Necessitem una paraula serena, però també una paraula íntegra, sobre la immigració. No una paraula excitada, no una paraula que distribueix culpes, no una paraula feta de consignes, sinó una paraula de govern. Perquè quan una societat deixa de pensar amb veritat un fenomen que la transforma de manera tan profunda, allò que arriba no és la convivència, sinó el desconcert; no és la cohesió, sinó la fragmentació; no és la justícia, sinó la suma de greuges creuats.
Els fonaments i principis dels que partim
Tota presa de posició sobre un afer col·lectiu, polític, demana, per garantir la seva raonabilitat en un marc de pluralisme democràtic, definir els fonaments i principis; això és, criteris per a l’acció dels quals parteix:
Els nostres, d’àmbit universal i alhora encarnats en cada país concret, els formulem en aquest termes: la immigració massiva genera una tensió ètica estructurada entre tres principis inseparables: el dret de la persona a emigrar, el deure d’acollida i integració, i la responsabilitat dels Estats de preservar el bé comú.
En primer lloc, existeix un dret natural a emigrar, especialment quan la dignitat humana es veu amenaçada per la pobresa, la guerra o la manca d’oportunitats. Però aquest dret es completa amb un altre encara més decisiu sovint oblidat: el dret a no haver d’emigrar, que obliga a actuar sobre les causes estructurals (desenvolupament, justícia econòmica, pau) perquè la migració sigui una opció lliure i no una imposició d’infaustes condicions de vida. Això exigeix facilitar el desenvolupament integral dels països d’ origen. L’objectiu és que la migració deixi de ser una necessitat imperativa per fam o guerra i passi a ser una opció lliure.
En segon lloc, aquest dret no es tradueix en un dret absolut a immigrar. Aquí apareix el principi clau d’ordenació política: els estats tenen el dret i el deure de regular els fluxos migratoris d’acord amb les seves capacitats reals. Aquesta regulació és legítima si es fonamenta en el bé comú previ, que inclou la seguretat, la cohesió social, el funcionament del mercat de treball, la sostenibilitat de les polítiques socials i la capacitat efectiva d’integració cultural i cívica.
En tercer lloc, aquesta regulació no anul·la sinó que orienta el principi d’acollida, que exigeix una actitud activa de reconeixement de l’altre com a persona: acollir, protegir, promoure i integrar. Això implica garantir els drets humans fonamentals de tota persona, independentment del seu estatus, però dins d’un marc jurídic que faci possible una convivència real i no merament declarativa. L’ immigrant, al seu torn, ha de respectar el patrimoni material i espiritual del país d’ acollida, obeir les seves lleis i contribuir a les seves càrregues, la qual cosa mostra una integració recíproca i no unilateral.
En definitiva: la immigració és legítima i moralment exigible en la mesura que es produeix en condicions i magnitud compatibles amb el bé comú, mentre que el seu horitzó últim és eliminar les causes que la fan necessària.
Dit d’una altra manera, tenint en compte que cada immigrant és el subjecte únic i irrepetible de la seva pròpia historia. No és un número; és una persona.
La situació
Espanya ja és un dels països d’Europa que acull més persones nascudes a l’estranger. Prop d’un de cada cinc habitants, menys que Alemanya (21%) o Suècia (20,8%), però més que França( 14%) o Itàlia (11,8%). Ha estat el país de la UE amb més arribades en els anys recents, i a on ha crescut més, junt amb Alemanya, des dels inicis de segle, amb un augment accelerat des del 2022. L’any 2002 eren el 6% dels residents per assolir el 20% el 2020. En la cohort de població activa de 25 a 44 anys signifiquen ja quasi un de cada tres persones. Son el 24% del total d’actius i han ocupat la majoria de llocs de treball generats en el període 2021-2025, el 68%. Espanya presenta saldos migratoris nets de +727.000 persones el 2022, +642.000 el 2023, +626.000 el 2024 i una estimació propera a +560.000 el 2025. Aquestes xifres dibuixen un canvi de composició demogràfica extraordinàriament ràpid, i és aquest ritme, tant com el volum, allò que altera la qualitat del fenomen.
