Per les a persones poc avesades als ambients catòlics, ningú hauria dit mai que sor Lucia Caram era monja de clausura. Aquest concepte en l’àmbit religiós es refereix a l’obligació que contrauen els religiosos que assumeixen aquest vot especial de no abandonar el recinte en el que estan i alhora impedeix als seglars ingressar en ells.
Les persones que no pertanyen a l’ordre, excepte casos singulars, no poden participar en les seves activitats. L’objectiu de la clausura, i aquest és el motiu de l’elecció dels que la professen, és estar centrats exclusivament en Déu, de manera que la persona tingui les millors condicions per practicar el recolliment i la pregària. La clausura no impedeix del tot tenir contacte amb l’exterior, però sí que limita de manera important la seva activitat. De fet aquesta practica fa visible allò que peR Als catòlics és el més important de la seva fe: la pregària. El monjo o la monja de clausura constitueixen el model de persona que entrega la seva vida per desenvolupar aquesta força i posar-la al servei dels altres. En qualsevol cas, aquesta opció exclou o limita molt la presència dels religiosos i religioses que l’adopten en el món. La seva vida està centrada en aquella màxima d’ora et labora.
Constatant la trajectòria de sor Lucia Caram, una persona òbviament pública, ningú hauria pensat que en realitat era una monja de clausura de l’ordre dominica. Ella participa des de fa anys en els platós de televisió, en debats i entrevistes, acudeix a actes públics, els del Barça la van tenir com una figura estel·lar durant temps, també es va fer present als entorns polítics convergents i independentistes. Ha fet declaracions i ha mantingut entrevistes nombroses amb els mitjans de comunicació i es manté activíssima a les xarxes socials. Tota idea que aquesta activitat és la pròpia de la clausura, és evident que queda fora de lloc.
Per tant, pels que no ho sabessin explícitament, conèixer ara que sor Lucia Caram pertanyia a una congregació de clausura pot ser tota una sorpresa, que ve acompanyada per una altra que obrE encara més interrogants. Segons informacions de la pròpia monja, ara ella i les 6 dominiques del convent de Santa Clara de Manresa, han deixat de ser monges de clausura per decisió pròpia. Anuncien que s’han desvinculat de la Federació Dominica de la Immaculada i també afirmen que ja no depenen del bisbat de Vic. S’han convertit en una república independent. Però això no és possible en el marc de l’església. Un monestir, un grup eclesial pot tenir vida pròpia, però en últim terme depèn del bisbe del territori on està assentat.
D’altra banda, si sor Lucia Caram i el seu grup de 6 monges ja no depèn d’aquestes instàncies, de qui depenen en el marc de l’Església? Però encara hi ha una qüestió molt més material i que té gran importància, el convent en el qual viuen òbviament no és d’aquestes monges, és patrimoni de l’Església format amb les aportacions dels creients al llarg del temps. Caram, evidentment, no pot pretendre patrimonialitzar-lo al servei del seu petit grup de monges que ara no se sap ben bé que són. Han dit que així es podran dedicar més a les tasques solidàries. Exceptuant sor Lucia, la resta de monges de Santa Clara de Manresa tenen una edat molt avançada i, més que ajudar als altres, estan cada vegada més en situació de necessitar l’ajuda dels demés.
Tot això és molt confús i no deixa gaire ben parat el rigor de l’Església pel que fa a les seves normes internes i a la disponibilitat dels béns que té en usdefruit. I aquesta qüestió es multiplica quan Caram explica i reitera que tot això és fruit de dues converses amb el Papa i que va ser ell mateix qui li va aconsellar a trobar una fórmula jurídica per resoldre la qüestió, assessorades pel cardenal Omella.
Embolica que fa fort. Aquest tipus d’explicacions dona a aquells que s’ho mirem des de fora, la sensació que tot plegat és més aviat una penya que es fa el vestit a mida en funció de les proximitats de qui mana. I es pot entrar i sortir, fer i desfer, gaudir d’un patrimoni que no és teu si ets argentí.
Loading ...
