Hi ha problemes que ocupen titulars cada dia i d’altres que, malgrat la seva gravetat extrema, semblen condemnats a viure als marges de l’agenda pública. Els abusos sexuals contra menors a Catalunya pertanyen clarament a aquesta segona categoria. És una realitat d’una magnitud extraordinària, que afecta centenars de famílies cada any i milers de víctimes al llarg del temps, però que continua sense generar la resposta institucional que correspondria a una societat que pretén protegir els més vulnerables.
Les dades disponibles ja són prou alarmants. Segons l’Informe sobre delitos contra la libertad sexual 2024 del Ministeri de l’Interior, les quatre províncies catalanes es troben entre les deu circumscripcions espanyoles amb una taxa més elevada de delictes contra la llibertat sexual per habitant. Lleida ocupa la tercera posició, amb una taxa de 7 delictes per cada 10.000 habitants; Girona, la cinquena, amb 6,2; Tarragona, la setena, amb 5,7; i Barcelona, la novena, amb 5,6.
L’informe estatal no ofereix el detall absolut dels casos que afecten menors a Catalunya. Tanmateix, aplicant el criteri prudent de considerar una proporció de víctimes menors equivalent a la del conjunt d’Espanya, es pot estimar que durant l’any 2024 es van produir entre 1.900 i 2.000 victimitzacions per delictes sexuals amb un menor d’edat com a víctima.
La magnitud és esfereïdora. Els menors representen menys del 18% de la població catalana, però concentren aproximadament el 41% de les victimitzacions per delictes sexuals.
Dit d’una altra manera: el principal problema de violència sexual no afecta les dones adultes, sinó els infants i adolescents. I, tanmateix, aquesta realitat continua pràcticament absent del debat polític català i de les prioritats del Govern Illa.
Però hi ha una qüestió encara més greu. No només manca una política específica proporcionada a la magnitud del problema. Tot indica que existeix una notable resistència institucional a conèixer-lo en profunditat i a facilitar informació sobre la seva dimensió real.
La cronologia dels fets aportada pel Corrent Social Cristià és especialment reveladora.
El 13 de maig de 2025, una representació d’aquesta entitat es va entrevistar amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, per traslladar-li diverses preocupacions. Entre elles, la necessitat de conèixer amb precisió l’abast dels abusos sexuals a menors a Catalunya i les actuacions desenvolupades per l’Administració.
Davant l’absència de resposta, el 12 de juny de 2025 es va formalitzar per escrit una petició concreta. No es demanaven opinions ni valoracions polítiques. Es reclamaven dades. Entre altres qüestions, se sol·licitava informació sobre els procediments gestionats per la DGAIA —avui DGPPIA— relacionats amb abusos sexuals a menors; dades sobre denúncies, detencions i sentències; un informe integral sobre la situació a Catalunya, i una investigació específica de la Sindicatura de Greuges sobre possibles abusos en institucions sota responsabilitat de la Generalitat.
La resposta no arribaria fins set mesos després. El 10 de desembre de 2025, el director general de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència, Josep Muñoz Luque, va contestar sense proporcionar cap de les dades sol·licitades. La seva comunicació es limitava principalment a explicar l’existència de l’estratègia Barnahus i dels catorze centres que funcionen a Catalunya.
El Corrent Social Cristià va insistir novament els mesos de gener i febrer de 2026. Sense resultat.
Finalment, el 16 d’abril de 2026, va exercir formalment el seu dret d’accés a la informació pública emparat per la legislació catalana de transparència. Les preguntes eren precises: procediments en què l’Administració hagués estat part en relació amb delictes sexuals contra menors, dades globals sobre aquests delictes a Catalunya i informació relativa a les actuacions de les unitats d’atenció a les víctimes.
La resposta administrativa va arribar el juny de 2026, després d’una ampliació extraordinària del termini justificada per la suposada complexitat de la recerca d’informació.
El resultat va ser decebedor.
La resolució concedia formalment un accés parcial a la informació però, en la pràctica, aportava molt poques dades rellevants. Només facilitava el nombre de procediments en què els serveis jurídics de la Generalitat havien comparegut com a acusació particular en delictes contra la indemnitat sexual de menors.
