La política dels partits cada vegada recorda més aquella obra famosa d’Umberto Eco, Apocalíptics o integrats, perquè d’una banda tothom fa afirmacions de democràcia i participació, però a l’hora de la veritat es veu clarament la dificultat d’integrar-se en governs de coalició o bé capacitat de cercar punts comuns amb l’oposició.
El cas de l’Ajuntament de Barcelona és atípic en un determinat sentit. La coalició entre Colau i Collboni ha estat fàcil, perquè els interessos comuns eren molts i el projecte els hi ha sortit bé degut al suport incondicional de Valls. Socialistes i Comuns han arribat a un acord amb relativa facilitat que expesa bé els interessos i capacitats de cada part. Collboni es queda tota la important àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament. Es converteix així amb l’interlocutor d’empresaris, hotelers i comerciants, que són un dels sectors més crítics amb la gestió de Colau. D’altra banda, l’experimentat Albert Batlle es farà càrrec de “la patata calenta” de la seguretat, que fins ara depenia directament de la pròpia alcaldessa. Ho agafa en un moment difícil i sens dubte farà de parallamps perquè donada la magnitud de la tragèdia a curt termini pocs canvis es poden esperar.
En contrapartida, Colau s’ha quedat allò que li interessa més i que creu que gestiona millor, tot l’àmbit social i l’urbanisme. També en bona mesura el del medi ambient. Cultura també queda en mans dels Comuns perquè compten amb la potent figura de Joan Subirats. D’aquesta manera també garanteixen l’hegemonia del seu relat ideològic. A diferència de l’anterior mandat, Colau tindrà més capacitat de control i gestió, no tant perquè hagi millorat les seves condicions personals com perquè s’ha creat una nova figura de regidor adjunt a l’alcaldia en la persona de l’anterior gerent municipal, Jordi Martí, un experimentat exsocialista.
L’equip actual de govern és molt més potent i experimentat que l’anterior, i cal pensar que pot millora la gestió, però no pot perdre de vista que comença amb un suport al Plenari que no arriba a la majoria absoluta, ni tan sols amb els 2 regidors, el propi Valls i Eva Parera, que han fet possible l’alcaldia perquè el tercer, l’exalcalde de l’Hospitalet, Celestino Corbacho, ha retornat al grup de Ciutadans. A més, la pròpia enquesta municipal assenyala que una majoria de ciutadans consideren que Colau ha deixat Barcelona més malament del que la va trobar i només un de cada 10 dóna suport al pacte amb el PSC. Amb aquests vímets, és difícil fer una bona cistella si no es té molt en compte l’oposició, i la veritat és que, almenys al començament, la cosa no va per aquest camí.
D’entrada s’ha produït un fet insòlit que és que els 4 partits de l’oposició, que representen el 56% del Plenari, han fet una compareixença conjunta, malgrat les seves diferències, amb crítiques i reivindicacions molt concretes. L’enuig ha de ser molt important perquè els representants del PP, Cs, ERC i JxCat pugin junts al faristol i es fotografiïn.
Les discrepàncies concretes són importants i assenyalen que Colau no ha modificat la seva visió tan poc integradora que ja va ser motiu d’una important paràlisi municipal en el període anterior.
Els 4 partits reclamen un cartipàs municipal acotat per tots els grups. És segurament la petició menys justificada, però les altres sí que haurien de poder-se resoldre per criteris de democràcia i bon govern. Una d’elles és que les presidències de les comissions de districte, que són figures institucionals i no executives, estiguin en mans dels regidors de l’oposició, tal com ha vingut succeint des de l’època de Trias. També reclamen que el consell d’administració del molt important BSM, que ve a ser un ajuntament bis, sigui proporcional a la composició del plenari. No es tracta de cap novetat, perquè ara i en el mandat anterior era així. També reclamen, punt crucial per als partits, que els 124 càrrecs de lliure designació que tenen el conjunt dels grups es distribueixin de manera que el 40% correspongui a l’oposició. Consideren justificada aquesta xifra pel seu percentatge majoritari al plenari, però Barcelona en Comú i el PSC reclamen el 75%. Aquest pols inicial marcarà en bona mesura la primera part de la legislatura i seria bo per a la ciutat que comencés amb el major consens possible.
