A qui l’importa el català? Notícia de Catalunya (9)

La pregunta és pertinent. A qui l’importa el català, vista l’evolució en l’ús de la llengua? És oficial, junt amb el castellà, però, si bé és la d’ús predominant per a l’administració de la Generalitat i les administracions locals, és llengua vehicular minoritària en els exemplars venuts de premsa escrita i molt minoritària a la televisió, on TV3 és més un reducte congelat, que un servei en expansió.

Pel que fa a les xarxes socials, l’ús de la llengua catalana està en retrocés. El 55,7% dels joves asseguraven el 2017 que utilitzaven aquesta llengua sempre o gairebé sempre a les xarxes, però la dada cau el 2021 fins al 34,1%. En canvi, la proporció de joves que asseguren no fer servir el català mai o gairebé mai a les xarxes socials gairebé s’ha doblat en quatre anys, ja que puja del 22,8% fins al 41,8%. En la franja d’edat entre 25 i 34 anys, es produeix un fenomen similar. La utilització sempre o gairebé sempre del català en missatges mòbils cau d’un 46,9% dels enquestats el 2017 fins al 32,5% l’any passat, mentre que la caiguda és encara més pronunciada en l’ús a les xarxes socials: en quatre anys es passa d’un 40,9% a un 12,7%. Entre el més grans de 64 a 75 anys, només fan servir el català sempre o gairebé sempre per enviar missatges un 31,7% dels enquestats.

El més greu, però, està en el cinema, donat que el català és pràcticament residual, a diferència del teatre, on manté una presència molt destacada.

I aquella magnitud del 30% a la que tendeix el pas del temps és la que correspon a les persones que tenen en el català la primera llengua, és a dir, aquella que el fan servir sempre d’entrada. L’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) el juliol de 2023 confirma aquell ordre de magnitud quan determina que el 47,5% de la població resident de 2 o més anys utilitza el castellà, mentre que la segona llengua inicial és el català, amb el 29,2% de la població.

De què serveix, doncs, tant desplegament normatiu i oficial, si el català en allò que compta retrocedeix? Hi ha virtuts, però: Tota la gent jove el coneix i el pot parlar amb fluïdesa i llegir-lo… quan llegeix. Tenim una bona base jove i això voldria dir futur, si no fos que entre ells l’utilitzen poc, i és una població de poca lectura, baix nivell de compressió lectora i amb una capacitat reduïda a mínims de llegir textos complexos, que són sobre els quals es juga el futur de la cultura catalana. Un text d’aquesta naturalesa significa elevar la lectura a un nivell superior. Es refereix a qualsevol text llarg que requereix concentració i amb el qual adquirim coneixements. Aquest tipus de lectura és decisiva perquè ens serveix per aprendre noves paraules i està dotat d’oracions llargues i complexes que augmenten la nostra capacitat d’usar-les. Si el nostre vocabulari és extremadament senzill i de poques paraules, mai podrem afrontar tasques complexes que són crucials al món en el qual vivim.

El Manifest de Liubliana, reivindica aquesta necessitat a escala europea, que encara és més necessària en una cultura de dimensió demogràfica modesta, però que sempre ha reivindicat la qualitat com a distintiu. Hem alfabetitzat en català, però ni li han sabut donar nivell i qualitat, ni extensió social, alhora que el fracàs pedagògic en aquest segle és històric, memorable. En aquest context, la tecnologia és un problema, sí, però no el principal.

En tenim un altre que ens ofega i és demogràfic i polític

Catalunya ha estat terra d’immigració, ho va ser el segle XX i ho està sent aquest. Al llarg del segle anterior es produïren tres onades, a inicis, en els anys vint i en els seixanta, amb un ordre de dimensió creixent, que arribaven a un país amb escàs o cap poder per autogovernar-se. Sobretot  en la segona meitat del segle passat, la preocupació per la desaparició del català fou gran, donat que, a més, el franquisme havia primer prohibit tot ús públic i després el limità en gran manera, fins a acceptar-lo només com a iniciativa privada, i això ja fou considerat un èxit.

