Un cop superada la fase més arriscada per definir qui liderarà les institucions de Brussel·les els pròxims cinc anys, la Unió Europea no pot permetre’s badar ni un moment de cara al mes de setembre, que pot precedir un darrer trimestre de l’any molt complicat.
I és que els dos únics veritables pilars de la Unió, el tàndem francoalemany, trontolla cada cop amb més força davant els temors creixents de la capital belga i seu de la UE.
Els problemes de les dues economies i centres polítics són de caràcter intern i relativament diferents els uns dels altres, si bé tots dos països beuen d’una feblesa comuna.
Es tracta del progressiu esmicolament de les societats occidentals en grups d’interessos contraposats, i que es tradueix en una fragmentació política cada cop més incontrolable, esquitxada per un clima de tensions que dificulta arribar a qualsevol mena d’acord.
Alemanya
A Alemanya no li surten, literalment, els números: la coalició contra-natura que governa a Berlín ha esbossat uns pressupostos per a l’any que ve que impliquen, entre altres coses, reduir dràsticament (a la meitat) l’ajuda a Ucraïna.
L’economia germànica ha exhaurit les seves dues fonts de creixement dels darrers anys: l’energia importada de Rússia amb condicions preferents i la mà d’obra barata importada sobretot de Síria i Afganistan i presentada com l’acollida de refugiats.
Ambdues s’han acabat demostrant una font de problemes: la primera en iniciar-se la invasió russa d’Ucraïna i en voler Berlín bolcar-se a ajudar Kíev, i la segona a demostrar (uns anys després, com ja advertírem en el seu moment) el fracàs de la integració de bona part dels nouvinguts, amb el consegüent auge dels partits que denuncien aquest fet.
En aquest context, el govern del canceller Olaf Scholz ha de fer front a diverses cites electorals que l’amenacen amb el ridícul que els tres partits que conformen la seva coalició, anomenada semàfor (socialdemòcrates, verds i liberals), es quedin sense representació en almenys una de les cambres en joc (Saxònia, Turíngia i Brandenburg).
Es comença a sentir que Scholz no resistirà fins a les pròximes eleccions federals, i que la seva coalició es dissoldrà abans que la legislatura arribi a termini al setembre de l’any vinent.
França
Pel que fa a França, és sabut que el seu president Emmanuel Macron recull des de fa temps ben poques simpaties populars, i que està amenaçat tant pel flanc dret com per l’esquerra.
No obstant això, el seu estrany experiment de dissoldre les corts i convocar eleccions legislatives anticipades ha reduït el seu marge de maniobra a un nou mínim. En plena rentrée, França segueix sense govern després del rebuig de Macron de nomenar la polèmica candidata proposada per l’extrema esquerra i els seus aliats, Lucie Castets.
No està clar que Macron trobi una fórmula per nomenar un primer ministre de tendència centrista, com ell preferiria, i sí possible amb l’ajuda de la seva crossa preferida, la dreta tradicional ara anomenada Dreta Republicana a l’assemblea nacional, cada cop però en un estat més exsangüe a força de perdre credibilitat alineant-se amb Macron.
Finalment, l’economia francesa, que ha resistit molt millor que l’Alemanya la guerra d’Ucraïna, corre el risc d’acabar arrossegada per unes finances públiques en un estat d’urgència absoluta, sent la França de Macron el país més endeutat de la UE després de Grècia i Itàlia, i sense cap pla perquè el deute públic baixi els pròxims anys. Tot al contrari, la major part de forces polítiques proposaven aquest estiu seguir incrementant la despesa pública.
En definitiva, si aquest és el tàndem francoalemany que ha de sustentar el nou lideratge de la UE, els dubtes estan més que justificats.
Loading ...
