El 6 d’agost de 2021, els mitjans de comunicació certificaven: “Els talibans entren a Kabul en la seva ofensiva llampec” “El president Ghani fuig del país i el govern està desaparegut” “Els països occidentals estan accelerant els plans per eliminar tot el seu personal”. Uns dies abans, el president Biden havia anunciat una sortida ordenada del país, mentre que els seus serveis d’intel·ligència van pronosticar que els talibans trigarien tres mesos a arribar a Kabul.
Això posa un final innecessàriament tràgic a la guerra de l’Afganistan, que ha significat 145.000 milions de dòlars per a la reconstrucció, 837.000 milions en operacions de guerra, 2.443 soldats nord-americans morts i 1.144 (102 espanyols) dels seus aliats, i 66.000 soldats i 48.000 civils afganesos també morts. A més de 3.846 contractistes nord-americans, més que els soldats. Aquest contingent, que va ser retirat, era essencial per a la formació i operativitat de les forces armades afganeses. També van morir 444 cooperants i 72 periodistes.
A l’Afganistan, no hi ha hagut una retirada ordenada, sinó una fugida en tota regla dels Estats Units, l’OTAN i la UE, que han demostrat així que, mentre la seva pell està eriçada d’armes d’última generació, el seu ventre és tou. El desastre ha estat tal que marca un punt d’inflexió històric.
Es parla d’una guerra de 20 anys. No hi ha tal cosa, de fet, la intervenció de guerra va acabar amb Obama. Ho va ser en un inici: l’exèrcit nord-americà i els seus aliats tribals a l’Aliança del Nord van liquidar el règim talibà l’octubre de 2001 i en només tres setmanes. Ara els radicals islàmics han tingut èxit en deu dies teòrics. Teòrics, perquè d’ençà que Obama va establir la nova estratègia que la presència en aquest país tenia com a únic objectiu erradicar bases terroristes, els talibans i els seus aliats sabien que la retirada, i amb ella la seva victòria, era qüestió de temps. La previsió era que conclogués el 2014, si bé l’esclat d’Estat Islàmic a Iraq i Síria va posposar la data.
Els acords de Qatar, impulsats per Trump varen marcar la fase final: els pactes talibans amb els líders locals. El moviment talibà ha treballat i matat coneixen quan els Estats Units abandonarien el camp. Un avantatge excepcional. La sorpresa per tant, no radica en la seva conquesta ràpida del país, que prèviament havien controlat políticament, sinó que no hi havia consciència d’aquesta evidència en les forces i l’administració nord-americanes.
La impunitat ha estat gran i no des d’ara. La Shura de Quetta, l’assemblea de líders talibans que governa les seves milícies, tenia la seva seu en aquesta ciutat del Pakistan, des d’on dirigia i planejava tota la política militar i l’acció amb l’assessorament de l’ISI, el Inter-Services Inteligencie de Pakistan, Aliat, menys que més, teòric dels Estats Units.
Biden, en un intent de justificar la fugida, va dir en la seva roda de premsa després de l’ocupació de Kabul pels talibans, que els objectius es van complir perquè Bid Laden havia estat eliminat (però la seva mort es va anunciar el 2 de maig de 2011) i havien erradicat les bases terroristes, que ja feia temps que havien estat liquidades.
D’aquesta manera va seguir el camí d’Obama, que va ser qui va obrir el camí al desastre.
Obama va ser qui va establir que el propòsit de l’acció nord-americana era només antiterrorista, suprimint sobtadament les raons i el desenvolupament estratègic de la intervenció de l’ISAF-OTAN, el propòsit de la qual era inicialment: A) Eliminar les bases d’Al-Qaida. B) Delmar el moviment talibà en represàlia pel refugi donat als terroristes. C) Formar una força armada i policia afganesa operativa. D) Posar fi al gran negoci de l’opi, del qual aquest país produeix el 80% del total mundial. E) Establir les bases d’una democràcia moderna, inclosos els drets de les maltractades dones afganeses.
El canvi d’Obama va alterar radicalment l’estratègia, donant lloc a una greu crisi amb el Pentàgon, que va culminar amb la dimissió del comandant en cap de les forces estacionades en aquest país, el general McChrystal. Ara tot això sembla oblidat en la fràgil memòria del nostre temps. A partir d’aquell moment, tothom, i especialment els talibans i el seu padrí de l’ISI pakistanès, sabien que era només qüestió de temps que els nord-americans i amb ells les altres forces, abandonessin el país. Aquí va acabar la guerra, i les forces militars presents van començar a realitzar funcions purament defensives, l’objectiu principal de les quals no era eliminar les forces de l’adversari, sinó evitar enviar taüts a casa. Va ser l’inici d’una victòria anunciada.
Ara Biden, amb el seu abandó precipitat, deixant a la seva sort la part de la població que havia confiat en les promeses nord-americanes de construir un nou país, ha culminat el desastre, perquè tot i saber el final per endavant, la manera de dur-ho a terme podria haver estat molt diferent, de manera que la retirada hauria d’haver intentat inspirar respecte.
Seguint la interpretació de la Roma clàssica sobre el poder, el “imperium” com el poder absolut d’aquells que tenen capacitat de comandament, la “potestas” el poder polític capaç d’imposar decisions mitjançant la coerció i la força, i, “l’ auctoritas”, el poder moral, basat en el reconeixement o el prestigi, és evident que les societats liberals no poden aplicar avui, la primera, pròpia de les intervencions externes, fins al segle XIX. L’aplicació de la segona és només acceptada si s’aplica a escenaris concrets com l’inicial que va conduir a la intervenció militar en aquell país, però en la retirada es tractava de salvaguardar “l ’auctoritas” de cara al futur. I això és el que Biden ha destruït en gran manera, i amb ell el règim liberal del món ha estat molt tocat. És per això que el 6 d’agost és una data històrica, i el temps dirà de la seva dimensió, i si constitueix una efemèride similar a la que va suposar la visita de Joan Pau II a Polònia la primera setmana de juny de 1979, deu anys abans de la caiguda del mur de Berlín, que marca el final del poder soviètic. I no es tracta de mimetisme, sinó de les repercussions a llarg termini d’un esdeveniment en particular.
El paper de la Unió Europea en tot això és especialment desafortunat, amb el seu ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell al capdavant, disposat a comprometre’s amb qui guanyi, encara que sigui amb la culminació del patriarcat masclista, discriminatori i homòfob, en aquest cas ben real. La fina sensibilitat per aquelles qüestions quan es tracta de política de saturació que s’aplica pel consum interior, es converteix en absoluta indiferència disfressada de “realisme” quan l’adversari té dents i mossega. Pèssima pedagogia aquesta de ser fort fins a l’arbitrarietat amb els febles, i sumis fins a la indefensió amb els que et planten cara amb violència.
Per Europa, el primer efecte serà immediat, amb l’augment de la pressió migratòria, i l’enfortiment del gihad a la frontera sud. Però aquesta és una altra qüestió; de les conseqüències.
Per Europa, el primer efecte serà immediat, amb l'augment de la pressió migratòria, i l'enfortiment del gihad a la frontera sud Share on X
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.