3,5 sobre 10 de valoració, aquesta és la nota del govern que ERC, d’acord amb l’últim estudi d’opinió del CEO de la Generalitat. Aragonès com a polític també suspèn, malgrat no tant. Obté un 4,4; és clar que Salvador Illa, el seu adversari-aliat, encara assoleix una dècima menys. Aragonès ni tan sols aconsegueix destacar entre els votants d’ERC, que li donen un molt justet 5,7.
És evident la manca de lideratge de l’actual president de la Generalitat i també el seu gran dèficit en gestió. D’acord amb l’últim estudi d’opinió esmentat, si hi hagués eleccions ara, ERC mantindria els vots o els perdria a les autonòmiques i clarament decauria en unes generals. JxCat s’ensorra, mentre que el PSC i el PP són els grans beneficiaris. La desaparició de la majoria independentista al Parlament està ja anunciada.
Amb aquest panorama és lògic que Aragonès rebi com un gran triomf l’anunci de Sánchez que modificarà el delicte de sedició pel de desordre públic. Pot presentar-ho com un èxit. Si bé a canvi es menja amb patates el cas Pegasus, que ara l’informe europeu aixeca a nivell d’escàndol polític perquè la comissió d’investigació del Parlament assenyala en un informe preliminar que Espanya va ser el primer país d’Europa que va adquirir aquest programa d’espionatge telefònic i que no hi ha cap mena de legislació adequada a la seva capacitat d’intromissió. Per tant, ERC tenia tota la raó del món quan en va fer un casus belli. Però, com per entremig també s’hi barreja el presumpte espionatge de Marroc a Sánchez, que seria la causa que justificaria el sobtat canvi de política sobre el Sàhara del govern espanyol, sembla que ERC no té interès a abordar aquesta qüestió.
Sigui com sigui, aquest serà el gran triomf que exhibirà ERC. El problema és que encara està per veure l’abast i les conseqüències. Però ens temem que aquest fet, que beneficia clarament a un nucli dirigent, no té una gran acollida entre la majoria de la societat catalana, que dona prioritat a altres problemes vitals.
Un d’ells és el de la Sanitat, atès el mal estat d’aquest sector a Catalunya, que amb l’agreujant de la vaga de Madrid i tota la dimensió que el mateix govern espanyol li dona, té ara el risc d’estendre’s a altres comunitats autònomes, entre elles Catalunya. Estaria justificat perquè la nostra situació és francament pitjor que la majoria d’autonomies. Els dies d’espera per ser intervingut superen la mitjana, 93 contra 89. I més mal parats quedem si fem la comparació on hi ha la vaga, a Madrid, on la xifra és quasi la meitat, 56 dies. Som l’autonomia on hi ha més malalts pendents de ser intervinguts, 154.799 per només 71.915 a Madrid. I la que més gent té en temps d’espera superior a mig any, 30,6 mesos, junt amb Cantàbria, 30,7.
Però no és només la Sanitat. Altres factors clau com l’ensenyament també presenten un pèssim resultat. En abandonament escolar prematur Catalunya se situa clarament per sobre de la mitjana espanyola, i a escala europea només ens supera Romania amb el 15% dels alumnes, mentre que a Catalunya la xifra se situa per sobre del 14%.
També estem més mal situats en dependència que és un altre dels pilars del benestar. I per si tot això no fos prou, la Generalitat es nega a deflactar a raó de la inflació de l’IRPF perquè diu que l’estalvi “és irrisori”. És la visió del ric que considera que 3 euros o 20 o 50 són quincalla i no paga la pena deixar-los de cobrar.
És evident que els catalans paguem en tots els conceptes al nostre propi govern. L’IRPF és només un cas, però n’hi ha molts altres, com per exemple les matrícules universitàries. Però, alhora, resulta que rebem uns serveis pitjors que els de les altres comunitats autònomes. I que no remetin la culpa una vegada més al finançament, perquè clarament hi ha una qüestió de gestió.