Segons la RAE, es diu de l’adamisme “l’hàbit de començar una activitat qualsevol com si ningú l’hagués exercitat anteriorment”. El Diccionari de l’Espanyol actual el defineix com aquella “tendència a actuar prescindint del que ja existeix o del que s’ha fet abans per altres”.
Observo altes dosis d’adamisme en la societat actual. Fa uns dies, en una de les meves classes universitàries, li vaig fer un comentari a un alumne sobre un dels personatges de dues pel·lícules de James Bond ( “L’espia que em va estimar”, de 1977 i “Moonraker”, de 1979). Em referia a aquell gegant anomenat “Jaws” ( “Tiburón”), un assassí amb dents d’acer i una mida descomunal (2,17 m. d’alçada, patia acromegàlia) que va posar en molts problemes a 007. L’actor que l’interpretava es deia Richard Kiel, condemnat sempre a papers de bitllà. De fet, ja havia interpretat prèviament el 1976 a un sicari mut de dents metàl·liques en la comèdia “L’exprés de Chicago”. Va morir el 2014, amb 74 anys, en un hospital de Fresno després de trencar-se una cama en caure d’un cavall.
El meu alumne, i els seus companys, no sabien res d’aquest personatge, ni recordaven aquelles pel·lícules de James Bond (ni les de Roger Moore, ni de bon tros les anteriors de Sean Connery). Quan li vaig preguntar si les havia vist em va contestar amb rapidesa: “són molt antigues, jo no havia nascut, només he vist les més recents”. Tot d’una vaig recordar en Henry Fonda ( “Només es viu una vegada”, 1937), de James Stewart ( “Viu com vulguis”, 1938), de Bette Davis, Anne Baxter o Marylin Monroe ( “Eva al desnudo”, 1950) o de Gary Cooper ( “Sol davant el perill”, 1952), per posar algun exemple i no cansar el lector.
Totes aquestes pel·lícules rodades molt abans que jo naixés, és clar. I vaig entendre que les noves generacions, davant l’allau constant de nous continguts audiovisuals a través de la xarxa (el mateix ha d’ocórrer amb la música o amb la literatura, encara va quedant poca gent jove, i no tan jove, que llegeixi llibres) , ni poden, ni probablement volen, saber res de tot allò que va passar abans que naixessin. No tenen temps, ni el seu cervell està ja programat per veure pel·lícules en blanc i negre, amb un ritme més pausat a les actuals, que s’acaben a 90 minuts (i no hi ha més temporades, ho sento) i que no sempre estan accessibles a les plataformes de pagament ni es poden visionar gratis a Internet. I ja no preguntis qui va a la Filmoteca, perquè la majoria no saben ni el que és ni on és.
No cal culpar-los ni sentir nostàlgia pel que es va perdre. El que més em preocupa és que no entendran moltes de les històries que els expliquen a les noves sèries que consumeixen en Netflix o Movistar. Ni algunes pel·lícules d’estrena que acompanyats de refrescs i un munt de crispetes veuran en alguna sala multicine del centre comercial més proper. Com entendre l’últim Scorsese o Tarantino si desconeixes els seus inicis i les pel·lícules que aquests directors van veure i de les que van aprendre?
El pitjor de l’adamisme no és el narcisisme que comporta pensar que res va existir sense tu, o abans de tu (és el que li passa a molta gent jove amb l’ara “maleïda” transició democràtica espanyola i el “nefast” règim del 78 que per descomptat no van viure).
El pitjor és no ser conscient de què et perds, i la manera incompleta en què interpretaràs el present i el futur.
