Avui Converses a Catalunya publica una interessant i complerta informació sobre la pèssima situació de l’ensenyament a Catalunya. Una de les temptacions perennes del nostre país és la del cofoisme. La incapacitat o temor per reconèixer què fem malament, pas previ i necessari per resoldre tota deficiència. L’actitud dels dirigents del procés és un exemple monumental d’aquesta particular psicologia, que envaeix molts altres àmbits. L’ensenyament és un d’ells.
Per camuflar-ho el govern català acostuma a donar xifres de millores, però sense context per no comparar, no ja amb la Unió Europea de la qual ens separa una distància astronòmica, sinó, de la meitat o quasi, de les comunitats espanyoles que ens superen.
Si féssim servir una determinada lògica hauríem de dir-nos: si som la quarta autonomia per ingressos per persona, aquesta ha de ser la posició relativa màxima en tots el altres amidaments que fem relacionats amb el benestar, la salut i la cohesió social. Però no és així. En el cas concret de l’abandonament escolar ocupem una vuitena posició, i només lleugerament, unes dècims per sobre de la mitjana espanyola, la qual cosa és un consol pobre perquè Espanya és l’estat que presenta el pitjor indicador de la UE, gairebé un 19% el 2017, només superada per Malta. Ja està dit tot. Catalunya no assolirà l’objectiu del 15% per al 2020. I això que hauria d’obrir una gran debat parlamentari és ignorat olímpicament.
Aquestes xifres d’avui són la base de l’economia del demà, perquè configuren el nostre capital humà: amb quasi un de cada cinc joves sense una titulació suficient, i amb una sobreabundància de graduats universitaris, molts d’ells en graus de dubtós rigor acadèmic (la universitat, per competir, s’ha convertit en una mena de formació professional amb poques pràctiques )-, difícilment podrem mantenir nivells de competitivitat i productivitat raonablement bons. Aquest gruix de població alimenta als nini, els joves que ni estudien ni treballen, que arribaran a la trentena sense ofici ni titulació professional adient, que engruixiran els aturats de llarga durada i els precaris pitjor remunerats. Tindran dificultats per emancipar-se i formar una família. Tenir fills serà un impossible. Serem cada vegada més un país de gent més gran de 65 anys, i entre els que estan en edat de treballar, una cinquena part ocuparan l’atur crònic o tindran una molt baixa ocupabilitat.
La independència no canviaria res d’això, ni ens donaria més instruments per abordar-ho, ni millorarà els mestres, ni augmentarà la capacitat educadora de les famílies. Els recursos per abordar el fracàs dels nini fa alguns anys que els tenim procedents de la UE, però l’administració catalana es mostra incapaç d’emprar-los amb eficàcia. A sant de què si a la targeta posa “república” en lloc de Generalitat ho faran millor? Ni tampoc resoldrà la falla sistèmica de que el problema està sobretot en els nois. El sistema educatiu català massacra els nois sense preocupar-se de millorar-ho, perquè pateix un esbiaix ideològic. Mentre ells estan en el 22,7% d’abandonament, entre les noies la xifra és del 15,1%, és a dir, ja han assolit l’objectiu 2020, mentre ells estan a 7,7 punts inabastables de distància. Sense resoldre l’abandonament escolar entre ells, mai assolirem el nivell europeu. Però aquesta greu bretxa de gènere tampoc interessa a la política catalana. No és políticament correcte.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.