Després de la llei sobre l’homosexualitat i les persones trans, i la innecessària legislació sobre el “només sí és sí“, atès que la necessitat de consentiment ja està establerta en l’actual legislació i pràctica judicial espanyola, ara ve una altra reforma, en aquest cas la de la llei de l’avortament a càrrec, com no, d’Irene Montero, que portarà aquest mal a les seves últimes conseqüències. Quatre són els elements clau d’aquest canvi.
El primer d’ells és que modificarà la llei orgànica 2/2010 per establir la llibertat completa d’avortar. Ja no hi haurà un període de temps en què aquest és lliure, però que ha de ser avalat per supòsits concrets. Montero pretén que es pugui avortar en qualsevol moment i només amb la decisió de la mare. La liquidació total de la naturalesa humana del fill engendrat s’haurà consumat de manera que una persona, la mare, tindrà el dret absolut de decidir sobre la vida de l’altra, el seu fill, mentre aquest encara no hagi nascut.
Dos, la dona té dret a acudir no ja a un hospital públic, sinó al més “proper” al seu domicili per poder avortar triant el mètode que consideri més adequat.
Tres, perquè això sigui possible es pretén, segons Montero, liquidar l’objecció de consciència dels metges i del centre, perquè aquesta objecció en cap cas pot significar l’eliminació del dret a avortar de la dona. És un pas més en la conculcació de drets i la progressiva transformació de l’estat de dret en un estat de lleis en què la pràctica dels drets és asimètrica, de manera que segons en el costat ideològic en què es trobi el subjecte els pot practicar o no.
I finalment, elimina el modest període de reflexió que existia de 3 dies, de manera que l’avortament pugui ser instantani. Montero addueix que la dona no necessita supervisió i tutela, i per tant “eliminem aquests 3 dies de reflexió” com si el fet de reflexionar una decisió tan greu signifiqués una tutela i no una forma de perfeccionar la validesa dels motius de l’acte que es cometrà.
El que Montero persegueix és òbviament una brutalitat sobre la brutalitat ja existent, i contribueix a agreujar una situació extrema en què d’una banda, ni cultural, ni laboral, ni econòmicament, la maternitat és ben vista. S’educa els adolescents en un tipus de sexualitat en què l’embaràs és vist i tractat com una malaltia de transmissió sexual més, i d’altra banda es decreta el que no existeix en cap país: l’avortament lliure i a costa de l’estat, sense reparar en els drets dels no nascuts i dels metges. De tota manera és possible que l’important lobby de clíniques avortistes estretament vinculat al PSOE, freni aquells aspectes de la llei que “nacionalitzen” l’avortament, fet que reduiria el mercat actual de les clíniques privades. Seria el segon xoc, el primer va ser amb les feministes, que Montero forçaria amb un sector important de suport al partit socialista.
