Hi ha idees que incomoden no pel que diuen, sinó pel que obliguen a mirar. Les de Peter Thiel pertanyen a aquesta categoria. No perquè proposi un programa polític acabat —no ho fa—, sinó perquè formula una acusació que Europa evita afrontar: hem substituït el progrés per la gestió.
Thiel és un empresari i inversor germano-estatunidenc, figura central de Silicon Valley. Nascut a Frankfurt i criat als Estats Units, va estudiar Filosofia i Dret a la Stanford University.
Va cofundar PayPal el 1998, la venda de la qual a eBay el 2002 el va situar a l’elit tecnològica. Posteriorment, va fundar Palantir Technologies i el fons Founders Fund, a més de convertir-se en el primer inversor extern de Facebook.
Autor del llibre Zero to One, combina activitat empresarial amb una influència intel·lectual marcada pel llibertarianisme, l’èmfasi en la innovació radical i una visió crítica de la democràcia contemporània com a motor de progrés.
La seva visió d’Europa és especialment dura. La tesi de fons és simple i brutal: des dels anys setanta, Occident —i Europa en particular— ha desaccelerat la seva capacitat per transformar el món físic. Més regulació, més protecció, més redistribució; menys energia disruptiva, menys risc, menys innovació radical. L’economia creix, sí, però ho fa com creixen els organismes envellits: sense vigor, sostinguda per inèrcies.
Europa és el cas paradigmàtic. Representa aproximadament el 18 % del PIB mundial, però el seu pes tecnològic en sectors estratègics —intel·ligència artificial, semiconductors o plataformes digitals— és marginal davant dels Estats Units i la Xina. No és una qüestió de talent, ni tan sols de capital. És, sobretot, una qüestió d’estructura institucional.
Aquí és on Thiel introdueix la seva heretgia:
la democràcia liberal contemporània no està dissenyada per produir salts tecnològics, sinó per evitar errors. I evitar errors, a llarg termini, és també evitar el progrés.
No és una crítica moral, sinó funcional. Una societat envellida —Espanya ja té més del 20 % de la seva població per sobre dels 65 anys— vota estabilitat. Un sistema polític dependent de majories àmplies distribueix recursos abans que concentrar-los en apostes incertes. Una administració densa regula abans de permetre. Tot això és racional. I, al mateix temps, paralitzant.
Europa no ha escollit l’estancament. L’ha construït peça a peça.
Davant d’això, Thiel no proposa una revolució clàssica, sinó una cosa més inquietant: l’evasió. Si el sistema no es pot reformar des de dins, cal crear espais fora d’ell. Noves jurisdiccions, nous marcs regulatoris, competència entre sistemes polítics com si fossin empreses emergents.
La idea —que inspira projectes com el seasteading o les zones especials d’innovació— és conceptualment elegant i políticament explosiva. Substitueix la reforma per la sortida. No convèncer, sinó marxar.
Però aquí emergeix la primera esquerda. Europa no és Silicon Valley. És una construcció històrica basada en densitat institucional, drets acumulats i equilibris socials complexos. La lògica de l’exit funciona per a capital i talent altament mòbil; no per a societats senceres.
La pregunta, doncs, no és si Europa pot escapar d’ella mateixa. És si pot transformar-se sense trencar-se.
El diagnòstic de Thiel troba, tanmateix, un suport incòmode en les dades. La productivitat total dels factors a la zona euro creix a ritmes anèmics des de fa dècades. Espanya, en particular, arrossega un diferencial negatiu persistent respecte als Estats Units. El creixement del PIB per càpita se sosté més per ocupació —sovint de baixa productivitat— que per innovació.
I, tanmateix, el debat polític europeu gira en una altra òrbita: redistribució, regulació i drets. Temes legítims, fins i tot necessaris. Però insuficients si la base productiva no s’expandeix.
Thiel obliga a formular una pregunta que rarament es planteja en aquests termes:
què passa quan un sistema polític optimitza l’equitat sense garantir el creixement?
Hi ha, no obstant això, una simplificació perillosa en el seu plantejament. Suposa que la innovació tecnològica pot substituir el conflicte polític, o almenys relegar-lo. Que el progrés tècnic genera automàticament solucions socials.
Europa sap que no és així. La seva experiència —des de l’Estat del benestar fins a la integració supranacional— demostra que la cohesió no emergeix del creixement, sinó de decisions polítiques explícites.
Aquí resideix el límit estructural del pensament de Thiel: la seva dificultat per integrar la dimensió comunitària. La societat no és una startup. No pot pivotar cada trimestre.
Però desestimar la seva advertència seria un error encara més gran. Perquè assenyala una cosa que Europa intueix, però no articula: el risc de convertir-se en un sistema perfectament dissenyat per gestionar la decadència.
Més impostos poden sostenir l’Estat del benestar. Més regulació pot protegir drets. Més consens pot evitar conflictes. Però cap d’aquests elements, per si sol, crea futur.
El futur —i aquesta és la incomoditat central— exigeix concentració de recursos, tolerància al fracàs i decisions que no sempre són majoritàries a curt termini.
Exactament el que la democràcia tendeix a evitar.
Europa es troba, per tant, davant d’una disjuntiva que no pot resoldre amb retòrica. No es tracta d’escollir entre Thiel i la tradició europea. Es tracta de reconèixer que l’equilibri actual no és sostenible indefinidament.
O incorpora mecanismes reals d’innovació radical —en energia, tecnologia i organització econòmica— o continuarà desplaçant el problema cap endavant, finançant-lo amb deute, immigració o expectatives que potser no podrà complir.
Thiel no ofereix una solució completa. Però formula el problema amb una claredat que Europa ja no es pot permetre ignorar.
Resum de la seva visió del poder
| Concepte | Posició de Thiel |
|---|---|
| Democràcia | Un obstacle per a l’eficiència i la llibertat econòmica. |
| Tecnologia | L’única eina capaç d’evitar el col·lapse civilitzatori. |
| Govern | Hauria de funcionar més com una corporació eficient dirigida per un CEO (“monarquia CEO”). |
| Globalisme | Una amenaça uniformitzadora; defensa de la sobirania nacional competitiva. |
Thiel sol ser definit com un “acceleracionista”: algú que considera que el sistema actual està esgotat i que l’única sortida passa per accelerar el desenvolupament tecnològic massiu, fins i tot si això implica deixar enrere algunes estructures tradicionals de la democràcia liberal.
