Publicat a La Vanguardia 29/05/2023
Pensava escriure sobre els resultats del meu últim estudi, dedicat a les previsions econòmiques de Barcelona, i que puc resumir en una idea: molt potencial i poc futur. Però no ho faré. Una trucada del director, anunciant-me que des de l’1 de juny deixava de col·laborar a La Vanguardia, ho ha canviat tot. Fa trenta anys que escric en aquest diari i, és clar, després de tant de temps i quasi 700 articles mal calculats, vull aprofitar l’espai per acomiadar-me.
Ho faig agraint als lectors la seva atenció. La comprensió dels directors que he conegut; quatre, Tapia, Antich, Carol i Juan, i de l’editor. L’amabilitat i la diligència dels responsables d’Opinió. Només puc dir que ho he fet el millor que he sabut. No soc periodista, ni escriptor, malgrat que he escrit, i ho faré fins al final, moltíssim i en molts mitjans. A El Correo Catalán, Diario de Barcelona, El Noticiero Universal, en una columna com a Jordi Mercader, a les seccions de Catalunya d’El País i El Mundo, a l’Avui, a les revistes Garaia del País Basc i Oriflama, i de poc temps ençà a Catalunya Cristiana. També a Destino , en el període de Baltasar Porcel i per partida doble, amb el meu nom per a la pàgina d’internacional i sobre política catalana com a Ricard Mestres.
Hi va haver un període que escrivia tant que semblava el meu ofici, però no ho era, i vaig anar afluixant. Perquè la meva feina ha estat, excepte uns dotze anys de polític professional, el treball i la direcció d’enginyeries i serveis d’estudis. Mal comptats, entre realitzats i dirigits, en tinc més de 350 al currículum. No té gaire mèrit. És fruit de l’edat i d’haver començat jove.
Em dol deixar de col·laborar; és clar. És molt de temps, tant que genera un hàbit i un vincle, malgrat que et sàpigues marginal al métier del diari. També et dol perquè no deixa de ser un refús, si bé no cal exagerar. Forma part de la vida natural de tot mitjà de comunicació, afegit al convenciment que el mainstream de La Vanguardia i la meva particular visió de la realitat han anat divergint. Arribem al final. Estimats amics, gràcies de tot cor. Adéu.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.
3 comentaris. Leave new
No entiendo ese comportamiento. Lo he sufrido en carne propia, sin mayores comentarios. Es el sistema del motorista de Franco.
Javier Elzo
Qué ens indica aquesta decisió sobre les intencions i posicionament del
Conde? Agrairía més comentaris de gent informada (i valenta) sobre el tema.
Els comuns dels mortals no tenim accés a aquesta informació tan important pels afers públics.
Està apostant per la destructora de Barcelona? Creu que el futur immediat passa per la concessió covarda a sectors sobrevalorats de la ciutat? Pensa que Barcelona no té remei i es millor que s’enfonsi en la seva própia m…?
Benvolgut Josep Miró i Ardèvol:
Sento, sincerament, que La Vanguardia t’hagi acomiadat com a col·laborador en les pàgines d’opinió del diari, i no haurà estat per la falta d’interès dels teus articles que, tot i variats en el temes que has tractat, sempre han estat de gran interès i amb una gran rigorositat en la informació i, sovint, en el munt de dades que aportaves. I escrits amb fonament des d’una convicció humanista i cristiana.
Els meus pares des de fa moltíssims anys han estat suscriptors de La Vanguardia; el meu pare va morir el 2004, i la mare, que gràcies a Déu viu i en bon estat (el juliol complira 102 anys), ha continuat i continua essent suscriptora; i sempre que vaig a casa seva aprofito a fullejar i llegir la Vanguardia.
Sempre ha estat un diari ben presentat, amb molta informació, amb redactors i col·laboradors interessants, amb una línia editorial que crec que abans es podria identificar com a liberal conservadora d’ampli espectre i oberta a posicions diverses també en la visió nacional, però que sempre ha estat un diari-veleta, molt atent en la seva línia editorial i directors als canvis polítics per a no trobar-se a contra peu del poder polític de torn.
Des de fa força temps la ideologia de gènere ha anat arrelant en el diari i, fins i tot, des de l’actual direcció, i potser ja des d’abans, la assumpció acrítica de l’avortament, el menyspreu de les posicions provida tant a l’àmbit internacional com a Espanya o a casa nostra, la falta de respecte al dret a la vida dels no nascuts, o el menyspreu als cristians (tot i que conserva dues pàgines els diumenges a informació religiosa molt respectable) amb un periodisme progressivament desqualificador de qui en aquests temes, i d’altres, dissenteix del pensament dominant a l’ambit polític i mediàtic, fa que sigui cada vegada més un exemple de la censura “woke”. I l’acomiadament, des de la direcció de La Vanguardia, de la teva col·laboració es una confirmació més d’aquesta deriva.
Ara, però, t’animo a que no deixis d’escriure, i de parlar; en la nostra societat i davant aquest ambient, cal dir, sense embuts, allò que pensem. I com a cristians catòlics penso que tenim l’obligació de no callar, això sí, respectant a tothom, com crec que tu has estat i continues essent un exemple.
Rep un abraçada.