El fet que aquesta població sigui en la seva gran majoria d’origen hispanoamericà facilita les relacions i la seva vinculació pel lligam de la llengua i fonaments culturals compartits. No és una dada menor, al contrari, el compartir la fe i la cultura cristiana per les mateixes raons.
La immigració no es distribueix de manera homogènia en el territori d’Espanya. A les Balears: un 27% de la població és nascuda a l’estranger, a Catalunya 26% (35% a Barcelona; 41% a la segona ciutat de Catalunya, L’Hospitalet del Llobregat). Comunitat de Madrid: un 25%, Comunitat Valenciana: un 24% i Illes Canàries: un 23%.
A Catalunya, entre la població de 22 a 45 anys, els nascuts a l’estranger són el 45% i representen el 83% dels lloc de treball creats entre 2021 i 2024. El cas català acumula més població d’origen africà i sobretot magrebí. Aquest fet i l’existència de la llengua i cultura catalana estranya a tots els nouvinguts, unida a la magnitud i intensitat del flux immigratori, ha generat un especial impacte, fet que es fa evident, per exemple, en les dificultats de gestionar la diversitat a l’escola i les seves conseqüències sobre els resultats escolars.
No estem parlant, doncs, d’un fenomen marginal, sinó d’una transformació estructural, accelerada i d’enorme abast en els darrers anys.
Quan les condicions quantitatives canvien de manera tan brusca, apareixen inevitablement els canvis qualitatius. És aquí on cal refusar dues falsedats simètriques: la primera, segons la qual tota crítica al model migratori és xenofòbia; la segona, segons la qual tot immigrant és per definició una amenaça. Ambdues són simplificacions indignes d’un país seriós. El problema real no és la persona que arriba, sinó el model polític, econòmic i cultural amb què se la rep, se l’acumula, se la distribueix malament o senzillament se l’abandona. El que tenim avui a Catalunya i a Espanya no és una política de la immigració, sinó una suma de permissivitats, improvisacions i externalitzacions del control, combinada amb una incapacitat notòria per pensar la integració cívica, la reciprocitat cultural i els límits materials de l’acollida.
En l’àmbit econòmic, el primer gran error ha estat convertir la immigració en una coartada per evitar els problemes de fons del nostre model productiu. L’ immigració massiva pot fer créixer el PIB i aportar força de treball a curt termini, però això no implica millora de la renda per càpita ni de la productivitat. Ben al contrari: la disponibilitat de mà d’obra abundant i barata tendeix a consolidar sectors de baixa productivitat —hostaleria, turisme, serveis personals, agricultura, construcció auxiliar— i a desincentivar la innovació i la millora de la productivitat total dels factors. És a dir: el pastís pot créixer, però si creix sobretot per addició de mà d’obra de baix valor afegit, les porcions individuals no milloren gaire i el país retrocedeix en convergència real. Espanya ha baixat al lloc 18è de renda per càpita dins la UE-27 i que el valor del capital humà per càpita se situava el 2021 en 320.975 euros, després d’haver caigut un 19,1% des de l’any 2000.
El capital humà mitjà de la immigració recent s’aproxima, a través de la bretxa salarial, a un 67% del capital humà dels nadius. I el debat sobre si la immigració “paga les pensions” queda fortament matisat quan s’observa el cicle vital fiscal complet: diversos estudis citats situen el llindar d’equilibri fiscal entre 24.000 i 26.000 euros bruts anuals, mentre que per damunt dels 28.000 euros s’entra en una contribució neta sòlida. Però bona part de la immigració recent se situa en sectors de salaris d’entre 17.000 i 22.000 euros anuals. Una llar amb dos adults en aquests sectors suma uns 34.000 euros l’any, lluny dels aproximadament 52.000 euros que caldrien per equilibrar fiscalment una família amb fills. Això no invalida l’aportació real dels immigrants a curt termini; invalida, en canvi, la llegenda segons la qual la immigració massiva, tal com avui es produeix, resol per si sola l’envelliment, les pensions o el desequilibri de l’Estat social. Al contrari accentua el desequilibri, perquè A/ com la resta de ciutadans percebran més pensió que la que han cotitzat, de l’ordre del doble o més en l’horitzó 2014; un 63% més ara. B/ la seva balança generacional per a la majoria serà negativa; al final de la seva vida hauran percebut mes recursos dels que han pagat.
