Hi ha obsessions que es declaren, i d’altres que s’executen amb una tenacitat tan metòdica que acaben sent més eloqüents que qualsevol discurs. El cas de Vox amb Catalunya pertany a aquesta segona categoria. No és una oposició al catalanisme —això seria, al capdavall, una posició política discutible— ni tampoc una discrepància amb la catalanitat com a expressió cultural. És una altra cosa: una impugnació directa de Catalunya com a realitat cultural i lingüística.
Només des d’aquesta perspectiva —i no des de cap lògica racional mínimament consistent— s’entenen els acords que aquest partit ha impulsat i que el Partit Popular ha assumit amb una docilitat que, a Catalunya, algú hauria d’explicar amb un mínim de decència intel·lectual.
El cas de la Comunitat Valenciana és paradigmàtic.
S’ha decidit eliminar de l’assignatura de Llengua i Literatura tots els autors catalans. No una revisió, no un debat acadèmic, no una matisació curricular: una cancel·lació en bloc. I no parlem de figures marginals o discutides. Parlem de Mercè Rodoreda, una de les grans novel·listes europees del segle XX. Pel que sembla, una autora perillosa per a la integritat valenciana. No és una exageració retòrica, és la conseqüència directa del criteri aplicat.
Però la situació adquireix un to gairebé grotesc quan la mateixa operació inclou Josep Pla.
Pla, que representa una de les expressions més depurades de la prosa conservadora, escèptica i profundament arrelada al país. Pla, que mai no va ser sospitós de cap radicalisme cultural ni polític. Pla, en definitiva, convertit ara en víctima d’un zel ideològic que supera, amb escreix, el que va practicar el mateix franquisme, que mai no el va censurar de manera sistemàtica.
Això ja no és política cultural: és estridència. I també ignorància.
La ironia és tan evident que gairebé fa mandra subratllar-la. Els fundadors de la revista Destino, molts d’ells provinents del bàndol vencedor de la Guerra Civil i que van donar cabuda a centenars d’articles de Pla, difícilment haurien imaginat que, dècades després, la dreta política arribaria a una posició tan restrictiva. Al costat de Vox, la censura franquista sembla gairebé generosa. És un cas d’evolució a la inversa: no cap a la llibertat, sinó cap a una mena de puritanisme ideològic que recorda més alguns excessos revolucionaris que no pas una tradició conservadora.
Però si el cas valencià és greu, el d’Aragó té una dimensió gairebé experimental.
Allà, l’acord impulsat per Vox es presenta amb una formulació que ja és tota una declaració d’intencions: “deslliurar Aragó de la imposició del català”. Una imposició que, fins ara, no havia estat detectada per ningú.
Què hi havia, en realitat? Un reconeixement mínim del català en la seva varietat lleidatana a la Franja, especialment en zones com Fraga, comparable al reconeixement —encara més precari— de l’aragonès. És a dir, una política de protecció cultural moderada, gairebé tímida, pròpia de qualsevol estat que no tingui complexos respecte a la seva diversitat.
La resposta ha estat eliminar aquest reconeixement.
I aquí és on apareix una de les declaracions més reveladores del moment. El president aragonès, Jorge Azcón, va justificar la mesura afirmant que la llengua parlada a la zona de Fraga no s’hauria d’anomenar català, sinó “fragatí”. És una aportació notable a la lingüística mundial: la creació d’una llengua per decret polític.
El problema és que el fragatí, si existeix, només pot ser una varietat dialectal. I un dialecte, per definició, ho és sempre d’una llengua. La pregunta és inevitable: de quina llengua és dialecte el fragatí? La resposta, per molt que incomodi, és òbvia.
Aquesta operació no respon a cap criteri filològic. Respon a una necessitat política: desvincular el català de qualsevol presència que superi els límits administratius de Catalunya. És a dir, negar-li la condició de llengua compartida dins d’Espanya.
I aquí és on aflora la qüestió de fons. El que hi ha darrere d’aquestes decisions no és una discrepància sobre currículums escolars o denominacions lingüístiques. És la idea —implícita però persistent— que el català no és una llengua espanyola en el sentit ple del terme. Que és una anomalia, una excepció tolerada, però no una realitat que pugui estendre’s amb normalitat per altres territoris.
Si no fos així, quin problema hi hauria que autors catalans fossin estudiats a València? O que el català fos reconegut a la Franja? Cap, evidentment. Excepte si es parteix del supòsit que aquesta presència és, en si mateixa, una amenaça.
El contrast amb Catalunya és, en aquest punt, gairebé incòmode. L’aranès, una variant de l’occità sotmesa històricament a la pressió del jacobinisme francès, gaudeix a la Vall d’Aran d’un nivell de protecció i normalització que inclou l’ensenyament oficial i el reconeixement institucional. Catalunya no s’ha sentit mai amenaçada per aquesta realitat. Al contrari: l’ha incorporada com a part del seu patrimoni.
A Aragó, en canvi, la resposta a una diversitat lingüística molt més consolidada ha estat la negació.
Això no és només una qüestió de política lingüística. És una qüestió més profunda, que transforma la diversitat en problema i la riquesa en amenaça.
I el més significatiu és que tot això no passa en un context marginal, sinó en el marc d’acords polítics formals, avalats per partits que aspiren a governar amb normalitat. La responsabilitat, per tant, no és només de qui impulsa aquestes mesures, sinó també de qui les accepta.
Per això la pregunta final no és retòrica. És política i concreta: què pensa el Partit Popular a Catalunya de tot això? I, sobretot, com ho explica als ciutadans que, amb més o menys convicció, encara el consideren una opció raonable?
