Als diputats del Congrés

Senyores i senyors diputats i diputades. Han iniciat el debat sobre l’eutanàsia. S’ha fet amb un discurs que presenta la legalització de l’homicidi en mans del metge com una qüestió assumida per la immensa majoria, tant, que en realitat es tractaria d’un nou dret universal. Per això, és necessari aclarir de bon principi que tal pretensió és falsa.

En l’àmbit de les enquestes –que no haurien de suplir mai la raó parlamentària–, menys del 60% dels ciutadans d’aquest país està enterament d’acord amb la utilització de la mort com a solució a la vida. La resta de la població es divideix entre suports dubitatius o condicionals i negativa rotunda.

Primer, complim amb el dret a rebre cures pal·liatives i, després, tractem sobre l’eutanàsia

Encara és més important observar el que passa al món. I és que l’eutanàsia no és una iniciativa recent. La seva reivindicació política pot situar-se el 1920, quan Karl Binding i Alfred Hoche van utilitzar el terme per proposar la mort de persones socialment i econòmicament inadaptades, com els malalts mentals o discapacitats. Però només va prosperar amb l’ Alemanya nazi. El 1939 Hitler va dictar les normes legals que van legitimar l’eutanàsia, la qual cosa certament no va ajudar el seu prestigi. Des d’aquella data cal esperar fins al segle XXI, l’abril del 2002, quan els Països Baixos la van introduir en la seva legislació.

A aquest primer país només el van seguir els altres dos del Benelux, Bèlgica i Luxemburg. Després, res, perquè el recent intent portuguès del 2018 no va prosperar, per l’oposició dels catòlics i del Partit Comunista, que va considerar la mesura classista i discriminatòria per als més pobres. Aquest és l’escenari europeu. Potser la immensa majoria dels europeus s’equivoquen, són reaccionaris, insensibles al patiment, o l’error és als països que l’han aprovat? La resposta europea ha discorregut per un altre camí: el de les cures pal·liatives, amb la singular excepció espanyola, que presenta una situació tràgica:

Cada any moren a Espanya 80.000 persones que no poden rebre al final de la vida les atencions pal·liatives necessàries. Ho afirma la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives ( Secpal). Estem al mateix nivell que Geòrgia o Moldàvia. És per aquesta raó que el Govern Sánchez atorga prioritat a l’eutanàsia?

En el XVIè congrés mundial EAPC 2019 a Berlín, es va presentar l’ Atles de les Cures Pal·liatives a Europa. Descriu clarament el desastre espanyol. Només es disposa de 0,6 serveis especialitzats per cada 100.000 habitants, quan la xifra raonable hauria de triplicar-se i més, fins als dos serveis. Espanya disposa de 260 recursos específics, pels 570 d’ Itàlia, o els 587 de Polònia, amb menor població
i PIB.

Diputats i diputades, en la pròxima dècada prop d’un milió de compatriotes moriran sense cures per pal·liar el seu dolor. Els sembla que és humà sostreure’ls aquest dret a no patir per falta d’una llei que garanteixi la seva assistència? Els sembla humà oferir-los com a solució al patiment el que un metge els mati? Això no és llibertat sinó coacció. Primer, complim amb el dret a no patir, i després, tractem sobre l’eutanàsia. El 1990 l’ Organització Mundial de la Salut ho va afirmar amb claredat: la resposta són les cures pal·liatives.

Diputats i diputades, ho saben millor que ningú. No es pot legislar des dels casos extrems, des de les emocions més intenses de les víctimes, des de casos individuals. Es requereix ponderació de les conseqüències socials. I en això vostès han de considerar les raons de la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units de 26 de juny del 1997, amb majoria designada pel Partit Demòcrata, que va afirmar que l’eutanàsia és una via per coaccionar els més febles i dependents.

La idea que la petició de morir serà lúcida i responsable, quan el subjecte és susceptible de situacions de desemparament, dolor físic i psíquic, és una mentida, perquè objectivament cap acte emprès sota aquestes condicions no seria acceptat com una decisió lliure i autònoma per un jutge o un jurat. Per què volen revestir-la ara de legalitat? Per això són tan decisives les cures pal·liatives i l’acompanyament per a tota la població com a condició prèvia. Per restituir la llibertat d’elecció i l’autonomia personal, i evitar la imposició de l’ Estat.

Acabo perquè l’espai no dona per a més: obriran la porta a la mort com a solució social. No dormin tranquils sota aquesta responsabilitat. Pensin en la raó de per què només tres països europeus ho han aprovat. Considerin que no es tracta tant de rebutjar-la com de posposar el seu debat fins a disposar de les cures pal·liatives per a tota la població, perquè si no és així, la sospita que és una manera de reduir la despesa pública serà demagògica, sí, però respondrà a la demagògia dels fets. Un país que només pot oferir patiment com a alternativa a la mort és indigne. No en siguin còmplices.

Publicat a La Vanguardia el 21 de febrer de 2020