La resta de qüestions quedaven sense resposta efectiva. En alguns casos s’al·legava que obtenir les dades exigiria una elaboració excessiva. En d’altres, s’invocava la protecció dels menors. I aquí apareix una contradicció difícil d’ignorar: en determinats apartats, la mateixa resolució acabava proporcionant parcialment dades que, segons la seva argumentació inicial, eren pràcticament impossibles d’obtenir.
Això planteja tres interrogants inevitables.
Primer: per què es denega informació adduint dificultats tècniques quan després s’acredita que una part de les dades existeixen?
Segon: per què no es facilita informació agregada, anonimitzada i estadística, perfectament compatible amb la protecció de les víctimes?
I tercer: com és possible que una administració responsable de la protecció de milers de menors no disposi de sistemes estadístics capaços de conèixer amb precisió un fenomen d’aquesta gravetat?
Les conclusions possibles són inquietants. O bé la Generalitat no disposa de mecanismes adequats per conèixer la realitat dels abusos sexuals a menors sota la seva responsabilitat; o bé disposa de la informació i es resisteix a facilitar-la; o bé es produeixen simultàniament ambdues circumstàncies.
Qualsevol d’aquestes hipòtesis és greu.
I aquesta situació adquireix una dimensió encara més preocupant si es recorda el context recent de la DGAIA. Durant els darrers anys s’han acumulat episodis que han erosionat profundament la confiança pública: el cas de la menor tutelada víctima d’explotació sexual; el cas Noelia, la jove de 25 anys eutanasiada després d’haver estat sota tutela pública des dels tretze anys; les irregularitats detectades per l’Oficina Antifrau en prestacions a extutelats i altres expedients econòmics, o les investigacions sobre les anomenades places fantasma en pisos tutelats.
Precisament per això, la transparència hauria de ser una exigència ineludible. Quan una administració acumula episodis controvertits, l’única manera de recuperar credibilitat és oferir tota la informació possible, no restringir-la.
La qüestió de fons és molt simple. Si Catalunya pateix prop de dos mil casos anuals de victimització sexual de menors, resulta incomprensible que no existeixi un gran informe públic, periòdic i detallat sobre aquesta realitat. Resulta incomprensible que el Parlament no dediqui una atenció preferent a aquesta emergència social. I resulta incomprensible que obtenir informació bàsica exigeixi més d’un any de peticions, reiteracions, silencis administratius i resolucions parcials.
Les preguntes que continuen sense resposta són elementals:
- Quants casos d’abusos sexuals a menors es registren realment a Catalunya i quina tipologia presenten?
- Quants afecten àmbits de competència directa de la Generalitat, com ara la tutela de menors, l’escola pública, les activitats de lleure regulades o les federacions esportives?
- Quantes queixes, denúncies o querelles ha rebut la Generalitat sobre aquesta matèria?
- Quina ha estat l’evolució del fenomen durant els darrers cinc o deu anys?
Sense aquestes dades és impossible elaborar polítiques públiques eficaces. Però, sobretot, és impossible exigir responsabilitats.
Ignorar aquesta realitat o negar-se a informar-ne no elimina el problema. Al contrari: contribueix a perpetuar-lo. Una administració que no vol conèixer amb precisió la magnitud d’un fenomen difícilment podrà combatre’l amb eficàcia.
Els abusos sexuals a menors constitueixen probablement una de les formes més devastadores de violència. Precisament per això, la primera obligació dels poders públics és conèixer-ne la realitat. La segona és explicar-la. La tercera és actuar. I la quarta, prevenir.
Sense coneixement no hi ha prevenció. Sense transparència no hi ha responsabilitat. I sense responsabilitat, les víctimes continuen sent les grans oblidades.
Aquest és, avui, el gran escàndol del Govern Illa.
Si els menors són el 18% de la població però pateixen el 41% de les victimitzacions sexuals, per què aquesta realitat continua absent del debat polític català? #Catalunya #Infància #AbusosSexuals Share on X
