Hi ha moments en què una societat decideix no mirar. No perquè ignori els fets, sinó perquè la magnitud del que té al davant és tan inquietant que prefereix reduir-ho a una successió d’episodis dispersos: una narcollanxa interceptada, unes quantes tones de droga decomissades, dos guàrdies civils morts a Barbate, un altre titular sobre corrupció policial, una nova notícia sobre el Guadalquivir convertit en autopista de la cocaïna.
Però els fets ja no permeten aquesta comoditat moral. El narcotràfic procedent del Marroc i instal·lat a les costes andaluses ha deixat de ser un problema local. És un risc d’Estat i una amenaça europea de primer ordre.
Durant anys, Espanya va preferir explicar-se aquesta realitat com si fos una patologia limitada al Camp de Gibraltar. Era una manera de tranquil·litzar-se: un espai perifèric, conflictiu, gairebé excepcional.
Però avui el mapa real és molt més ampli i molt més perillós. El corredor del narcotràfic s’estén de Cadis a Huelva, de Màlaga a Granada i Almeria, puja pel Guadalquivir fins a Sevilla i connecta ja amb els grans ports mediterranis de Barcelona i València, especialment en el tràfic de cocaïna sud-americana destinada als mercats europeus. El sud d’Espanya s’ha convertit en una de les principals portes d’entrada de droga al continent.
I, tanmateix, la reacció política continua sent alarmantment insuficient. Cada tragèdia provoca declaracions solemnes, promeses de reforços i visites ministerials. Després, el silenci. Mentrestant, la dimensió econòmica del negoci creix molt més ràpid que la capacitat de l’Estat per combatre’l.
Les dades són demolidores.
Només el 2024, el Pla Especial contra el narcotràfic va registrar 12.068 operacions —gairebé 33 al dia—, 5.911 detinguts, 264.572 quilos de droga intervinguts, 299 embarcacions confiscades, 651 armes de foc i més de 437.000 litres de combustible decomissats. Des del 2018 fins a finals del 2025, les xifres acumulades superen els 2,1 milions de quilos de droga i més de 2.000 embarcacions confiscades.
El nombre de detinguts revela la dimensió d’un autèntic exèrcit criminal: gairebé 6.000 arrestats en un sol any. Quants milers més participen en aquesta economia il·legal? El doble? El quàdruple?
Però aquestes xifres, impressionants en aparença, només representen la part visible del fenomen.
El mateix document admet que el valor majorista de la droga interceptada equival ja a entre 2,3 i 2,5 mil milions d’euros. I si, com fan habitualment els experts internacionals, s’assumeix una taxa d’intercepció d’entre el 10% i el 30%, el volum real del negoci podria moure entre 7,7 i 24,6 mil milions d’euros anuals només en haixix i cocaïna. Sense comptar altres substàncies ni el valor final als mercats europeus, on el preu es pot multiplicar per deu o més.
Quanta corrupció es pot alimentar amb aquestes xifres? Quantes voluntats polítiques, policials o econòmiques poden ser comprades amb tants diners en efectiu i en negre?
Aquest és un altre vessant sistèmic del problema: el risc que el narcotràfic acabi estenent un càncer de corrupció dins l’aparell institucional. Un detall revelador: durant la campanya electoral andalusa, la droga pràcticament no ha format part del debat polític.
Aquesta és la clau del problema: l’Estat combat una economia criminal que disposa de recursos immensament superiors als destinats a perseguir-la. Una economia capaç de comprar silencis, fidelitats i corrupcions. Perquè quan hi ha més de 600 narcollanxes operant a l’entorn de l’Estret, com reconeix l’Informe Anual de Seguretat Nacional, ja no parlem de bandes improvisades. Parlem d’una infraestructura industrial.
I aquí apareix la qüestió més incòmoda i menys abordada: és imaginable una escala de narcotràfic com aquesta sense algun nivell de permissivitat, connivència o corrupció al Marroc?
La principal resina de cànnabis consumida a Europa continua procedint del territori marroquí. Les rutes marítimes són conegudes. Les sortides són constants. Les embarcacions operen amb una regularitat impossible d’ocultar. No es tracta d’algunes zòdiacs perdudes en una costa incontrolable, sinó d’un flux logístic sistemàtic que mobilitza combustible, protecció, ports, xarxes i intel·ligència criminal.
Tanmateix, el Govern espanyol manté sobre aquesta qüestió un silenci gairebé reverencial. No hi ha exigència política real a Rabat. No hi ha pressió diplomàtica visible. No hi ha denúncies públiques proporcionades a la gravetat del problema. I aquesta actitud resulta encara més sorprenent després del gir radical de Pedro Sánchez assumint les tesis marroquines sobre el Sàhara Occidental. Formalment, una cosa no té relació directa amb l’altra. Però políticament comparteixen un mateix patró: la percepció d’una extrema feblesa espanyola davant el règim marroquí.
Per què aquest silenci persistent? Per què un govern que converteix qualsevol discrepància interna en una batalla moral evita sistemàticament confrontar un escàndol que afecta directament la seguretat nacional i europea? És difícil no concloure que Madrid actua condicionat per una dependència que va més enllà de la política i que el Marroc coneix perfectament i utilitza amb habilitat.
I, malgrat tot, aquest ja no és només un problema espanyol. És un problema europeu.
Els mercats finals del corredor andalús són França, Bèlgica, els Països Baixos i bona part de l’Europa occidental. Les xarxes criminals operen transnacionalment. Europol alerta de la infiltració als ports europeus, de la combinació entre tràfic de drogues i tràfic il·legal de persones, i de l’augment de la violència armada.
La Comissió Europea, però, continua actuant amb una tebior burocràtica absolutament insuficient. Brussel·les disposa de mecanismes comercials, financers i diplomàtics capaços de pressionar efectivament el Marroc, si existís una voluntat política real. Però la sensació és justament la contrària.
Mentrestant, el narcotràfic transforma territoris sencers. El fenomen ja no consisteix només en droga entrant per mar. Significa violència, degradació institucional, infiltració econòmica, blanqueig massiu de capitals i erosió de l’autoritat pública.
Quan dos agents de la Guàrdia Civil són assassinats per una narcollanxa a Barbate, el que mor no són només dos servidors públics. El que queda ferit és el mateix principi d’autoritat de l’Estat.
I la corrupció no és una hipòtesi abstracta. Ports vulnerables, treballadors investigats, policies apartats per vincles amb xarxes criminals, subcontractes infiltrades. Tot això ja forma part d’una realitat coneguda. El narcotràfic, quan arriba a aquesta escala, no es limita a corrompre individus: tendeix a crear ecosistemes de tolerància social i institucional.
La pregunta ja no és si Espanya està guanyant aquesta guerra. La realitat indica que l’està perdent. La qüestió decisiva és una altra: quant temps pot resistir una democràcia quan enormes fluxos de diners criminals penetren territoris sencers mentre el poder polític respon amb recursos insuficients, silencis diplomàtics i estratègies fragmentàries?
Perquè el sud d’Espanya ha deixat de ser una perifèria conflictiva. S’ha convertit en la frontera narcòtica d’Europa.
