- El fet decisiu del viratge de CDC cap a la independència, que ha arrossegat una part majoritària del seu electorat fidel i més conservador i, amb ell, la classe mitjana. La clau d’aquesta transformació radical és deguda a la intersecció de dos punts: La situació crítica d’Artur Mas en la presidència de la Generalitat a causa de la crisi econòmica, i unes polítiques inicials equivocades centrades en donar lliçons d’austeritat sense disposar d’un equip de govern prou capacitat per abordar un enfocament tan difícil, juntament amb la ceguera de Rajoy en ser incapaç d’obrir cap escletxa a les demandes catalanes i, en especial, l’última del pacte fiscal. En el rerefons, la incapacitat crònica de la governació espanyola d’integrar el catalanisme.
- La inadequada gestió política del PP, que començà amb l’absurda campanya al carrer contra l’Estatut d’Autonomia, i arribà al seu zenit amb la paràlisi política i el traspàs del conflicte català a la Justícia.
- Un traspàs al poder judicial que, a més, es fa sense disposar d’una legislació adequada per protegir l’ordre constitucional del tipus d’accions que emprèn l’independentisme. Entre la desobediència, que comporta unes sancions lleus, i els delictes de sedició i rebel·lió -pensats per a l’ús efectiu de la violència- amb penes grans de presó, hi ha un gran buit. Aquest forat amenaça fins i tot la credibilitat internacional del règim espanyol.
- La inutilitat de l’administració espanyola per evitar el gran moviment de l’1-O. Incompetència del CNI i els serveis d’informació policials, incapaços de trobar ni una sola urna, amb mesures inadequades a causa d’una planificació absurda per tal d’evitar la votació, una execució policial a la desesperada, que ha donat a l’independentisme raó i força, i especialment imatges impresentables per oferir al món.
- La incapacitat de les elits empresarials catalanes per incentivar una resposta racional, afavorir una solució i una alternativa, fins a arribar a l’extrem de perdre el control de la Cambra de Comerç de Barcelona, un dels bressols de la burgesia i un fet històric per inèdit. Més enllà de l’independentisme, la situació mostra descarnadament que Catalunya no té una classe empresarial dirigent: feble amb el govern espanyol, incapaç a Catalunya.
- La incapacitat de reconstruir l’espai polític catalanista més enllà del PSC. Fins ara no s’ha fet pública cap iniciativa política que tingui la més mínima credibilitat per considerar que d’ella en pot sorgir una alternativa real. En aquesta impossibilitat política s’hi troba la incomprensió sobre el fet que sense un corrent social articulat d’aquest espai, la resposta política sempre serà minsa. Són l’ANC i Omnium els moviments de masses i no els partits. El catalanisme constitucional no té res semblant.
- La gran màquina de fabricar independentistes: Rivera, Casado, Arrimadas. El secessionisme té un deute històric amb aquests dirigents polítics, que han fet el possible per fer-lo créixer i cohesionar-lo reactívament (com a l’inrevés, el projecte d’independència ha impulsat VOX). La forma com Ciutadans ha malmès el resultat electoral, que el convertiren en la primera força de Catalunya, és espectacular i insòlit en el món polític. Han perdut la gran oportunitat que pot afavorir en el futur l’emergència del catalanisme constitucional, fins ara absent.
- La frustrada incursió de Valls. Un exprimer ministre francès de clara nissaga catalana, tant que s’expressa de manera excel·lent en català, no era un fet qualsevol. Tres factors han acabat per diluir molt la seva iniciativa. La dependència de Ciutadans per poder fer efectiva la seva candidatura. Era molt difícil lligar el seu projecte d’integrar un catalanisme moderat amb els plantejaments radicals de Rivera. Aquesta limitació ha multiplicat els seus efectes amb la imprevista convocatòria d’eleccions generals, que li ha tret tot protagonisme en el període previ a les eleccions, i ha accentuat el perfil anticatalanista de Ciutadans, fins al paroxisme (l’abstenció davant l’elecció d’Iceta com a senador, juntament amb el PP, és simplement irracional en termes de sentit d’estat). Finalment la seva campanya no ha estat capaç d’explotar el capital polític del personatge.
- El desbordament. El fet que una bona part de la classe mitjana s’hagi passat a l’independentisme, significa que molts petits i mitjans empresaris, quadres laborals i treballadors qualificats i professionals lliberals, militin en aquestes posicions en el dia a dia relacional i laboral. És una acció no sempre visible -fins que n’emergeix una conseqüència, com a la Cambra de comerç de Barcelona- però que avança en les preses de posició de la societat civil, perquè davant té el no-res. Aquest fet s’amplia amb el poder extraordinari que confereix el control de la Generalitat i els seus recursos, també polítics, i el seu entramat mediàtic, públic i subvencionat. El resultat és un subjecte orgànic molt potent, que no té sobre el terreny cap adversari
- El deteriorament internacional d’España a favor d’una causa: la del feble i la independència que, en el context de la cultura actual, quan guanyar la posició de víctima és la porta a l’èxit- li ofereix clars avantatges d’acabar imposant la seva tesi.
