L’elecció del pròxim Papa, després del pontificat transformador, però controvertit de Francesc, serà un moment decisiu per als 1.400 milions de catòlics. En un món polaritzat i una Església marcada per desafiaments financers, doctrinals i geopolítics, el conclave enfrontarà la tasca de seleccionar un líder capaç d’unificar, guarir i guiar.
Aquest article explora els factors clau que determinaran aquesta elecció, incloent-hi la dificultat d’escollir un Papa americà, la crisi econòmica del Vaticà, la necessitat de claredat doctrinal, la sinodalitat i el compromís amb els pobres, delineant el perfil probable del successor. Amb 133 cardenals electors, dels quals més del 80% van ser nomenats per Francesc, encara que això no ha de significar necessàriament continuïtat.
A Roma, els rellotges solen marcar un temps diferent del dels titulars. L’Església catòlica, habituada a pensar en segles, no es deixa endur pel vertigen de la conjuntura. Tot i això, el pròxim conclave, es prepara sota una tensió acumulada que el converteix en un dels més complexos dels últims temps. No només pel llegat de Francesc, sinó per l’accelerat desplaçament del catolicisme cap al sud global, les pressions geopolítiques, els problemes econòmics estructurals del Vaticà i una confusió doctrinal creixent.
El pes inèdit del Col·legi Cardenalici
Una de les primeres dades que crida l’atenció és la dimensió sense precedents del Col·legi Cardenalici, que compta actualment amb 133 cardenals electors, és a dir, menors de 80 anys i, per tant, amb dret a vot al conclave. Aquesta xifra supera llargament el límit tradicional de 120 establert per Pau VI el 1975, encara que ja en diverses ocasions s’ha permès depassar-lo de manera excepcional.
El més significatiu no és només la quantitat, sinó la composició geogràfica i cultural: sota el pontificat de Francesc, la majoria de nous cardenals provenen de països no occidentals. Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina han guanyat pes. Europa encara conserva la proporció més gran (al voltant del 39%), però ja no té majoria absoluta. Itàlia continua sent el país amb més electors (14), seguit dels Estats Units (11), Espanya (7), França i Brasil (5 cadascun). Però avui hi ha cardenals votants de països com Mongòlia, Brunei, Sudan del Sud o Timor Oriental.
Aquesta diversitat reflecteix la cara veritablement catòlica (universal) de l’Església, però també dificulta els consensos interns, especialment quan es creuen diferències de visió pastoral, disciplina eclesiàstica i sensibilitat teològica.
Un papa que no pugui ser llegit com a “pro-Trump” ni “anti-Trump”
En aquest escenari, molts observadors coincideixen que un candidat dels Estats Units té poques possibilitats reals. No perquè no hi hagi perfils sòlids (se citen noms com el cardenal Timothy Dolan de Nova York o l’arquebisbe José Gómez de Los Angeles), sinó perquè la política nord-americana ha contaminat la percepció pública de qualsevol figura catòlica amb pes. L’elecció d’un papa nord-americà es llegiria inevitablement en clau ideològica: com una victòria d’un “papa conservador” pro-Trump o un “progressista” anti-Trump.
El pròxim papa no es pot permetre aquesta ambigüitat interpretativa. El seu perfil haurà de ser tan gran que no se’l pugui reduir a cap categoria del debat polític occidental.
La qüestió xinesa: entre prudència i fermesa
Un altre expedient crucial és la delicada relació entre el Vaticà i la Xina. Des del 2018, la Santa Seu manté un acord provisional amb Pequín per al nomenament de bisbes, ja prorrogat dues vegades. El contingut de l’acord és confidencial, però se sap que pretén integrar l‟Església “patriòtica” (controlada per l‟Estat) i la clandestina (fidel a Roma) en una sola estructura episcopal.
Tot i això, l’ambigüitat de l’acord i les accions repressives del règim comunista han generat crítiques dins i fora del Vaticà. Molts catòlics xinesos senten que han estat abandonats. El pròxim Papa haurà de decidir: renovar, revisar o trencar aquest acord? Una ruptura posaria en risc la presència catòlica a la Xina. Una renovació sense condicions podria consolidar la submissió de l’Església a un règim autoritari.
Economia vaticana: un dèficit persistent i una bomba de temps
Menys visible, però no menys urgent, és la situació econòmica de la Santa Seu. El Vaticà ha acumulat un dèficit estructural durant més d’una dècada. Tot i que el 2023 el dèficit es va reduir a uns 40 milions d’euros, continua sent un senyal d’alarma. El pressupost total de la Santa Seu és modest al voltant de 800 milions d’euros.
Més preocupant encara és el sistema de pensions del Vaticà, que, segons la Prefectura per a l’Economia, podria col·lapsar en 15 anys si no s’hi introdueixen reformes estructurals. La Cúria romana manté un nombre elevat de funcionaris, molts dels quals no tenen cobertura laboral als països d’origen i depenen del sistema vaticà. S’imposa un canvi de model financer i organitzatiu.
Aquesta dada resta possibilitats a candidats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, molt apreciat a Àsia, però la gestió del qual de Càritas Internacional va ser criticada per falta de control intern i transparència. Avui, l’Església necessita no sols carisma, sinó solvència administrativa.
Sinodalitat, col·legialitat i primacia petrina
Però sens dubte el debat més profund –i més difícil– serà el doctrinal. El procés sinodal iniciat per Francesc ha impulsat una obertura inèdita a la consulta dels fidels. La sinodalitat, en teoria, no qüestiona l’estructura jeràrquica de l’Església, sinó que busca més escolta i participació. Tot i això, la manca d’una teologia clara i comuna sobre el seu abast ha produït lectures dispars.
La sinodalitat segons i com s’entengui desfigura la col·legialitat episcopal tal com va ser formulada al Concili Vaticà II: no com un parlamentarisme de base, sinó com l’exercici conjunt del govern eclesial pel papa i els bisbes, en continuïtat amb els apòstols i sota la primacia de Pere. Aquesta és una especificitat catòlica.
El risc, si no s’aclareix aquesta doctrina, és la fragmentació eclesial: que cada conferència episcopal segueixi el seu camí. Ara, ja amb el cas de Fiducia supplicans, les esglésies africanes, no ho apliquen amb la conformitat obtinguda de Francesc. El nou Papa haurà de reafirmar la unitat del magisteri, protegir el principi de la successió apostòlica i alhora no sufocar la corresponsabilitat de tota l’Església. No és una tasca teòrica, sinó pastoral i política de primer ordre.
Curar les ferides, mantenir l’opció pels pobres
Finalment, el nou pontífex haurà de fer de la reconciliació interna la prioritat. Les tensions actuals, entre l’Àfrica i Alemanya, entre la litúrgia tradicional i la reforma litúrgica, no són debats menors. Afecten l’ànima mateixa de l’Església. I tot això sense renunciar al compromís amb els pobres, que ha estat des de Lleó XIII fins avui una constant del magisteri, encara que amb expressions diferents.
L’Església del segle XXI ja no pot ser ni eurocèntrica ni ideològica, però tampoc no pot ser populista ni ingènua. El nou Papa haurà de ser romà sense ser clerical, global sense ser confús, espiritual sense ser evasiu, i governant sense ser tecnòcrata.
Una tasca hercúlia, sí. Però no pas nova. Perquè, com deia un vell proverbi romà, habemus papam no és un punt d’arribada, sinó el començament d’una travessia.
El nou Papa haurà de ser romà sense ser clerical, global sense ser confús, espiritual sense ser evasiu, i governant sense ser tecnòcrata Share on X
Loading ...
