Donald Trump, amb les seves constants sortides de to i pixades fora de test, dificulta que anem al fons de la seva política. En el centre del seu projecte hi ha el MAGA (“Fem els Estats Units grans una altra vegada”), un lema certament patriòtic que té una vessant interna i una altra d’externa.
La primera consisteix en una rectificació a fons dels valors que han de predominar a la societat nord-americana i que, per la seva potència econòmica i cultural, s’estenen a la resta del món occidental. En aquest sentit, el moviment MAGA proposa superar la ideologia que ha dominat els Estats Units i Occident les darreres dècades, que no és el pensament liberal clàssic, sinó una derivació d’aquest cap a l’anomenat pensament “woke”. Aquest comença com una protesta per “empoderar” grups històricament marginats de la societat (les dones, les ètnies desafavorides, els homosexuals…) i corregir comportaments dels sectors “més privilegiats” (els homes, els blancs, els heterosexuals…).
Però el que començà sent una reacció que suposadament buscava un reequilibri va acabar derivant en una ideologia hegemònica, tant política com culturalment, que imposa relectures de la història, fomenta l’adoctrinament als mitjans de comunicació i a les escoles, i genera un sentiment de menyspreu dels occidentals envers la seva pròpia història, tradició i valors.
El moviment MAGA i el sector del Partit Republicà liderat per Trump consideraven que aquestes polítiques, aplicades durant els anys de les presidències d’Obama i Biden i que la candidata Kamala Harris prometia continuar, representen no només una amenaça per als valors de la família, sinó també per a la mateixa democràcia i la força moral de la nació. Per tant, per fer gran Amèrica una altra vegada, calia posar fi a la “tirania woke”.
En aquesta vessant interna i de reconfiguració ideològica, Trump continua generant grans adhesions entre els seus i també entre persones alienes a la guerra política i cultural entre republicans i demòcrates, però que consideren que aquests darrers havien anat massa lluny en les seves polítiques woke. Així, a un patriota nord-americà li resultava més fàcil identificar-se amb el programa de Trump que amb la proposta de Harris d’aprofundir en polítiques de feminisme radical, proavortistes i d’autoflagel·lació dels homes blancs heterosexuals. I és raonable pensar que, si moltes d’aquestes propostes morals i culturals les hagués defensat un líder republicà menys estrafolari, haurien obtingut encara més adhesions.
En la vessant exterior, el MAGA es tradueix en una política d’aïllament i “realpolitik”: prioritzar els interessos nacionals immediats per sobre de les aliances internacionals tradicionals; proteccionisme econòmic, amb un ús intensiu d’aranzels per protegir la indústria nacional; control estricte de fronteres; i una reedició de la doctrina Monroe, amb una visió expansionista a l’Amèrica Llatina per limitar la influència estrangera, sobretot de la Xina.
L’aplicació d’aquesta política exterior del MAGA s’ha vist condicionada per la personalitat i la manera peculiar de fer del president Trump. Els Estats Units podrien haver dut a terme aquest nou enfocament de la política exterior sense tantes extravagàncies ni la necessitat d’enemistat amb bona part dels seus aliats. El tarannà de Trump ha fet també que s’allunyés de la línia aïllacionista del MAGA. Així ha estat, clarament, en el cas de l’Iran, on ha actuat sense cap acord ni coordinació prèvia amb els aliats occidentals i amb Netanyahu com a guia i únic company de viatge.
Abans de les vicissituds pròpies de Trump i del trumpisme, l’any 1984 Alasdair MacIntyre, a l’article “És el patriotisme una virtut?”, feia algunes reflexions que ara venen al cas. El gran autor de la filosofia moral contemporània es preguntava si era compatible una actuació moral guiada pel patriotisme —que exigeix a la persona una devoció especial envers la seva nació— amb la moralitat impersonal i universal d’origen kantià, pròpia de la tradició liberal, que obliga a abstreure’s de tota afecció i particularisme en el judici moral.
MacIntyre conclou que els dos punts de vista no han d’estar necessàriament en conflicte, sempre que el patriotisme i les altres lleialtats particulars no excedeixin els límits imposats per la moralitat impersonal. Per tant, una política “patriòtica” que pretengui fer prevaldre els interessos propis o la seva hegemonia vulnerant l’ordre internacional i la sobirania de les altres nacions no és moralment admissible.
Finalment, Trump ha trobat en Lleó XIV el seu gran adversari moral. El Papa ha denunciat la immoralitat de la guerra preventiva, la mort de civils innocents i l’amenaça de destrucció de tota una nació. La moralitat del programa MAGA en la seva vessant exterior podia generar alguns dubtes; el que ha acabat fent Trump és directament inadmissible.
Twitter:@ros_arpa
Article publicat al Diari de Girona el 9 de maig de 2026