La diferència entre un escenari de baixa i d’alta immigració en el pes de les pensions sobre el PIB seria només d’un a dos punts el 2050, i això s’ha de ponderar amb l’augment paral·lel de costos socials, educatius, sanitaris i d’habitatge assumits per les administracions públiques. El balanç, per tant, no pot ser reduït a una comptabilitat superficial de cotitzacions presents; exigeix mirar tot el recorregut vital, les càrregues públiques associades i la qualitat dels llocs de treball que s’estan creant.
La qüestió demogràfica afegeix una altra capa de gravetat. Espanya va registrar al febrer de 2025 només 24.136 naixements, un 2,83% menys que un any abans; en el conjunt de gener i febrer de 2025, 51.306 naixements, el nivell més baix per a aquest període des de 2016. El descens acumulat dels naixements de febrer des del 2015 arriba al 23%. La fecunditat total se situava el 2023 en 1,12 fills per dona. Malgrat aquest desastre Espanya només destina l’1,3% del PIB a prestacions familiars, lluny del 2,2% de la mitjana europea, i molt per sota del 2,4% de França i Dinamarca. Per això és intel·lectualment trampós presentar la immigració com el remei natural a la crisi demogràfica mentre es desatenen les polítiques familiars, l’estabilitat laboral, la fiscalitat sobre les famílies i les condicions materials per formar una llar. Allò que no es vol resoldre a través de la natalitat pròpia no es pot suplir indefinidament important població aliena sense conflicte social i conseqüències econòmiques. Les politiques de la Generalitat de Catalunya no milloren aquesta situació, sinó que l’empitjoren per la major pressió fiscal, el menor retorn en prestació de serveis bàsics, i la manca d’ajuts específics per a les famílies amb fills dotats d’una mínima significació.
La immigració no només incideix sobre el mercat de treball o sobre l’Estat del benestar; incideix directament sobre la llengua i la cultura i la forma de convivència.
A això s’hi afegeix el fracàs de les institucions que haurien d’haver actuat com a mecanismes de transmissió i integració cultural.
Hi ha, a més, una conseqüència material que ja pesa sobre la vida ordinària dels ciutadans: l’habitatge. Entre 2022 i 2025 la immigració hauria generat més d’un milió de noves llars a Espanya: aproximadament 288.000 el 2022, 254.000 el 2023, 248.000 el 2024 i unes 224.000 el 2025. En canvi, la construcció d’habitatges acabats va ser d’uns 89.000 el 2022, 89.000 el 2023 i al voltant de 101.000 el 2024. El desequilibri acumulat podria superar el mig milió d’habitatges. Segons aquest mateix diagnòstic, l’impacte del xoc de demanda derivat de la immigració hauria contribuït amb entre 3 i 5 punts percentuals acumulats a l’augment dels preus de l’habitatge entre 2022 i 2024, i amb entre 1 i 2 punts en el lloguer. Mentrestant, el lloguer mitjà a Espanya ha passat de 9,2 €/m² el 2017 a 12,1 €/m² a finals de 2023 i al voltant de 14 €/m² el febrer de 2025, gairebé un 50% més; a Barcelona, el 2023 ja superava els 18 €/m². Aquí la relació causal no es pot seguir amagant sota generalitats: si augmentes molt ràpidament la població i no tens prou oferta residencial, condemnes els joves, les famílies i les rendes modestes a una competència cada vegada més dura per un bé escàs.
