Enmig de la pitjor crisi energètica dels darrers anys, i amb unes centrals nuclears envellides i que funcionen a mig ritme, Espanya depèn cada cop més del gas importat des de l’estranger.
Entre els països que envien el seu gas a Espanya destaca un veí de la riba sud del Mediterrani, Algèria. Més discret que el Marroc, actualment Algèria proporciona entre el 40 i el 45% de tot el gas que els espanyols consumeixen.
El problema és que Algèria és un soci de dubtosa fiabilitat per confiar-li una missió tant important.
Algèria és l’equivalent magrebí de Veneçuela: un país que disposa d’enormes recursos naturals i que hauria pogut ésser pròsper
Es podria dir que Algèria és l’equivalent magrebí de Veneçuela: un país que disposa d’enormes recursos naturals i que hauria pogut ésser pròsper.
No obstant, el règim d’Alger, com el de Caracas, viu obsessionat per conservar el poder en detriment de la prosperitat dels seus habitants.
Com a Veneçuela també, el règim algerià encapçalat ara pel president Abdelmadjid Tebboune està cegat per raons ideològiques. Hereu del Front Nacional d’Alliberació que combaté la potència colonial francesa, fonamenta la seva legitimitat culpabilitzant Paris de tots els seus mals.
Igual que succeeix al país llatinoamericà, l’oposició està fragmentada i no té prou força per a construir una alternativa. Però a diferència del que passa a Veneçuela, molts dels opositors a la dictadura militar algeriana no son demòcrates lliberals, sinó islamistes desitjosos de imposar la llei islàmica.
Ajudats per la Turquia del sembrador de zitzània més professional del món, Erdogan, infiltren el moviment de protesta algerià “Hirak” per orientar el seu programa cap a un règim islàmic de vernís democràtic.
Per acabar-ho d’adobar, tots els indicadors socioeconòmics algerians estan en vermell.
La caiguda dels preus de les matèries primeres enregistrada a partir del 2014 restà al PIB algerià 40 punts percentuals en tan sols 6 anys
El país depèn quasi exclusivament de les exportacions de gas i petroli, que si bé s’han encarit ara de forma espectacular, estan condemnades a minvar a mig termini. La caiguda dels preus de les matèries primeres enregistrada a partir del 2014 restà al PIB algerià 40 punts percentuals en tan sols 6 anys.
La corrupció, el dirigisme econòmic heretat del model socialista i la omnipresència dels serveis secrets algerians actuen com a frens de les inversions i del creixement. L’atur afecta al 25% de la població activa, i puja fins a més del 50% en el cas dels joves.
A més, la demografia efervescent fa irrellevant el mínim creixement econòmic que Algèria és capaç de produir: la seva taxa de fecunditat de 3 fills per dona al 2019 supera, i de molt, les dels seus veïns Marroc i Tunísia, que tendeixen en canvi cap a l’equilibri generacional.
Cada any centenars de milers de joves algerians abandonen el seu país per cercar oportunitats a França, paradoxalment, la mare de tots els mals segons la narrativa oficial.
L’equació per a Algèria no podria ser més complicada. Amb un Marroc cada cop més dinàmic i assertiu, Algèria és el veí malalt d’Espanya i una autèntica bomba de rellotgeria, com afirma l’economista francès Nicolas Baverez.
La situació d’Algèria hauria de preocupar, i molt, a Madrid: Espanya depèn del seu gas per passar els hiverns. Però molt pitjor encara seria un esfondrament no controlat de l’afeblit règim d’Alger, que provocaria una onada migratòria de proporcions inaudites. I aquest cop no seria Grècia sinó Espanya qui es trobaria en primera línia.
Algèria és l’equivalent magrebí de Veneçuela: un país que disposa d’enormes recursos naturals i que hauria pogut ésser pròsper Share on X