Els resultats electorals, com gairebé tot en política, depenen del color del mirall amb què es miren. Hi ha miralls que no reflecteixen: fabriquen. Aragó n’ha estat un exemple de manual. Les mateixes xifres que, mirades en fred, descriuen un canvi de cicle i una advertència clara al govern espanyol, han estat embolcallades per un relat de consigna: “el PP retrocedeix”, “Vox amenaça”, “la dreta es radicalitza”. I així, a força de titulars, s’intenta convertir una realitat incòmoda en una lliçó moral convenient.
El cas més vistós és el titular de La Vanguardia: “El PP retrocedeix a l’Aragó i necessitarà un Vox molt reforçat per governar”. La frase sembla descriptiva, però és un mecanisme de framing: posa el focus on interessa (Vox), i difumina el nucli del resultat (el PP governa). Per acabar-ho d’arrodonir, Iván Redondo —antic “guru” de la comunicació de Pedro Sánchez i home incrustat en l’aparell de direcció del diari— remata a les pàgines interiors: “Aragó sí que va ser el nostre Ohio”. Ohio: el termòmetre. El presagi. El preludi de l’Espanya que vindrà. El missatge és clar: no parlem d’una derrota del PSOE; parlem d’una alerta democràtica.
Però si deixem el mirall i mirem les urnes, el retrat és un altre.
Primer fet incontestable: el PP es consolida com a partit de govern. El president és seu, i el govern serà majoritàriament seu si tanca pactes. El seu “problema” és pactar. Però aquest “problema” és el primer maldecap que voldrien tenir tots els partits: governar depèn d’ells. El PP pot necessitar Vox? Sí. Però això no és una derrota: és la forma parlamentària d’una victòria insuficient per governar en solitari, que és una altra cosa.
Segon fet: el PSOE s’ensorra de la mà d’una figura especialment vinculada a Sánchez: Pilar Alegría, exministra d’Educació i portaveu del govern. I aquí no hi ha coartades fàcils. No s’hi val a dir que la candidata era dolenta o que la campanya va ser erràtica. El terratrèmol és massa gran per atribuir-lo al temperament d’un cap de llista. L’ensulsiada té més a veure amb el que Alegría representa: la cara visible d’un executiu que ha convertit la comunicació en un substitut de la política.
De fet, un detall és revelador: Educació, el seu antic ministeri, no ha estat un eix rellevant de campanya. Quan el debat central no és el que domines, i malgrat això t’enfonses, vol dir que la causa és més profunda. El vot no jutjava el currículum d’Alegría; jutjava una marca de govern.
Tercer fet, potser el més important: la quantitat de vots que perd el PSOE no es trasllada a la seva esquerra. No hi ha un “transvasament progressista” cap a Sumar o Podemos, com si la base socialista s’hagués radicalitzat per l’esquerra. Al contrari: el vot socialista, quan es desenganxa, s’esvaeix. Se’n va a l’abstenció i, en menor mesura, al PP, i fins i tot a Vox en alguns barris de Saragossa. La fotografia és severa: el PSOE no perd per un competidor ideològic; perd perquè una part dels seus ja no hi creu o ja no hi va.
I aquí apareix una peça clau del trencaclosques: la Chunta Aragonesista (CHA) també dobla representació, i ho fa en un espai competitiu on una petita variació de vot pot maximitzar-se en escons. El mateix passa amb Vox: dobla escons, però el seu percentatge (al voltant del 18%) no explica, per si sol, el relat d’“amenaça irresistible”. El que explica la sobrerepresentació és l’aritmètica d’un mapa disputat.
Mentrestant, IU–Sumar manté l’escó —en gran part per la implantació local d’Izquierda Unida— i Aragón Existe aguanta amb dos diputats. Però dos símbols s’esborren del mapa: Podemos desapareix, i també el PAR, que havia estat decisiu en altres etapes. És el final d’una manera d’ordenar el tauler: els vells comodins regionals perden pes; el vot es polaritza o es reorganitza.
El resultat global és el que realment no encaixa amb la consigna: el bloc de dretes assoleix el 52% dels vots, una xifra insòlita, i suma 40 escons, sis per sobre de la majoria absoluta. Un escenari que reforça el patró d’Extremadura. No és una anècdota: és tendència.
I aleshores arriba la pregunta que crema: si tot això ja es veia venir, si les enquestes apuntaven cap aquí (fins i tot una mica més), per què el govern adopta mesures que arruïnen els propis i beneficien el rival?
La resposta té nom i té guió: l’estratègia de l’Armageddon. La batalla final. El relat escatològic on el Bé s’enfronta al Mal, i on la política quotidiana —pressupostos, gestió, errors, contradiccions— queda subordinada a una escena definitiva: “o nosaltres, o la dictadura”.
En aquest marc, l’ascens de Vox no és un accident: és una peça funcional. Perquè si Vox creix i el PP necessita Vox per governar, Sánchez pot presentar-se com l’últim baluard contra el “feixisme”. Un mecanisme emocional que pretén substituir el balanç de govern per la por.
I aquí entra una decisió especialment polèmica: la regularització d’un nombre desconegut d’immigrants per decret llei, amb una forquilla que oscil·la entre 450.000 i 800.000. El marge de diferència ja és, en si mateix, un símptoma: ningú no sap exactament què s’està fent, ni amb quina dimensió real. I, políticament, costa imaginar un regal millor per a Vox: una mesura perfectament dissenyada perquè el rival la converteixi en gasolina, després de tenir-la dos anys guardada al calaix de la presidenta del Congrés en forma d’ILP.
El govern vol guanyar el relat, encara que perdi el terreny. Vol polaritzar fins a l’extrem, perquè a l’extrem el centre deixa de comptar i la por fa de ciment. Però aquesta aposta té un cost: erosiona la credibilitat, desmobilitza els propis i accelera allò que diu combatre.
L’estratègia de l’Armageddon: “o nosaltres o la dictadura”. Però les urnes, de vegades, trenquen el guió. #Democràcia #EleccionsAragó #Relat Share on X
Loading ...
