesa catalana al món islàmic. Veuran, la gran proximitat és amb la comunitat espanyola de la qual formem part des de fa segles i compartim cultura i idioma, i on hi ha les diferències importants, no irresolubles, però sí importants, on cal que facin ells tot l’esforç és en integrar-se a la nostra llengua cultura i legislació, esforç al qual hem de correspondre amb l’acollida que en cap cas significa, com pretén Aragonès, declarar a la cultura islàmica com formant part de la naturalesa catalana.
Raimon canta que qui perd les arrels perd la identitat, i aquest és el problema d’Aragonès, d’ERC i d’una part de l’independentisme d’avui, que volen una independència d’un país que no té identitat ni cultura pròpia.
Loading ...