És el període en el qual sorgeixen iniciatives com Òmnium i es dona un procés de renovació pedagògica molt gran, limitat necessàriament a l’escola privada. Malgrat tot, el català resisteix i fructifica bé, i amb ell la cultura que genera, fins a l’extrem que Joan Triadú, s’atreveix a qualificar aquella època de “Segle d’Or”.

Amb la recuperació de la Generalitat es produeix tot un esforç sistemàtic per normalitzar l’ús del català, d’impulsar la seva cultura sobre una base d’interès i entusiasme, que té dues fites claus: la creació de TV3, justificada sobretot per aquesta voluntat normalitzadora, i l’acord del Parlament, que resisteix tots els embats jurídics en contra de convertir-lo en llengua vehicular a l’ensenyament. Però tot aquell entusiasme ha desaparegut de la política. Els governs, la societat i el sistema escolar no han sabut fer atractiu el seu coneixement i ús. Han fracassat les polítiques públiques, els polítics i l’administració, TV3 s’ha convertit en un monstre autoreferenciat, i de ser un mitjà ha passat a finalitat; pitjor deformació impossible i a més extraordinàriament costós: té el punt d’audiència de major cost de totes les televisions i tant personal, que és la segona televisió d’Espanya en aquestes termes després de TVE, per acabar encarregant fora la major part de la seva producció.

El català s’ha allunyat del cor i de l’intel·lecte dels catalans; això és, de la gent que viu a Catalunya.

Uns grans factors li són adversos en el nostre temps:

• La Família, que va ser el nucli de resistència i propagació en els anys més foscos després de la Guerra Civil, està tocada i malmesa, ha perdut gruix i força formadora i de transmissió. Són factors culturals i polítics; ideològics els que l’estan destruint i amb ella la continuïtat de Catalunya com a poble.
• La polarització que ha generat l’independentisme, ha jugat, ho fa encara, a la contra. El que podia ser una actitud receptiva vers el català, per part d’uns, i no bel·ligerant, per la banda dels més renuents, ha canviat per situar tot allò que és propi i essencial de Catalunya en el mateix sac que la independència. També s’ha conduït el centre d’atenció del nostre temps en les lluites del feminisme, de la guerra de gèneres i el feminisme queer, que està a anys llum de tot interès pel català i la seva cultura i el catalanisme.
• El factor demogràfic és molt advers: mor més gent de la que neix; els que neixen són, en la meitat o quasi, fills de pares estrangers, la població total creix malgrat el balanç vegetatiu negatiu a causa d’uns fluxos immigratoris poderosos, els més grans de tota la nostra història, que assoleixen màxims ara i a inicis de segle, amb la característica addicional que o bé tenen el castellà com a llengua materna en els hispanoamericans, o veuen en ella la llengua de socialització. El 21% de la població ja és d’origen estranger, el 27% a Barcelona. El català ha perdut la seva condició de signe d’ascensor social que tenia en el passat, i en això l’àmbit empresarial totalment desvinculat de Catalunya com a nació cultural hi té molta responsabilitat.

En aquest context, i desapareguts els partits del catalanisme polític que se sentien hereus del catalanisme cultural, mutats en independentisme de discurs i aliats amb la progressia espanyola, no tenen ni interès ni projecte per a la nostra cultura i llengua, més enllà del seu ús electoralista, o escollint només allò que els pugui ser útil en la seva ideologia.

El resultat és que la llengua, i també les nostres fonts i tradicions culturals, s’està esmunyint de les nostres mans com sorra que es perd entre els dits. Tant esforç, tantes dificultats superades amb sacrifici, perquè siguin els propis de casa, que diuen defensar Catalunya, els que estiguin contribuint amb la seva incapacitat, desinterès i impotència, al nostre declivi nacional.

Notícia de Catalunya (8). Del treball com cal, l’immobiliari i el turisme

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Segueix-me a Facebook

 Loading ...