La ministra portaveu del govern, Pilar Alegría, ha anunciat que es duran a terme mesures per impedir que els menors puguin accedir al porno per mitjà d’internet. Fa temps que existeix una alarma generalitzada en aquest sentit i diversos estudis constaten com es va avançant l’edat amb la qual, els nois sobretot, accedeixen a ell, i que avui ja se situa entre els 8 i 10 anys. Per tant, té lògica que el govern respongui en aquest cas a aquesta preocupació.
Una altra cosa és que les mesures concretes que proposa tinguin resultat perquè ja d’entrada es pot afirmar que són d’eficàcia més que dubtosa. Això des del punt de vista instrumental. Però hi ha una segona dimensió molt més profunda, la que si es pot combatre el porno infantil i es considera no ja acceptable, sinó per part de molts sectors, recomanable el porno per a adults.
Però anem a la qüestió instrumental. El govern un cop més anuncia mesures que no estan preparades, i que en el millor dels casos s’aplicarien abans de l’estiu. És una pràctica habitual. Per recordar-ne una de gruixuda pensem tots els compromisos preelectorals sobre l’habitatge que Sánchez va anunciar i que han desaparegut del mapa de govern.
Ara, es vol evitar que els menors accedeixin al porno sense que això afecti els adults. Per aconseguir-ho és necessari posar a punt una aplicació (app) que encara ha de ser desenvolupada per laFábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT). Per tant, a hores d’ara no existeix. La cosa està tan verda que la mateixa Alegria va posar un exemple com que l’aplicació permet accedir-hi a l’adult de la família però no al menor, que a hores d’ara ni tan sols està plantejada. Perquè en la línia que s’ha anat treballant és la d’una mena de passaport, però no familiar, sinó individual. Un document digital específic demostratiu de l’edat. Per tant, es tracta que hi hagi un document que demostri que l’edat de la persona és la que diu que és i pot ser un DNI o un passaport.
Però, és clar, aquí es produeix un altre problema com és la cessió de les senyes d’identitat per part del germà gran o qualsevol altra persona major de 18 anys. Per evitar-ho, serà necessari que existeixi l’empremta dactilar o de la seva imatge i aquest serà un requisit addicional difícil de complir. Però si no es du a terme, la possibilitat de suplantació és total.
Naturalment, l’app, el “passaport” ,és una part de la història que no servirà de res si les webs porno no l’adopten, fet que també ha de donar-se per part dels cercadors, perquè una gran part d’aquests són el mecanisme per accedir directament a la pornografia, i encara queda un tercer grup, el de determinades xarxes socials com “X” i altres que pequen per la mateixa condició. Per tant, si les webs porno, els cercadors i les xarxes socials no assumeixen l’aplicació del passaport, no servirà de res.
És difícil que tot plegat arribi a quadrar. Per exemple, les grans webs de pornografia d’àmbit global difícilment assumiran aquesta limitació i serien accessibles sense passaport a condició d’entrar-hi directament, introduint la seva adreça sense usar el cercador. Més encara, com la regulació tindrà un àmbit espanyol és perfectament viable utilitzar ponts que obviïn aquest criteri de nacional. Si a això se li afegeix que la ministra en cap moment va assumir la possibilitat que es pogués sancionar les webs que incompleixin ni obligar-les, estem davant una possible volada de coloms, una més de les gesticulacions a les quals ens té acostumats el govern Sánchez.
De fet, és perfectament lògic que els instruments que ara ja existeixen de control parental per limitar l’accés a determinats llocs dels fills siguin molt més útils que aquesta aplicació del govern.
Però, darrere de tot, batega una altra qüestió. La del porno en conjunt com a problema, que és una realitat que el govern actual mai acceptarà perquè la cultura que impera es fonamenta en dos pivots. Un, que la pornografia només és dolenta per als adolescents perquè no estan psicològicament preparats, cosa que no és certa. El que sí que és cert és que no només és dolenta per als adolescents, sinó que és més dolenta per a ells, però això no vol dir que no tingui efectes molt negatius pels adults.
El segon pivot fals sobre el qual rau aquest problema i que el govern és incapaç d’abordar és que existeix una “pornografia sana“. És a dir, que només és dolenta aquella que implica determinades pràctiques que són contràries a criteris tals com els de la violència o determinades parafílies. Però això no és així, la lògica és molt evident. La pornografia té efectes negatius amb caràcter general i també per als adults i fins que això no es reconegui, els menors no estaran realment protegits, perquè, com es pot educar perquè no accedeixin a una realitat que els seus adults, fins i tot pares, professors, germans grans, consideren que no genera cap problema accedir-hi i que ho fan de manera regular?
Però aquesta, la dels efectes de la pornografia, sobre els adults és tota una altra qüestió.