També s’han d’afrontar amb franquesa els efectes sobre els serveis públics i la cohesió als barris. Hi ha una pressió afegida sobre escoles en barris d’alta immigració, sobre l’atenció primària i sobre els sistemes d’acollida. En el cas de Canàries, s’hi exposa la insuficiència de les respostes estatals davant l’arribada de menors no acompanyats: es va plantejar redistribuir-ne 400 davant dels 6.000 acollits per l’arxipèlag, i es recorda igualment que el 41% dels menors de 25 anys sense sostre havien estat abans tutelats per la Generalitat, segons l’advertència citada d’Arrels. És a dir, la feblesa institucional no perjudica només l’autòcton vulnerable; també condemna molts immigrants o fills d’immigrants a itineraris de desarrelament, fracàs escolar, dependència i exclusió. Cap humanitarisme és digne d’aquest nom si es limita a deixar entrar sense assegurar després les condicions mínimes d’integració i dignitat.
La resposta que necessitem
La resposta que necessitem no ha de ser ni sentimental ni brutal, sinó política en el sentit més elevat del terme. Cal assumir, primer, que la immigració només és justa quan és governable; segon, que només és socialment fecunda quan és integrable; tercer, que només és compatible amb la continuïtat cultural i lingüística quan incorpora una exigència clara de lleialtat cívica i adaptació a la cultura del país; quart, que només és econòmicament raonable quan no serveix per cronificar un model de salaris baixos, baixa productivitat i dependència residencial; i cinquè, que no pot substituir indefinidament ni la natalitat pròpia ni la responsabilitat d’unes polítiques familiars i d’habitatge que fa massa temps que fallen.
Cal, doncs, recuperar una jerarquia de prioritats. El primer deure és assegurar les fronteres i el control real dels fluxos, perquè una comunitat política que no regula qui entra i en quines condicions renuncia a una part essencial de la seva sobirania. El segon és substituir la regularització oportunista i les vies fraudulentes per un règim clar, exigent i estable. El tercer és vincular l’acollida a la capacitat efectiva d’habitatge, escola, sanitat i mercat laboral formal. El quart és orientar la immigració, tant com sigui possible, cap a perfils i itineraris que reforcin el capital humà del país, en comptes d’alimentar sectors instal·lats en la baixa qualificació. El cinquè és bastir una autèntica política d’integració, coneixement de les lleis, reciprocitat entre drets i deures, i tolerància zero davant les formes de segregació cultural, religiosa o de sexe, incompatibles amb l’ordre constitucional i amb la cultura del país. El sisè és emprendre, alhora, una política robusta de natalitat, família i habitatge, perquè cap poble no pot delegar indefinidament la seva continuïtat en l’arribada constant d’altres pobles. I setè, impulsar amb urgència i en el marc de l’UE una vigorosa política de desenvolupament i pau dels països que viuen en condicions que forcen a la seva gent a emigrar massivament.
En definitiva, la gran qüestió no és si necessitem immigrants en algun grau. La qüestió és si poden continuar suportant aquest model concret d’immigració massiva, accelerada, de baixa integració i d’escassa exigència institucional sense pagar un preu cada vegada més alt en cohesió, llengua, habitatge, productivitat, equitat intergeneracional i continuïtat nacional: no estem davant d’un ajust marginal, sinó davant d’un canvi de règim demogràfic i social. I quan un país entra en un canvi d’aquesta magnitud, callar per prudència aparent és, en realitat, la forma més temerària d’irresponsabilitat.
La declaració d’alçada que convé formular és, doncs, aquesta: Espanya i en ella Catalunya han de governar la immigració des del bé comú, des de la veritat dels nombres i des del respecte simultani a la dignitat humana i a la continuïtat històrica de la societat receptora. Sense odi als qui arriben, però sense mentides als qui ja hi són. Sense abstraccions sentimentals, però sense deshumanització. Amb justícia, amb prudència, amb fortalesa i amb una voluntat explícita de preservar allò que vertebra, que té en la solidaritat entre persones i territoris un dels seus lligams fonamentals junt amb una cultura i història comunes a les que no pot renunciar.
